Ara són records

Estovat com una neula sucada en el cava, recordava l’ímpetu en què picava aquell tros de fusta sense cap poder màgic imaginable a l’edat de 7 anys, brut i vell. Tots aquells records que creia oblidats fluïen altra vegada pel cervell al contemplar l’escena de la meva infància, protagonitzada, ara, per la nova generació, que donava corda a aquest dia tant especial a casa els avis, perquè la resta de familiars puguem gaudir de l’emoció que ens evoca veure’ls picar.

Alçar la manta i veure una desena de regals. Regal rera regal. Aquest gran engany d’un tió que caga regals per tota la família, té un sol significat, compartir l’amor familiar en forma de petits detalls que omplen la casa de somriures, saber que tots els presents estan per allò que faci falta, que la família està unida; potser és trist fer aquest gest només durant aquesta època, però i si no ho féssim mai? A mi el Nadal em recorda coses materials, perquè al ser infant no t’adones de res més que d’allò amb què jugar que et donen els oncles, pares i avis; però ara, al recordar-ho, sé que tot es basava en la finalitat de fer-me feliç. Que sota la manta que tapa el tió, hi ha amor i infinitat de desigs de felicitat per cadascun de nosaltres. Sabem que ens estimem i ens ho demostrem.

Què és allò que més et fastigueja del Nadal? Tota aquella gent que hi troba pegues, sembla que vulguin passar per aigua l’única època on alguna gent és feliç, l’època en la qual som més solidaris, ho hauríem de ser sempre, però si no hi fos el Nadal, quan hi pensaríem? Sembla també que aquests dies de l’any ens evoquen a consumir i comprar sense mesura, i no som així durant tot l’any? Vivim en una societat consumista no ho oblidem. No m’esborrareu fàcilment tots els records nadalencs, perquè és pràcticament tot, per mi, del Nadal.

M’encanten les nadales, m’encanta la missa del gall del Guixaró, m’encanta picar fort contra un innocent tros de fusta, m’encanta veure cada expressió d’alegria dels nens al obrir els regals, m’encanta quan ens donem les gràcies per cada regal, m’encanta aquella abraçada posterior a desembolicar el paquet. Aquesta abraçada té molt més poder que tots els diners que ens puguem gastar.

Muntanya

Des de dalt es pot veure un món on algunes coses perden importància i d’altres en guanyen, on aquell estrès patit a baix et sembla ridícul i del tot petit, i la comunicació sembla més fluïda i penses que no hi ha altra manera millor de viure que aquesta, o si més no, et preguntes per què visc una vida totalment diferent a aquesta, si així sóc feliç?

És curiós, però durant el dia a dia, trobo a faltar aquella vida al costat de la llar de foc, enmig d’un bosc el qual el màxim que et molestarà serà per algun cant allunyat d’ocell, que et farà apartar dels pensaments que flueixen, sorprenentment, amb més claredat. I no només la llar de foc, ni les milers d’activitats realitzades al seu entorn, sinó l’estat natural en el que et trobes, com si la ment relacionés el seu entorn amb tot allò que passa per ella, buscant naturalitat a tots el problemes, un nou punt de vista per on encaminar la solució.

Durant els pocs dies que s’hi passen, a dalt, t’impregnes d’una pudor, que allà no sembla ser-hi, posseïdora de l’espiritualitat viscuda, d’idees, d’aire fresc i net i d’aigua pura, però sobretot del fum de la llar de foc; que al arribar a la ciutat, a baix, la notes en cada una de les peces de roba que portes, que dies més tard, a l’armari, hauran substituït la pudor, per l’agradable, però no tan màgic, olor a suavitzant i seguiràs submergit a les profundes aigües de la vida real. Olor, la del suavitzant, que pretén imitar a la natural, irònic succés, quin olor pot ser més natural que amb la que arribes d’allà dalt? Caminant amb ella pel carrer et sents un estrany trepitjant passos de vianants fets de quitrà amb sabates enfangades, amb esgarrinxades al cos, mal vestit, en definitiva, amb una imatge tan antiestètica que la gent pensa que no ets d’aquest món, doncs sí, malauradament en sóc, però vull gaudir de la felicitat que em suposa desconnectar de la ciutat quan puc, i sentir-me aliè a tot aquesta vida estructurada i repetitiva.

L’altre dia tornant amb tren, cada nova estació suposava està més pendent del què m’esperava que del que havia deixat, poc a poc m’anava oblidant dels prats, boscos i em venia al cap coses amb les que feia dies que no pensava, fins que va arribar un punt, que al olorar el jersei que portava vaig recordar un lloc que em semblava estar, en el temps, a anys de distància.

Fantasia

La incertesa amb la qual m’he aixecat del llit aquest matí, m’ha sorprès, ni gratament ni per mal, simplement el rebombori nocturn dins la meva ment somnolenta, m’ha impactat. Infinitat de vegades, despertava, i pensava que aquell somni interromput pel so del despertador era real, però aquest cop, a part d’aquesta comuna sensació, el somni era una metàfora de la meva vida actual, dels meus problemes, dels meus sentiments, de com enfrontar, en general, aquest món real fora de les il·lusions transmeses per aquest ideal context que ens ofereix el son. Per això, i com podeu veure per les meves al·lusions, he entès Plató, bé, ja l’entenia, però pensava que un llunàtic indignat amb la vida (aquest món sensible del qual parla), maltractat, fins i tot, per aquesta, i que s’havia de refugiar en el seu món ideal, patètic, perquè no sabia arreglar les coses que l’envoltaven que li anaven malament. Doncs, avui he vist en aquest somni el món de les idees, com reflectien perfectament la realitat.

Diuen, si més no he sentit a dir, que els somnis duran com a molt segons, però el poc temps que tenen per mostrar-se l’utilitzen de meravella, és ben cert, però, que en comptades ocasions el despertar et deixa a mig plaer dorment. La màgia amb que doten aquest pocs segons et deixa perplex, i al despertar, a la boca, un sabor místic, irreal, habitant estranger d’aquest món que palpem amb les mans. També he de dir, que no és gaire habitual en mi recordar somnis, així com molts cops m’he despertat amb la sensació que descrivia abans, els actes d’aquella obra nocturna no els recordava.

Avui, a les deu i set minuts, la meva ment ha deixat de banda el món de les idees per traslladar-se al dels sentits, i també, a la boca es barrejaven tots aquests gustos. Però, sorprenentment tot prenent el meu got de cacau en pols diluït en llet (per què no dir marques? Cola-cao), l’escena se’m presentava en perfecta claredat, el meu cap me la projectava per tal que l’analitzés, i hi he pogut trobar aquesta perfecta metàfora de la meva vida de la qual us parlava. Cinc persones assentades al voltant d’una tauleta, tres en butaques i en un sofà, evidentment, i si no em fallen les Matemàtiques, les dues persones restants. La sala totalment desconeguda, mai vista per la meva persona, però puc dir (dins la opacitat en què se’m presenta), proveïda d’un to rústic, i veïna a una de mida semblant, probablement la cuina. Evidentment l’escena així no recorda res de la meva vida, però l’actuació dels cinc personatges donen la gràcia necessària perquè trobi fantàstic el somni.

Sé que ben bé el somni no és com m’he l’imagino i el tinc gravat a la ment, perquè difícilment recordem a la perfecció allò que passa per la nostra ment mentre dormim, i que me l’he anat creant a mesura que hi pensava al llarg del dia, tant sols volia compartir aquest sentiment que aquesta tarda em trasbalsa, m’emociona, la sensació que em provoca pensar que la vida et segueix vagis on vagis, dormis o no, i que les pors també es reflecteixen en somnis, però mentre estiguin allà, viure tranquil.

Guanyar, guanyar i guanyar!!!

“No busquis guanyar, l’important és participar”. Quants cops ens han dit aquesta frase o alguna de semblant. La meva infantesa va anar passant cap a la maduresa (encara no assolida) repetint dins el cap aquesta frase i més que res, la idea que transmet. Certament pensem això? La moral en aquest cas ens limita, per tal de no buscar la victòria tant si com no, se’ns inculca el fet de participar i el joc nét. Principalment crec que és per això, per evitar el joc brut, perquè no trepitgis els altres amb la finalitat de sortir-ne vencedor, perquè sàpigues que l’esport dóna lloc a vencedors i vençuts, perdedors; encanvi tenint en compte la premissa inicial, tots són guanyadors perquè la participació és la que ens porta la victòria.

Però quan veus la febre que es pateix en el futbol professional dubtes de totes aquestes idees, i més quan la rivalitat és màxima. Quan per arribar a guanyar la Champions el joc nét moltes vegades es passa per alt, quan a Argentina per un sol partit de Lliga les afeccions s’odien pel simple fet de ser de l’equip rival i s’arriben a crear situacions increïblement bèl·liques. Sé que no es pot comparar els partits als patis de col·legi amb els dels professionals, però la sensació de participar no és res davant la que et provoca guanyar.

Em pregunto. “A qui no li agrada guanyar?” A mi per descomptat, m’agrada. I diré més: m’agrada guanyar jugant nét. L’eufòria que crea aquell gol a l’últim minut que dóna la victòria in extremis al teu equip de tercera regional, el fet de deixar-te la pell al camp per rebre aquest premi, haver perdut part del què ets per guanyar molt més, res més enllà que aquella que crea el gol de Belletti a la darrera final del Barça. I és que aquesta eufòria ens dóna felicitat a petites dosis, cosa que ens dóna la participació? Em pregunto, simplement. La participació només serveix per arribar a assolir el triomf. M’agrada sentir el sabor de victòria als meus llavis.

El pròxim cop que algú mencioni aquesta frase, riuré, pensaré que és un perdedor i que s’ha de resignar amb el què té, el fet d’haver participat de l’espectacle. Collons! Lluita per guanyar! És clar que jo perdré, i he perdut, molts cops, en qualsevol context, però dins meu no he pogut experimentar sensació igual a la de triomf, diré més, una provoca tristesa i l’altre felicitat, per què és millor participar que guanyar? No es busca la felicitat en aquesta vida? No podem evitar que en l’enfrontament hi ha guanyadors i perdedors, millor guanyar, no? Esforç igual a victòria.

No és tan fàcil passar per alt aquella emoció que sents al pit quan veus Gòtic liderant la taula de classificats.

Herois

Diverses vegades he sentit a dir que atribuir una heroïcitat a una persona concreta en un gest concret és quelcom absurd. És inútil admirar algú amb el que creus, és inútil portar una samarreta amb la seva cara, és inútil somniar, total, no et servirà de res. Sí, hi ha gent que riu quan mitifiques esdeveniments històrics, quan parles d’herois, en definitiva, quan busques ser una cosa que no ets, o millor, quan busques el camí a la teva perfecció.

Potser és que aquests ja la tenen, no necessiten centrar la seva admiració en res més que ells mateixos, perfecte, però el cas és que jo no gaudeixo de la seva impressionant i magnífica perfecció, auto-estima, o fins i tot, insubstancialitat, i he d’encaminar la meva vida cap allò que més m’emociona, i és que al sentir històries on la lluita pels ideals que tants anys has buscat és la protagonista, emociona, i més quan tu no ets capaç d’aixecar-te del sofà per aconseguir aquesta causa perduda. No es volen crear màrtirs, ni herois, i el més fort és que quan es fa, sembla immoral i del tot sectari, sembla que la vida d’aquells que alabes sigui tan o menys impressionant que la del veí, qui es passa davant de l’ordinador tot el dia jugant a jocs, la profunditat dels quals fa caure de cul. A vegades aquesta reticència a homenatjar accions es fa per exalçar la nostra pròpia vida, per què no podem acceptar que hi ha gent que té aquesta capacitat? Quina por fa això? La veritat, no ho entenc.

Tot això ve arrel de sentir la història de Salvador Puig Antich, ajudada de imatges gràfiques. El cas és que els companys d’en Salvador comentaven que en els inicis de la seva lluita no volien crear ni màrtirs ni herois i amb l’execució de Puig Antich, en van crear un. Em vaig preguntar per què no volien crear màrtirs ni herois, què hi ha dolent en il·lusionar-te amb allò que creus? En part, els companys del Salvador els entenc, però no entendré mai aquelles persones que en veure’t amb la samarreta del Ché deixen entreveure una petita rialla amb expressió de superioritat, com si la seva ment fos impenetrable i la teva la més dèbil i influenciable de totes, com si la saviesa pertanyés a ella i la ignorància a la teva persona, com si tot a la vida ho tinguéssim gràcies a elles, com si s’apiadessin de tu, i és que crec que en part tenen enveja, tots aquests que han sigut idolatrats van tenir el què s’ha de tenir entre les cames per fer front a enemics infinitament més capacitats que ells per lluitar per allò que creien, per la seva vida, i en part, per la nostra.

Teoria 2: Pàries

Com és natural, i dic natural referint-me a que és habitual, normal, no atorgat per naturalesa; dins la societat hi ha aquells que seran més afavorits i aquells els quals aquesta no els té molt en compte, o més aviat els utilitza. Com en les classes socials, hi ha una degradació, dels més rics i influents, als més pobres i marginats; en aquest cas, el que us vull exposar, la degradació ve determinada per els “guais”, fills de puta que es diverteixen humiliant els altres, i aquells que són humiliats. Al ser un estudi empíric, els extrems no els tindrem en compte i parlarem d’allò real, d’allò que tots hem viscut.

Mantenint-me al marge d’aquest tema tan polèmic i en l’òrbita de tots els mitjans de comunicació, com és el “bullying”; explicaré el perquè en molts dels temes de conversa apareix una persona objecte de mofa, aquell que recordem per passar l’estona.

En tota situació sempre hi ha d’haver aquell que rep totes les bromes, aquell que l’atzar a elegit perquè la resta de la gent centri el seu plaer en ell, més aviat en tot allò que es diu d’ell. La confiança en aquest punt és important, depenent de la que es presenti, el mofat o, diguem-li: pària, es mostra més o menys emprenyat, en funció, com ja he dit, de la confiança, en aquest cas, inversa, com més confiança: menys tensió o ràbia. Sé que és dur ser aquest objecte de burla, però tots ho hem sigut, dins de cercles d’amistat, i d’aquells que no tant, i realment no agrada. Però també cal dir que hem sigut instigadors d’un atac burleta contra el més desgraciat del grup, siguem clars.

És difícil deduir fins on vull arribar. Vull comentar que tot això és inhabitable, no podrem canviar una cosa que crec que és inherent a la societat; tenir amics, relacions, ser social en definitiva, té aquest inconvenient, comporta que algú rebi.

El fet de quedar amb els amics, companys, ha generat una necessitat, la necessitat del plaer, un plaer difícil de definir, basat en la satisfacció de menysprear i insultar aquell que davant de tots té un defecte el qual centrarà totes les mirades i crítiques d’aquell context. Introduïm un nou concepte: el context. I és que el ser pària en un determinat context no genera la necessitat de ser-ho en tots els altres de la teva vida, aquell que és pària a l’escola, pot no ser-ho al bàsquet, i diré més, pot ser aquell que humilia a un altre pària a música... Sabem, però, que n’hi ha, poc afortunats, que ho són a molts llocs, què hi farem...

Potser no s’arriba enlloc en llegir aquesta teoria, o penseu que sóc bast i arrugant, o fins i tot que m’he passat una mica amb tot aquest escrit. Cert, no va enlloc, però una cosa quedi clara, no va amb cap mena d’ànim d’ofendre a ningú, no us sentiu agredits, paraula de pària a pària.

Estiu

Tot i ser cada any és esperat amb tota emoció, però la calor que ens porta és sufocant i molts cops irritable, tot i això, tenim sort que existeixin llocs frescos on passar quinze dies morint-te de fred a les nits, i sopar amb un jersei posat, és aprofitar aquest prestigiós tresor: l’estiu.

Sigui com sigui com has invertit aquest temps trimestral, recordes el seu inici amb certa nostàlgia i sabent que t’esperen nou mesos per endavant, on la pell emblanquirà, els llits sense llençols seran tapats per piles de mantes, la foscor de la nit guanyarà terreny a la llum del dia i despertarem cada Dilluns, amb ressaca del cap de setmana, abominant sobre els cinc dies propers i esperant el cap de setmana següent, curt i mandrós.

Cada any el mateix: campaments, festes majors, calor, boscos, cases de pagès, edificis, sol, algun plugim. Amb algunes excepcions: Luxemburg, França, Bèlgica, Holanda, tots els viatges estiuencs. I a destacar: deu anys pujant al Ripollès, assolint, aquest any, per segon cop a la vida, el cim del Taga; aquells agosts invertits íntegrament a la família i a tots els vilatans de Guixers, on amb una pilota i amb la imaginació de la mainada, érem els més feliços del món; amb autocar per Tunísia, amb això ho dic tot; i més recentment una mogudeta nit per Marina començant per cubates, xupitos, aigua de València i “cubus” de cali, i acabant de cap al wàter d’una casa aliena; sense oblidar que sempre ens quedarà Calella.

I ara que s’acaba, el fred intenta apoderar-se de mi, però tots els magnífics moments retinguts a la memòria que m’ha ofert aquest estiu i he acceptat gratament, estant dotats d’una calor que hem mantindrà calent un any més. Any rera any pensem que no hi pot haver un estiu millor que el darrer viscut, però són tots i cadascun dels molts estius que vivim els que formen una gran part del que som, i quina és la importància d’aquesta estació, sinó totes les persones amb les que convius aquests moments? Les connotacions positives que té l’estació més calenta de l’any no és només pel bon temps que fa, és també per les milers d’anècdotes que ens comporta i tots aquells que les han viscudes amb tu, perquè tot això està amagat rera la paraula “estiu”. Per haver compartit amb mi aquest estiu, gràcies.

Beneït Messenger

Em sorprenc a mi mateix del títol que he donat a aquest petit, però molt petit, homenatge a un medi amb tan poc sentit que a vegades resulta repulsiu. Però què hi farem si el “frikisme” s’apodera de mi i no em puc resistir a parlar per aquest medi tan odiat. Resulta que tot i ser fred, distant, és, podríem dir, útil. Sí, amb els anys la seva funció ha variat, però sempre l’he tingut al meu costat quan el necessitava, quan, en èpoques d’adolescent enamoradís, buscava parlar amb la noia que tantes alegries em donava, doncs bé, qui era el que em proporcionava aquest desig? El Messenger. I és que encara que trobem en ell la nostra part més fútil, amb la seguretat de la distància que separa als interlocutors ens podem mostrar diferents o si més no, distorsionats, ens disfressem darrera aquesta petita pantalla i amaguem la nostra veu substituïda pel fet de prémer unes tecles. El dubte s’apodera de mi quan enmig de lletres, símbols, dibuixos resulta que tot això, o només això, és una persona amb la que et comuniques, dubto de si és realment aquella persona, potser la conec, però suficient per reconèixer-la pel Messenger?

Puc sentir-me afortunat de gaudir d’aquest tant desitjat premi, i és que és part de la meva vida, sense ell no hauria viscut sopars, platges, Cubelles...L’únic que em fastigueja de tot aquest nou món tecnològic, i és que sóc molt tradicionalista, és que es perden altres mitjans de comunicació, el correu de sempre ha sigut substituït per l’electrònic, perdent així tota il·lusió d’obrir una carta desprès d’un llarg estiu i poder gaudir dels moments llegits sobre paper i d’aquells mots amb una cal·ligrafia característica.

Vull eterna vida al Messenger, però si us plau, també...VULL REBRE UNA CARTA!!!

Ja hem arribat

Avui un poble maltractat, oprimit, i tot s’ha de dir, molt poc ambiciós, ha aconseguit un nou objectiu, hem arribat a pujar a un podi del prestigiós però poc esportiu espectacle de la Formula 1. Amb la segona plaça ens hem quedat amb la mel als llavis, però sort que Pere no ha passat el primer per la línia d’arribada, la irònica situació d’un català premiat amb l’himne espanyol, em fa fàstic, i sí! Ho hem viscut molts cops, i en tots ells tot allò que restava al meu estómac s’obria pas cap a la boca.

Avui la sorra i la sal s’han apoderat de la meva pell, mentre les mans del català amb dificultats a l’hora de parlar la llengua del seu país, acariciaven el timó d’aquell monoplaça que revolt rera revolt s’acostava a la glòria. Ara puc entendre com se senten aquests fanàtics vestits de blau que vibren quan un asturià puja al podi i l’acompanya l’himne, aquest si, del seu país. He dit entendre, perquè de moment no he pogut gaudir d’aquesta meravella, però un dia arribarà, no podem donar res per perdut, hem de saber el que volem i fer cada pas ben fet, no ens resignem i lluitem.

Avui Pere ha lluitat per tots nosaltres per portar l’esport català molt més amunt i encara ha de créixer molt més. Els Segadors sonaran en honor d’aquests que un dia van alegrar a tota la nació donant part del que són per acabar escoltant l’himne de la repressió. I és que, com he dit abans, entenem què se sent quan un dels teus fa història vestint els colors de la teva bandera, però el què cal ara és que tots vosaltres, congratulats amb un estat, entengueu que sense aquest premi no sou res, que l’esport perd part de si mateix en el moment que no et representa; és així com ens sentim els catalans, heu de saber que sense l’Estat català no som humans, tenim el dret de formar part d’un estat que representi la nostra cultura, ja que ha quedat clar que l’espanyol, no només no ens representa sinó que ens limita, menysprea i castiga. Heu d’entendre una cosa molt senzilla: tu ets espanyol, jo sóc català!

Avui he vist un demà on les quatre barres volaran al vent.

Només...mirades?

Rera cada mirada que unia ull amb ull hi havia molt més que el mer acte natural i essencial de mirar, era molt més que un dels cinc sentits: veure. En la desesperació, l’activitat, el descontrol, es teixia novament el lligam entre els ulls. Potser es buscava molt més que una trista i simple mirada, però sembla mentida la d’emocions que transmet aquest comú succés. Van valer la pena totes elles, totes transmetien un fons, se sabia que en aquest fons esperava el més preuat dels sentiments. Però totes tenien també inconvenients, i és que encara que el contacte hi fos, mancaren abraçades, petons, la unió dels dos fons de cada mirada convertida en física. Enlaire es deixaren caure, i cada cop que es buscaven, es trobaven.

Només...mirades? És un tribut a les coses incompletes, a totes aquelles relacions que es van quedar en mirades, que no les menyspreem, que el significat d’una mirada és molt ampli i transmet, en infinites ocasions, emocions que amb paraules, gestos, no es podrien percebre. Cada part d’un tot té la seva importància, i és que són les mirades la part d’un tot, i com a tal, cal remarcar-ne el significat.

Teoria 1: La Protecció

L’absurditat de ser anti-crist cada dia em sorprèn més i està arribant a límits insospitables. Sembla que està de moda ignorar aquell que per molts és el creador d’aquest lloc on vivim, però això no és greu, el fet de negar i intentar destruir tota aquesta creença, model de vida, cultura, si que ho és. Més que greu no es pot entendre, és d’ignorant. Molts d’aquests i aquestes que abominen sobre el nom de Crist, no suportarien que la seva dona, home, noi, noia, el que es vulgui, posés en perill la seva fidelitat, bé que s’ho fes amb algú altre, i en aquest moment obliden que tots aquests valors són cristians? O potser no els importa els pares, els avis, amics, els fills, la família, aquella imatge perfecta de Maria, Josep i el seu fill Jesús. La protecció que ofereix la creença d’alguna cosa superior a nosaltres és natural i crec que inherent a l’ésser humà. A part d’ofendre a milers d’anys d’existència, tot aquest nou moviment, s’oposa a la seva naturalesa, tot humà per naturalesa necessita un protecció externa als seu actes, la responsabilitat de tots els nostres actes és quelcom superior a les nostres capacitats, sé que és fàcil atribuir l’esdevenidor a allò aliè a nosaltres, però potser és perquè així es viu millor, i perquè requereix certa perfecció, cosa que nosaltres, per suposat, no tenim.

Si mirem endarrera en el temps, tot i que no m’agrada fer ús de la història, aquesta em dóna la raó. Els primers humans tal i com els coneixem actualment, creien en forces superiors que els determinaven la vida, així com anys posteriors, grecs, romans, bé, en definitiva, grans civilitzacions arrelades a religions i com a columna bàsica de la seva cultura. És molt fàcil titllar a tot aquell creient d’il·lús, influenciable i amb poca capacitat de pensament o originalitat, titllar-los de comuns i conservadors; però demanaria una mica més de respecte o si més no pensem abans d’acusar, pensem que tots, sense excepció, dins al meu punt de vista, tenim fe en alguna cosa, diguem-li força, que ens dóna seguretat, sigui Déu o Alà, una part de la ment humana dóna lliure albir a la vida, deixant-la fora del seu control, sota la responsabilitat d’una força externa.

Qüestionar creences no hauria de ser la nostra tasca, qüestionem fins on podem arribar, on manquem perquè apareguin religions i fes que s’apoderen de nosaltres, qüestionem la nostra capacitat, no és el bon camí dubtar de milers anys d'història.

Ritual

Primer dijous de vacances. El cansament m’abatia. No poséssiu mai parquet a casa. A la nit, el mestre dels mestres feia un concert íntim, pel Palau Sant Jordi ple a basar, i és que què té aquest madrileny que enamora Catalunya? Anys enrera haver tingut una entrada per aquest concert m’hagués emocionat extremadament, però a dia d’ahir l’emoció, pràcticament, mínima. El tercer després d’aquell èpic al Novedades. Al cotxe: hi mancava la mare. Al Palau: hi van aparèixer els sentiments, els records. Al començar l’espectacle vaig entendre que amb els anys oblides, la lletra de cada cançó poques paraules em treia, però cada acord, més al passat em portava. A quatre veus vaig descobrir l’Artista, a quatre veus érem una família, a quatre veus viatjàvem, la cinquena ens acompanyava. I és que al créixer amb aquest home, em farà emocionar-me sempre amb les seves cançons, recordaré anys passats, ni millors ni pitjors, però la nostàlgia porta certa felicitat, o emoció si es vol dir. Jo només sé que vivint el repertori d’aquell home vestit de color gris, cada pèl de la meva pell, s’estirà, no sé el perquè, però el fet de tenir el meu pare al costat, cantant amb mi, i amb tot l’estadi, era part important de l’emotiu moment.

És curiós que cada membre de la família adora el Cantant, però és provable que no sigui pel seu art. Hi ha cançons que agraden per allò que et fan sentir, per tot allò extern a la cançó, aquella situació que et transmet quelcom positiu. No és, per això, aquest el meu cas, les cançons, musicalment m’agraden, però allò que té més força és aquella emoció de saber que no estàs sol, que som quatre, i per això existeixen els rituals familiars, cada família en té un, el nostre: compartir la veu arrugada de Joaquín Sabina.

Seguint camí

Seguim endavant i ens fem grans, canviem. Però sabem que cada pas en el llarg de la vida deixa petjada, i no es pot esborrar així com així. No em demaneu que 6 anys de la meva vida passin pel meu cap com un simple record, no sé fer com vosaltres que sembla que oblideu amb facilitat. Per mi no han sigut sis anys escolars, m’han donat moltes amistats, i sé que algun dia recordarem l’escola pia com un simple tràmit a la nostra vida, i també sabia que amb els anys ens perdríem, ens mantindríem, ens parlaríem o ens odiaríem, però fa mal veure com us allunyeu sense que hi posem remei. La gent creix i es fan noves amistats que substituiran les altres, és sabut, però amb un simple any el que ens em allunyat antics companys!

On queden aquells TPDs, on un dia vaig conèixer un boca grossa. Aquell terrorífic, al principi, però especial al final, primer dia, on al meu costat s’assentà el biguès (natural de Bigues). Patis jugant a futbol i insultant nens una mica, allò que vulgarment es diu, grassos. La primera entrevista amb el tutor, on buscant l’aula d’informàtica et relaciones amb companys tan perduts com tu. Sopars amb l’Éric. I molts anys després aquelles nits a marina?

Potser em mostraré una mica ridícul o fins i tot escèptic, amb això que us diré, però no us vull perdre, m’hi resisteixo, i si les circumstàncies permeten aquest fatal desenllaç, pensaré que per alguna part falla, que a l’hora de fer els fonaments de la nostra amistat no es va fer ben fet i un dels dos, o els dos, no hi donàvem tanta importància. I tot i deixar que tot això succeeixi hi haurà un lloc on restarem sempre, on ens trobaran a faltar. Les visites quasi diàries a aquell llastimós banc de Gran Via, ens van fer créixer arrels, i ara la nostra absència mata al pobre Banc. Si en l’escrit anterior he basat tots els records, amistats i escenes en un fulard; al buscar un símbol on identificar-nos és fàcil, aquest és el nostre Banc, i ho serà sempre, ja em veig passant amb el cotxe d’aquí uns anys i comentar a la meva família que més d’un de nosaltres va acabar de cap al contenidor. Bàsicament penso que ens queden molts moments per compartir, no donem les coses per fetes si encara no han passat, no vulguem créixer abans d’hora, no cremem aquesta etapa que estem vivint. Sempre estarem a temps d’abandonar-nos, que passarà, és el que deixa el pas del temps, però per què fer-ho ara?

Si casualment, aquest escrit, o els molts que esperen, són la única notícia a partir d’ara que rebeu meva, espero que em recordeu amb sentiments, i diré més, sentiments amb connotacions positives, que no sigui una simple imatge dins vostre, que no oblideu que hi va haver una època on fins i tot haguéssim donat la vida per un de nosaltres, i no oblideu tampoc, que existí un banc el qual féu créixer, en un grup de persones, allò que tant es busca, l’Amistat.

No és només un fulard

Molts potser l’han fet servir de mocador, de tovalló (tots pràcticament), de límits d’una porteria de futbol, per tapar el sol, per eixugar la suor o fins i tot per fer mal al fer-lo picar. Però tots aquests enginyosos portadors del fulard saben quina és la seva funció, o si més no, encara que no ho sàpiguen, l’han aplicat correctament. Tots aquells que comparteixen any de naixement també comparteixen color de fulard.

Aquell vell i brut drap al arribar a casa, mostra que encara que el temps sembla aturar-se en aquell singular indret, aquest corre i de pressa, marcant l’estimat parrac de noves taques i forats, i marcant dins de cadascú una nova experiència, un nou punt de maduració. L’acolorit fulard es renta i sembla així trobar-te molt lluny d’aquell paisatge natural, d’aquells actes inoblidables, d’aquell prat, de La Casa. I és que al mirar-lo no veus un simple tros de roba d’un determinat color, veus tots aquells que el porten a uníson, tots els membres que amb tu han fet, de nou, aquells 15 dies especials.

Verd, blau, vermell, taronja, i fins i tot salmó (mira que és lleig) són alguns d’aquests colors, que junts formen un Tot, allò que per mi és un tot en aquell determinat moment dins el temps i aquell determinat lloc dins l’infinit. Allò que més m’importa. I és que al ser Allà oblides temps passats, llocs freqüentats anteriorment, temps pitjors o millors, llocs fascinants o horribles, però encara que hagi de semblar-ho, en moments feliços i espais meravellosos, recordes cada pas al camí de “porland”, cada joc al “Ken”, cada somni baix les estrelles a la travessa, cada cabussada a la piscina, cada ball a la plaça, cada cançó a la guitarra, cada insecte (o mamífer en algun cas) al lavabo, cada història del dia comú, cada conversa nocturna, cada paraula, cada abraçada, cada petó, aquell Tot del qual parlava.

I és que el fet que tots i cadascun dels acampats porti fulard no és per casualitat, així com tampoc que el símbol d’això que anomeno Tot sigui una bandera amb tots els colors de la colònia. Com tampoc ho és el record d’aquell estrany dia el qual em vaig comprar un fulard verd i vaig decidir marcar-me amb ferro roent aquell nom, el nom que cada cop que s’escriu dins del meu cap em provoca un somriure, i és que tan el fulard com aquest nom no són només lletres o objectes, són allò que m’han fet qui sóc, i tot i que a vegades penso que la felicitat d’aquell indret és fictícia, o que pertany al món de les idees, els 133 dies, 3192 hores, 11491200 segons de la meva vida invertits en conviure amb uns maleïts porcs, que es dutxen quan els hi sembla, sectaris, i amb idees utòpiques no els puc canviar per res ara, i tampoc ho faria, tot el que m’envolta té quelcom de Cavallera, del Prat, del camí, de tots els que han cohabitat amb un tros de roba totalment antiestètic, brut, antiquat, salvatge, penjat al coll. Al calaix de la meva habitació guardo tot un món, que encara que vagi perdent color, jo recordo que era verd i juntament amb els altres fan allò que tan estimo, us fan a tots vosaltres, i llavors dins meu un veu em diu: SENSE ELS PRATS DE CAVALLERA JO NO PUC ESTAR!!!

3

Aquell pati probablement havia jugat a futbol, aquella època era la meva única preocupació, saber si ens tocava el camp gran o el camp del carrer, amb quin equip aniria i amb quins companys, o potser ens tocava el camp de bàsquet, una decepció per mi. El cas és que al tornar a la classe m’esperava la tasca que des de feia uns quants dies se m’havia dictat, una tasca del tot innocent, on la ingenuïtat del nen era totalment necessària, on fins i tot, també, la seva il·lusió, aquella que se li mostrava al fer un favor a la mestra. D’aquesta en recordo el nom, Marta.

L’objectiu per a la mestra era totalment contrari al del il·lusionat minyó, és a dir, jo. El paper se’m lliurava a la mà i fins que no arribava al terreny on acabava la missió no es separava de mi, quina confiança mostrava en mi la mestra! Corria per l’escola que Marta mantenia una relació més que professional, amb el professor de gimnàs (el record del seu nom és borrós), o el de informàtica, com es vulgui, era d’ús variat. El meu coneixement detallat de l’escola em va permetre realitzar cada viatge fins la sala d’informàtica, la ubicació de la qual pocs coneixíem, i entregar en mà el paperet, de contingut del tot desconegut, i encara diré més, poc m’importava. Cartes d’amor lliurades pel carter habitual, anades i vingudes de la sala d’informàtica, em vaig convertir en el tercer de la relació, sense mi allò no tenia esperança, i ho feia sense saber el poder que se m’havia concedit.

Però en algun moment algú dels dos va pensar en mi? I si jo, posem per cas, estava enamorat bojament de Marta? O de Professor d’Informàtica? (és suposar molt). Si se m’hagués passat pel cap, obrir una de les cartes, hagués descobert la infelicitat de l’amor no correspost i, a part, hagués visualitzat en el meu cap que se m’havia utilitzat per tal d’amenitzar un relació totalment contraria als meus interessos. Aquella relació es mantenia viva gràcies al meu ajut innocent, i amb bona fe.

Queda clar doncs que TRES és un numero que és millor no aplicar en relacions amoroses, i si es fa, penseu com es pot sentir aquesta tercera persona, quins són els seus interessos, i sobretot mostreu-li tota la informació possible perquè es faci una idea de on s’ha ficat. És provable que no em feu cas amb això que us dic, però feu-me un favor, si sóc jo aquest, apliqueu-ho si us plau. Aquests consells són extrets empíricament, el cas de l’idíl·lic amor entre dos membres del professorat de l’Escola Sta. Anna no és l’únic cas en que he sigut el TRES.

La Felicitat

Havia esperat molt temps aquell moment des que sóc conscient del que faig i deixo de fer, d’aquelles coses que al no haver-les fet em fastiguegen, d’aquells fets que han traçat la meva vida, d’aquells que per bé o per mal han fet que acabi on sóc, d’aquells que he compartit, d’aquells que he guardat per mi. Aquest era per compartir, era un moment de pensar que tots els presents passàvem pel mateix, tots teníem, dins el que cap, els mateixos sentiments, sabíem que a pocs metres de nosaltres restava la mà amiga que ens ajudaria. Imatge ideal d’amistat, empatia, compartir, respecte. Tot seria perfecte si no fos pel context.

El rellotge no parava i se’ns menjava, faltava un quart d’hora i dins d’aquella consciència on guardava tots aquells fets, vaig trobar una emoció, una experiència que havia viscut moltes vegades ja, una sensació d’impotència, el fet d’impossibilitar-te canviar el present totalment contrari al teu criteri. Em veia perdut, convençut que allò no canviaria, si no fos per art de màgia...

I així va ser, una passada interna a l’àrea d’Iniesta cap a Larsson va ser aprofitada per Samuel Eto’o a posterior deixada del suec. D’aquesta acció l’equip en va treure l’empat. La màgia d’aquest em va fer capgirar la sort, a la traça del meu camí s’hi cosia aquell dia, 17 de maig de 2006. Sabia que desprès d’aquell gol en vindria un altre i la copa de campions viatjaria cap a Barcelona. El marcador canvià, però en aquell bar, petit, acollidor, el context era el mateix, tots els presents sentíem el mateix, el cor ens va proposar sortir de la seva ubicació quan el camerunès va batre el porter de l’Arsenal, espanyol, suplent i penós actor d’aquella final. Així que compartint sentiments vam compartir paraules, gests, càntics, abraçades, dins la petita sala la desena de cossos en formaven un.

Escassos minuts després el nom de Belletti es va impregnar a la nostra ment per sempre, aquell gol no me l’hagués perdut per res del món, però si per una casualitat de la vida en aquells moments hagués estat aliè a aquell melodrama, la seva repetició la veuria fins i tot anys després mil vegades, sense exagerar. Ara, sense la necessitat de la televisió recordaré aquella escena fins que em mori, i el seu heroi.

L’escena ja era perfecta, la felicitat era extrema, ideal, va durar breus instants comparats amb els que em brinda la vida, però allò era el paradís, no hi pot haver ningú que visqués com jo aquell acte, això ho fa especial, tot i que un bar no és l’espai més luxós on restar-hi, però la felicitat del meu interior em feia veure l’exterior com alguna cosa perfecte. La calor física de l’indret, la passió, era esgotadora, d’aquella calor que no em vaig cansar va ser la de compartit amb tots els presents l’emoció i la felicitat del moment.

Dona de pel·lícula

Hora de la migdiada: son, un sofà, molta mandra, bàsicament ganes de tot menys d’aixecar-se, eren aquestes les premisses d’un context habitual i del tot casolà en la meva vida de cada dia al voltant d’aquesta hora. La decisió era complicada, havia de ser exhaustiva per tal de trobar la millor parella que acompanyés el son, què era millor per tal de fer la migdiada? Queda clar que la televisió és la millor entre totes les parelles possibles. Ara bé, quin programa? Davant l’allau d’informació que rebem és clau saber triar el que et convé, bé, en aquest típic i real context del qual parlo, això no hi tenia cabuda, així que seguint aquest principi bàsic de la televisió vaig pensar a mirar una peli. Com més superficial millor, em demanava la meva ment, més en un somni que pendent del món sensorial. Canal: no interessa, buscant... vaig veure 16:30 “La vecina de al lado”, idioma: espanyol (no entrarem en temes lingüístics, ja que ens han robat part de la nostra cultura, ens han robat un dialecte). Sí! Allò era el que jo volia, declarada genèricament: comèdia, mostrava tota la seva part vàcua. Dic declarada perquè un cop la veus descobreixes que a part de tres “gags” comptats i tres bajanades de film americà no hi ha res més que et pugui treure, ni tan sols, una petita rialla. Però sabia que com a típica pel·lícula d’adolescents on apareix sempre l’enrotllat, el marginat, les festes, i per descomptat les noies, també hi seria una protagonista. Potser va ser pel fet que la meva ment estava en un món ideal, potser van ser aquelles corbes i tan sols era una atracció sexual, potser era que em posseïa amb la mirada, el somriure, els gestos, potser era que la televisió em mostrava quelcom irreal, perfecte. Tot d’una mica. No sé ben bé el perquè però una sensació que poques altres vegades havia captat, va envair el meu cos, la meva ment, tot jo. Vaig descobrir que allò inaccessible, del qual només en sentiràs llegendes, només te’n pots fer una idea, hem descobert en històries, llibres, allò magnífic, pur, natural, l’escènica de la vida; sabia que existia, fos on fos, la imatge d’aquella dona restaria per sempre en la meva ment en aquell estat, perfecte, pur. No vull conèixer res més d’ella, així m’agrada, potser em passa com el protagonista de la l’esmentada pel·lícula, que al descobrir el seu passat, es destrossa l’encant. Això no ho vull per mi, tal com la tinc ficada a la meva consciència és perfecte, les rialles perdudes en la pèssima història han sigut recuperades per un somriure que tan sols vaig poder expressar quan ella mostrava les seves cartes. És possible que pel fet de ser una insignificant imatge dins d’aquest món on l’important és sensible, a l’abast de la mà, dibuixat en la retina, olorat, se’m tracti d’ingenu i fins i tot algú em pot arribar a dir immoral. Tot del que se’m titlli no tindrà la força que ha creat en mi aquesta filmació, només ser que per uns moments la insubstancialitat de l’escena va fer créixer en la profunditat del meu ésser alguna cosa, totalment falsa, imaginària, però que em va fer feliç. No oblidaré fàcilment aquella tarda de maig, on vaig créixer, on la vaig conèixer, no oblidaré mai aquella dona de pel·lícula.e'e demir immoral. part de lificant imatge dins d' lva el seu encant.