Crítica a la lectura

Previ a qualsevol idea esmentada en aquest relat que a continuació es presenta, m’agradaria cobrir-me les espatlles i mostrar que el significat de crítica, no reflecteix únicament els defectes d’allò sotmès a anàlisi crític, com molts deveu saber, sinó que també, com d’altres potser desconeixíeu, s’intenta exhibir-ne les virtuts; per tal de demanar-vos que no jutgeu les línies adjacents com un atac i abominació contra la lectura.

No és que últimament senti exagerades opinions respecte el poder que conté la lectura, els llibres, com en són d’útils i totalment necessaris per ser éssers cultes i amb vàlua. No és que ho senti ara, sinó que fa anys que es promou, des de molts àmbits: el conciliar lectura amb la nostra vida diària, i és una lluita que s’hi uneix tothom. Ara bé, em sorprendrien opinions contràries a aquest fet, no per contenir un missatge punyent per a la societat, sinó pel simple fet que es donen poques vegades, o fins i tot, mai. Ningú s’atreveix a qüestionar aquestes idees que en un moment van ser revolucionaries, i ara potser han passat a ser corrents, ordinàries, fins i tot. La lectura és un símbol de cultura, i fa por intentar sacsejar-la, perquè aquell qui ho faci serà castigat per la multitud.

Entrant més al fons de l’opinió que en tinc jo al respecte, crec que la lectura és una font de coneixement, informació, que ben gestionada proporciona la saviesa i la vàlua abans anomenada, que s’anhela des de la societat. Però que si se’n fa un ús particular, aquell ús que no comporta l’enriquiment personal, ja no forma part d’aquesta lectura per la qual s’ha lluitat molts anys, la lectura de l’ésser culte. Tot i així, el llibre és una font d’imaginació important.

Encara que pugui semblar inversemblant, m’agradaria comparar aquesta situació, amb la que pateix l’aparell marginat en les òrbites intel·lectuals, però que a la vegada és el rei de la casa. La televisió. En nom de la salut, del benestar, de la realització personal, rebem infinitats de malediccions cap aquest objecte, i ens recomanen que evitem seure davant la pantalla tonta el màxim possible. Però a la vegada és la millor arma per combatre la ignorància, el desconeixement, pot ser la font d’informació més gran, ara bé, tot depèn de l’ús que cadascú en faci. Exactament igual que el llibre, protegit i enaltit. Ella, castigada i calumniada. Siguem racionals, equitatius. Si hem de menysprear la televisió pel seu contingut comú i absurd, fem-ho també amb els llibres que presentin un contingut similar.

Últimament, i per acabar, he copsat opinions, minúscules en nombre davant les esmentades anteriorment referents a la bondat de la lectura, però a la vegada importants, que titllen els aparells de reproducció de música, les màquines que cobren, d’òrgans aïlladors, quant els utilitzem de forma personal i difuminem el contacte amb la gent, i mostren soledat i tancament, s’evita el tracte amb les persones...i jo em pregunto: i amb el llibre no passa el mateix?

Educar en comparar

És fàcil d’esbrinar que l’educació actual no és la més adequada ni la que hauria de ser, i no parlo del sistema educatiu, on s’hi engloben escoles i instituts, ni la forma en la qual els pares o tutors legals eduquen als seus fills, sinó dels valors i principis que cadascú té i els porta a la pràctica en la convivència de la societat. Dins aquests valors propis, o normals, de la societat actual, entenent normal com aplicat per la majoria o característic d’aquesta, també resulta senzill, destacar-ne aquells que ens mostren connotacions negatives, i que per tan, creiem que són un lacre pel bon funcionament de les relacions, tant personals, com socials. Dins aquest gènere m’agradaria destacar la costum de comparar-nos amb la gent, aflorant la nostra part més competitiva i d’afany de superació, però no personal que mostra aspectes bàsicament positius, sinó la necessitat de sobrepassar la resta.

A nivell general, englobant la societat en què visc, hi podem veure comparacions en molts àmbits d’aquesta. La comparació com a tal, és existent i intrínseca en l’ésser humà, i com a natural que és, també té la seva part enriquidora per l’individu i la seva comunitat. Per tant, és inevitable comparar-se, i intentar assolir el mateix nivell que allò sotmès a anàlisi i contraposat a la teva situació. El problema s’esdevé en el moment de plantejar el mètode a seguir per arribar a aconseguir l’estat equilibrat entre ambdues coses, ja que estem acostumats a comparar-nos menyspreant les capacitats dels altres, o d’aquell el qual li envegem la situació, de manera que si la situació esmentada, no s’equilibra amb la nostra, entenent que aquesta s’adapta al nivell de la nostra, no estarem satisfets, i carregarem la nostra desgràcia sobre aquesta persona que viu una situació correcte i justa. M’explicaré. Al comparar la nostra situació a la d’algú altre, ho fem de la manera que desprestigiem la feina o el treball invertit per l’altre per tal d’aconseguir aquesta situació. Com que he intentat descriure-ho molt tècnicament, utilitzaré el recurs de l’exemple per fer-ho més entenedor. Dins la vida quotidiana, podem trobar, clarament, la situació de comparar-se amb un mestre, professor o fins i tot, funcionaris. Els mestres i els professors, gaudeixen de 2 mesos de vacances, se’ls mereixen? Jo, no ho sé, no sóc ni mestre, ni professor, però molta gent, sense ser mestre o professor, subestima la feina d’aquest col·lectiu, insinuant que no es mereixen 2 mesos de vacances perquè la resta de gent no els té, i justificant-se en l’argument que fan poca feina. Però, no és bo tenir dos mesos de vacances? Si tu creus que els has de tenir, lluita per tenir-los, però no facis la guitza a aquells o aquelles que els tenen. Per aquest camí va la crítica a la comparació.

A nivell personal, he viscut situacions d’extrems oposats. Des del meu punt de vista, he palpat la comparació en els estudis, ja que el fet de treure bones notes o més bones notes, sempre ha suposat una motiu de competició, i no cal ser visionari, per adonar-se que no es valoren aquelles persones que estudien, són aplicades i intel·ligents, el contrari, i no dic que sigui el meu cas. Seguint el camí de l’educació, he vist castigar persones que els havien augmentat la nota per motius varis, per part d’altres, val a dir-ho, amb notes força més altes, que en desconeixien les raons i la situació de l’altre, interpretant que no s’ho mereixia. En les relacions amicals també he tastat la comparació. Quan algú tenia una qualitat que admirava, intentava superar-ho, i si ho aconseguia, la mostrava amb aires de grandesa, i d’això crec, que n’he tret la meva poca humilitat. Per altra banda, a casa em mostraven el camí contrari. L’important era jo, i no m’havia de fixar en els altres, jo havia de fer la meva feina, independentment de la situació, privilegiada o no, de la resta de gent.

He volgut denunciar aquest defecte, segons el meu punt de vista, que pateix la societat. I crec que comparar-se no ens deixa avançar cap aquella societat ideal, on busquem la igualtat, ja que sempre estem anhelant el que té l’altre, ho analitzem, ho critiquem, i encara que tinguem una situació justa i adient, creiem que l’altre no es mereix el que té, independentment del poc coneixement que tenim de la seva vida. És un tema complicat i segons com, fàcilment mal interpretable. Lluitem per les injustícies, però hi ha lluites que són inútils i enemigues del progrés. Si algú té sort a la vida, deixa’l viure tranquil, que ho gaudeixi. Si tu creus que t’ho mereixes, lluita per aconseguir-ho.

Vull que em robin allò que no es perd mai

Hi ha moments en els quals he pensat perdre allò que diuen que és l’últim que es perd. He volgut desempallegar-me d’aquest sentiment, encara que d’ell, moltes alegries se n’extreuen. He volgut renunciar, però no per abatiment, sinó per prevenció. No vull esperar, i no per impacient. Vull ser capaç de perdre l’esperança...

Moltes coses positives aporta l’esperança, però aquest sentiment té una part negativa notable, i esdevé del fet que diuen d’aquesta, que és l’última cosa que es perd, és més, jo diria que mai es perd, o si més no, és difícil lliurar-se d’ella. Mentre hi hagi esperança qualsevol cosa és possible, però siguem realistes, hi ha coses impossibles, o esperem successos que necessiten de veritables peripècies per ésser existents, i que durant aquesta espera, només ens alimenta l’esperança, ofuscant-nos la realitat, encara que sapiguem que està lluny del nostre abast, encara que ens diguin que no hi ha res a fer, nosaltres esperem, esperem i esperem...

Busco fer realitat un escenari concret, diguem-li així d’ara en endavant. Aquest escenari depèn d’altres elements existents, dels quals només n’extrec la informació que aquest escenari mai esdevindrà real, i ho tinc clar, però dins meu, per molt que sàpiga, que em diguin, que vegi, neix l’esperança que pot ser possible, puc arribar a l’escenari. I és en aquest moment quan necessito trencar la unió amb aquesta esperança, no la vull més, vull ser conscient que l’escenari no és i mai serà. Però per molt que vulgui, que desitgi, senti, obligui, aquest sentiment és fort, i no marxarà de mi mai. És la part negativa de l’esperança, que arriba a ser molt pesada. És intrínsec al nostre ésser, crec, mantenir la lluita per aconseguir l’escenari, per impossible que suposi.

Per aquesta raó, moltes vegades he desitjat l’acció d’algun element que matés l’esperança dins meu, perquè he visualitzat l’escenari, l’he tingut a tocar, però no ha esdevingut existent, i m’ha invadit la decepció, la tristesa de no haver-ho aconseguit. Però mireu com som, que escenificat el mateix moment, he tornat a tenir esperança d’aconseguir fer realitat l’escenari, però altra vegada, desengany i tristor m’han posseït. I així innumerables vegades, totes maleïdes, pregant l’ajut d’algú o quelcom posseïdor de la capacitat d’eliminar tota confiança d’aconseguir l’escenari. Però res ni ningú ho ha aconseguit, encara que el propi escenari se m’aparegués i m’anunciés que la seva existència és utopia, jo creuria en aquesta utopia.

Espero que l’extravagància, l’exageració de les meves paraules, no suposin un entrebanc per la difusió del missatge que he volgut transmetre, i analitzeu aquesta part oculta de l’esperança, sinó és que ja ho heu fet, però sense que suposi una excusa per perdre amb facilitat aquest sentiment, ja que, en nombroses ocasions, l’esperança ens empeny a viure. Però no fem de l’esperança, la nostra raó de viure.

Carpe Diem

Sense entrar gaire en matèria lingüística, ja que no és sant de la meva devoció, i podria dir, que tampoc és l’objecte del meu estudi, i per tant, poc coneixement d’aquesta puc transmetre, la tant usada expressió llatina “Carpe Diem”, comença a formar part d’aquelles expressions que no m’agraden, no pel sentit o la finalitat de la cita, sinó pel context i situacions en les quals s’empra.

Com ja he dit, no és del meu interès entrar molt en matèria, però sí, és necessària una introducció teòrica, per no dir científica, si considerem la lingüística, una ciència. Carpe Diem apareix per primera vegada en una oda d'Horaci a la seva estimada Leucónoe, i parla sobre la incertesa del futur, i pren el sentit: aprofita el moment, seguit dels mots que vindrien a dir: no confiïs en el demà. El sentit en el cas original és clar i d’una brillant eloqüència, ja que mostra la part rebel del moment. El context del primer referent, fa d’aquesta cita, encertada, ja que parla del present, com la única cosa que tenen a l’abast i sota el seu poder de decisió, per tant, li ve a dir a la seva receptora, que ella és propietària del moment i que l’aprofiti amb ell, perquè el futur és incert i no depèn d’ells. Parla del futur com si estigués dominat pels déus, però pren el sentit que no sabrem mai què ens proporcionarà el destí. Excel·lent.

De l’expressat anteriorment no en tinc cap retret, el contrari, la declaració d’Horaci és meravellosa i totalment artística, d’una profunditat notable i avantguardista per la seva època. Però, no és que hagi perdut el sentit, però la manifestació: Carpe Diem, s’utilitza massa a la valenta, és fàcil omplir-se la boca amb aquests dos mots, per tal de mostrar progressisme en el nostre discurs i rebel·lia en les nostres accions, segons el meu humil punt de vista. Sembla estrany que acabi menyspreant una expressió, quan el seu sentit primari em sembla retòric i amb tant significat, però, precisament per això, em sembla que el sentit de la cita forma part de tot allò artístic, no aplicable a la nostra vida, habitant de la metafísica, propaganda de les coses impossibles...

No m’agrada el sentit propagandístic que està agafant. Massa gent la utilitza, intentant trobar-li un lloc a la vida diària, però en aquesta no hi té cabuda. És cert, vivim en un present, però el futur arribarà un moment que serà també present, i per tant, no el podem menysprear. Vindria a dir que totes les accions tenen conseqüències, i que no les podem passar per alt, hem de pensar en el futur, i com volem que sigui, i actuem segons aquest cànon. És molt fàcil dotar el nostre llenguatge amb aquesta expressió, però pràcticament impossible portar a terme el sentit que aquesta transmet. Quantes vegades ens hem penedit del que hem fet? Quantes vegades voldríem tornar enrera per esmenar totes aquelles accions obrades malament? Si realment sentim per la sang la propagada d’aquest fet, vivim cada segon al màxim, vivim la vida, que se’ns escapa! Però, ara bé, després no ens penedim ni ens sentim malament per tot allò que hem fet per viure la vida al màxim, proclamem per tota la terra aquests dos mots, el seu sentit, però fins al final, sense recança, sense penediment, cosa difícil, que molta gent devota de l’expressió que centra les paraules d’aquest text, no realitza.

He deixat a entendre que el sentit de la manifestació d’Horaci, ha anat desenvolupant-se al llarg del temps. Partidari com he mostrat del sentit original, trobo certa part negativa al modern significat que pren actualment. Potser no és que el sentit hagi canviat sinó que s’utilitza d’una manera que em deixa a entendre que som poc pacients. Un dels problemes de la societat, crec fermament, és que està mancada de paciència, volem les coses a l’acte i perdem els papers si no és així. Viuríem més tranquils si ens acostuméssim a viure amb naturalitat l’instant, si toca esperar, s’espera, més tard ja gaudirem del moment que ansiegem. Per tant, darrera l’expressió protagonista d’aquestes paraules, es deixa entreveure el sentit impacient que mostra la societat.

Espero que les paraules d’Horaci perdurin per tota l’eternitat, formant part de tot allò utòpic, i en cas contrari, si es duen a terme, que sigui sense remordiment i amb honor.

Meeeec

Neix una nova secció, de primera i potser última edició avui, on mostraré, de manera irònica i intentant no molestar a ningú, aquelles coses que no m’agraden, que em superen, que no suporto o que són un error en l’espècie i la vida humana.

No recordo les vegades que m’he indignat davant articles del diari, o notícies, davant la poca objectivitat periodística, principi bàsic d’aquesta professió. Em posa nerviós el periodisme esportiu que va amb l’equip del país fins l’extrem de menysprear l’equip contrari i donar una informació errònia de la realitat. “Final entre les cordes, però feliç” és el títol de l’article sobre la victòria d’un equip espanyol sobre un de rus, em pregunto: feliç per qui? Pels russos segur que no, és més, el resultat és totalment injust, ja que l’equip soviètic mereixia la victòria, llavors és feliç el final, o injust? Es pot parlar de felicitat davant una injustícia? Són altres temes. Una altra cosa és el periodisme d’opinió...

Seguint amb el tema d’opinió, hi ha certa gent que abusa d’aquesta llibertat, amb teories sense sentit, ni criteri. No puc negar a ningú aquest dret, però a vegades, en segons quins temes, penso: millor no opinis d’això. Ningú s’atreviria a opinar sobre operacions a quiròfan, si es pot fer així o d’aquesta altra manera, sense ser metge, però de futbol tothom opina, hagis jugat o t’ho miris des del sofà, tothom és capaç de criticar tàctiques i sistemes de joc, fins i tot els que no ho han estudiat, no ho han viscut, no saben de què parlen, però ells posarien extrems, laterals, i l’entrenador, que ho ha estudiat, sempre ho fa malament. Per dir segons quines bajanades, millor no dir res, l’opinió és molt important, però com tot a la vida, amb certa mesura...

...a vegades es parla massa. Sabeu aquella gent que acabes de conèixer i no para de dir-te coses, d’explicar-te la vida, coses casi íntimes? Coneixeu aquesta gent, veritat? Més que no suportar-la, el que em passa, és que sento pena i intriga, crec que amaguen alguna cosa a dins seu i que l’esguarden dins aquesta faceta xerraire, ja diuen que la millor defensa és un bon atac.

Però realment la gent que m’horroritza, m’estimula la meva faceta nerviosa i em fa pujar per les parets, és aquella gent “especial”. No és fàcil entrar en aquest prestigiós i íntim col·lectiu, ja que has de fer coses que ningú més dins la societat fa, i que a més aquestes accions que prenguis a la vida, et produeixin un plaer que la resta de mortals mai podrà experimentar, perquè no saben el que es perden...per favor...Aquesta actitud l’odio, jo faig coses a la vida que m’omplen, però les fa molta més gent, i la resta de persones que no ho fan, també gaudeixen amb altres aspectes de la vida, és molt difícil obrar o ser diferent a tota la societat, no formar part d’un moviment, però pel contrari és fàcil ser pedant i dir que tu ets diferent i que la resta és inferior per seguir uns cànons establerts o un grup de persones.

El mal ús de la jerarquia del cafè, també és una cosa que m’intriga, a vegades em sorprèn i, perquè jo visc d’una manera personal el cafè, a vegades no m’agrada. Hi ha moments per un cafè sol, hi ha moments per un tallat, i n’hi ha per un cafè amb llet, pocs però. Aquests moments estan establerts, no et pots prendre un cafè amb llet després de dinar, és moment per un tallat o cafè sol, entenc un cafè amb llet per esmorzar, però em costa veure i m’hi hauré d’acostumar, el ritus del cafè amb llet després de l’àpat. No barrejaríem olives amb xocolata, encara que alguns ens agradaria, no ens menjaríem un entrecot a l’hora de berenar, doncs el cafè amb llet després de dinar, no arriba a aquests extrems, però s’hi aproxima.

“Ei, col·lega, vaig al curro”, és la frase que engloba més paraules malsonants. Odio, encara que sembli exagerat, les dues paraules: curro (i totes les seves derivacions: currar, currante...) i col·lega. Ha arribat un punt que el meu entorn m’ho ha fet odiar. Em recorda a un llenguatge del carrer, potent, poc formal, sobrepassant el familiar, poc propi de la gent que m’envolta i més, d’un altre sector de la societat. M’estalviaré les raons per les quals odio la paraula currar, només diré que és incorrecte en català. En canvi, tot i ser correcte, el terme “col·lega” queda indefinit. Tens companys, amics, però qui són els col·legues? A vegades són els companys de qualsevol activitat qui reben aquest substantiu, i fins i tot, i ho trobo de mal gust, els amics també són qualificats, degradats, amb el nom esmentat i criticat. Queda bé, és juvenil i modern, sembla que siguis més “guai” per dir col·lega, i això em rebenta. Però hi ha una cosa que no em rebenta, sinó que em preocupa, tinc amics que dins l’ús habitual de paraules utilitzen aquesta, com ja he dit que el meu entorn hi és present, i pot ser que en algun moment, en una conversa determinada amb algú, un d’aquests amics o amigues, s’hagi referit a mi amb aquest terme. Això és el màxim, minimitzar o tacar la meva persona amb el fet de relacionar-la amb aquesta paraula, m’horroritza.

Últimament, i per acabar, no m’agrada el “Carpe Diem”...

Amics?...Amics!

És pràcticament impossible definir què és l’amistat, què és un amic, però pel contrari, sabem perfectament qui és amic i qui no ho és, curiositats insòlites del món de les paraules. És el típic esdeveniment que mostra la seva claredat dins la ment, però que a l’hora d’exterioritzar-ho amb paraules perd cert sentit, és voler, identificar sentiments amb paraules, definicions, tasca immensament difícil.

De fet, tot el context que envolta la paraula “amistat”, és molt curiós i totalment únic, perquè s’intenta anomenar una relació de convivència amb una sola paraula, o fins i tot, aquesta paraula vol transmetre un sentiment. M’explico: què és l’amic, la persona amb qui comparteixes instants de la vida i per tant, com a conseqüència, s’estableix una relació? O aquella persona per qui sents quelcom especial, aquella persona que estimes?. És a dir, què és abans, la relació o el sentiment? Tothom contestaria: com tot, la barreja de les dues coses, són les persones que estimes amb qui comparteixes els millors moments de la teva vida. Qüestions difícils de contestar, potser algú que ha arribat al coneixement absolut pot respondre amb fermesa.

Vull ser agosarat, i endinsar-me dins aquestes respostes impossibles, i intentar fer veure la meva visió al respecte. Sense gaire esforç, és fàcil veure que els amics s’estimen, i mirant enrera ens adonem que hem compartit moments inoblidables, és en aquest pensament, en el moment que visualitzem tot el recorregut de l’amistat, on recau el pes de la meva resposta: primer vivim, desprès sentim. És a dir, primer és l’experiència, la convivència i els moments màgics i desprès és el sentiment. Potser ho teníeu molt clar, jo no. El fet de compartir vivències al·lucinants, meravelloses, amb algú, crea un lligam que posteriorment, si es cuida, pot arribar a esdevenir una amistat. Aquest lligam, no ho he dit, i és allò que fa referència el títol del text, és difícil de trencar, en el moment que estableixes, inevitablement i de manera inconscient, la relació com a amistat, és complicat tornar endarrera, és el pacte fictici reflectit en el títol. Totes les experiències viscudes al costat de l’amic o amiga, creen un sentiment difícil d’esborrar, per bé o per mal. Tots coneixem la part positiva d’aquest lligam, però a vegades, quan has passat la barrera, t’adones que hi ha moltes coses que no t’agraden d’aquella persona, però el fet que te l’estimes, és el justificant per seguir sent amics. Hi ha casos que van més enllà, es pot donar el cas que no t’agradi la seva manera de ser, però com que heu compartit anys de vida, no pots permetre que això et determini l’amistat.

Suposo que hi ha casos i casos, i de fet, segur que si algú considerat amic, fa que l’altre sigui infeliç, l’amistat s’haurà acabat per sempre. És el cúmul de connotacions positives, ja sigui per instants inoblidables, com el sentiment d’estimació cap a l’altre, contra el cúmul de connotacions negatives que es puguin crear degut al caràcter, el que fa que l’amistat funcioni.

L’exposat anteriorment té la finalitat de justificar que en moltes ocasions un cop establert el pacte, entenent com a pacte, el sentit simbòlic d’atribuir el nom “amistat” a una relació amb algú, el punt en el qual passes la barrera de company, conegut, a amic, és complicat deixar de banda aquest pacte, perquè has acordat que aquesta persona és amiga i per molt que no t’agradi com és, el que fa, com obra, te l’estimes i això fa que vegis les coses amb una perspectiva parcial, i com que l’amistat ve precedida, segons el meu parer, pel fet de compartir emocions, aquestes són difícils d’esborrar i tenen massa poder a l’hora de qüestionar la validesa de l’amistat, tant gran és la influència d’aquest poder, que per molt que passi el temps, seguirem tenint dins la ment totes aquestes experiències que ens han marcat, encara que ens barallem, insultem, marginem, oprimim, ens deixem de veure, encara que passem un de l’altre, serem amics. Per què? Perquè vam fer un pacte, inconscient, però vàlid com els altres.

Conversa profunda de tres embriacs la primera nit d'estiu

Si d’alguna cosa van servir aquells escassos minuts prostrats a la platja, on reflexionar era complicat i no per l’estat d’embriaguesa o somnolent, sinó pel context festiu i alegre que ens envoltava, va ser per fer-me adonar que els sentiments guanyen la posició a la moral, en el moment d’una lluita cos a cos per ser l’artífex de qualsevol acció que puguem o vulguem viure. No era la primera vegada que ho pensava, de fet, diuen que per ésser feliç, les accions que realitzem a la vida, han d’estar precedides per una emoció o sentiment que et mogui a comportar-te o obrar d’aquesta manera, però resulta que l’acte en el qual s’intercanviaven paraules entre els tres jacents a la sorra, duia de manera intrínseca, poca saviesa, això per començar, i l’afany de justificar o castigar l’acte impropi d’enganyar a la parella, cal remarcar, fent actes sexuals amb una altra persona.

Sempre he pensat que tot allò que envolta a l’abominació de fer el salt a la parella, no tenia raó de ser, ja que analitzant-ho de manera freda, objectiva i tenint en compte principis morals, no hi ha res, crec jo, que ens faci pensar que aquella persona ha de rebre un càstig exemplar per part del destí. M’explico: com a animals que som, tots tenim la necessitat, i no només necessitat, sinó que se’ns presenta de manera involuntària, de sentir atracció per un altre membre de la mateixa espècie. Aquesta es pot diferenciar de l’amor, ja que aquest és un sentiment molt profund i que et fa veure l’altra persona, no només com un membre amb el qual vols compartir moments de sexe, sinó tota la vida, amb tots els moments màgics que et brindi. Arribat aquest punt, la justificació del judici abans establert, seguiria el camí que com a éssers que necessitem l’acte sexual, no és amoral seguir l’instint i fer sexe amb la persona que t’atrau físicament. Segons la meva visió el sexe no només és existent dins la parella, sinó que és natural i forma part de tots aquells actes que ens vénen de gust per tenir una vida més completa i agradable, com poden ser, anar a fer un cafè, passejar, estar a llocs meravellosos, viure instants intensos, un seguit d’accions, que amb la presencia de l’amor són viscuts amb una intensitat enorme amb comparació amb la seva manca. Així doncs el sexe és un acte amb la finalitat de buscar el benestar, no crec que moralment sigui blasmable, ja que, com qualsevol acte amb aquesta finalitat, com els esmentats anteriorment, es poden compartir amb qualsevol persona, no cal que sigui la persona de la qual estàs enamorat o enamorada.

Tot l’establert anteriorment, no és fruit d’un impuls natural que m’obliga a escriure sense pensar, el contrari, hi he donat moltes voltes, i em puc anticipar a la visió contraria a la meva que pugui pensar que el sexe és una cosa molt íntima i que només es pot compartir amb certes persones, és veritat, però és una visió, no una afirmació moral, per alguns és íntim i molt secret, però per altres pot ser una eina que mostri tot el seu interior. A més, aquesta visió secreta del sexe, crec que ve determinada per la cultura, encara estem submergits dins la cultura que mostra el sexe com un tabú, és clar, que en el passat era més exagerat, però actualment encara costa normalitzar tot allò que envolta al sexe.

Si fins ara s’ha mostrat la part moral de qualsevol acte sexual, segons la meva visió, a partir d’ara, toca donar-li la oportunitat a l’enemic de la moral, i guanyador, en aquesta lluita cos a cos: els sentiments. He intentat justificar la naturalitat que pot tenir qualsevol acte sexual amb qualsevol persona, això no vol dir que si en un determinat moment la persona a la qual li han fet el salt, sóc jo, això no m’afecti, ja que tinc sentiments i diré més, tinc orgull, massa, ho sé, i dins meu es crearà la imatge de la traïció, del poc respecte i de la substitució, pensant que si aquella persona que tant estimo, amb qui comparteixo moments de sexe molt especials, aquests moments els comparteix amb algú altre, aquest altre m’haurà substituït dins la ment de la persona amada o compartim posició dins seu. Sabem que no és així, perquè els moments que comparteixes amb la parella són molt més intensos que els que pots compartir amb algú altre, però el sentiment de rebuig, substitució i, perquè no dir-ho, el sentiment de possessió, ens fa veure les coses com una traïció, i el sentiment d’amor que senties, sembla haver estat ferit per aquest acte, natural i propi de qualsevol espècie animal. Aquest seguit de sentiments són els que ens fan obrar en conseqüència, els que ens fan pensar que l’acte de fer el salt és vituperable i justificant per condemnar a aquesta persona a rebre un seguit de qualificacions, que la transformin en algú que deixa molt a desitjar. Aquí és on rau la conclusió de la reflexió, quan la parella ha realitzat actes sexuals amb algú altre, els sentiments que ens crea aquest fet, són els culpables de les accions, reaccions, que posteriorment puguem viure o sentir, moltes vegades, sense tenir en compte, la moral, i acabem jutjant de manera errònia aquest acte natural, humà i agradable.

No és fàcil tancar totalment la reflexió d’un tema tan complex com aquest, i crec que arribat aquest punt, s’han donat moltes voltes al tema, però per acabar, dir que en el moment de la presa de decisions un cop t’han fet el salt, també hi influeix molt la cultura, tot el que envolta el sexe, allò que es comentava anteriorment, que és íntim i secret, i aquest fet també afecta al sentiments. Quan estàs submergit en un context social que et dicta que el sexe és una cosa personal, que només ho has de fer amb aquella persona que estimes i molts cops, va lligat a la morbositat, aquest cúmul de circumstàncies afecten a l’hora de sentir, en el sentit sentimental, que et creen sentiments de víctima, aixafament i amb ganes que aquesta persona que t’ha traït, rebi el que es mereix.

No desitjo a ningú passar per aquest tràngol, però si algun cop passés, podríem analitzar el fet de manera freda i objectiva, moralment ho podem entendre, no ens hi fem mala sang i contemplem-ho com un acte natural i intrínsec a l’ésser humà. Sé que no és fàcil ignorar els sentiments, són el motor de la vida.