La Felicitat

Havia esperat molt temps aquell moment des que sóc conscient del que faig i deixo de fer, d’aquelles coses que al no haver-les fet em fastiguegen, d’aquells fets que han traçat la meva vida, d’aquells que per bé o per mal han fet que acabi on sóc, d’aquells que he compartit, d’aquells que he guardat per mi. Aquest era per compartir, era un moment de pensar que tots els presents passàvem pel mateix, tots teníem, dins el que cap, els mateixos sentiments, sabíem que a pocs metres de nosaltres restava la mà amiga que ens ajudaria. Imatge ideal d’amistat, empatia, compartir, respecte. Tot seria perfecte si no fos pel context.

El rellotge no parava i se’ns menjava, faltava un quart d’hora i dins d’aquella consciència on guardava tots aquells fets, vaig trobar una emoció, una experiència que havia viscut moltes vegades ja, una sensació d’impotència, el fet d’impossibilitar-te canviar el present totalment contrari al teu criteri. Em veia perdut, convençut que allò no canviaria, si no fos per art de màgia...

I així va ser, una passada interna a l’àrea d’Iniesta cap a Larsson va ser aprofitada per Samuel Eto’o a posterior deixada del suec. D’aquesta acció l’equip en va treure l’empat. La màgia d’aquest em va fer capgirar la sort, a la traça del meu camí s’hi cosia aquell dia, 17 de maig de 2006. Sabia que desprès d’aquell gol en vindria un altre i la copa de campions viatjaria cap a Barcelona. El marcador canvià, però en aquell bar, petit, acollidor, el context era el mateix, tots els presents sentíem el mateix, el cor ens va proposar sortir de la seva ubicació quan el camerunès va batre el porter de l’Arsenal, espanyol, suplent i penós actor d’aquella final. Així que compartint sentiments vam compartir paraules, gests, càntics, abraçades, dins la petita sala la desena de cossos en formaven un.

Escassos minuts després el nom de Belletti es va impregnar a la nostra ment per sempre, aquell gol no me l’hagués perdut per res del món, però si per una casualitat de la vida en aquells moments hagués estat aliè a aquell melodrama, la seva repetició la veuria fins i tot anys després mil vegades, sense exagerar. Ara, sense la necessitat de la televisió recordaré aquella escena fins que em mori, i el seu heroi.

L’escena ja era perfecta, la felicitat era extrema, ideal, va durar breus instants comparats amb els que em brinda la vida, però allò era el paradís, no hi pot haver ningú que visqués com jo aquell acte, això ho fa especial, tot i que un bar no és l’espai més luxós on restar-hi, però la felicitat del meu interior em feia veure l’exterior com alguna cosa perfecte. La calor física de l’indret, la passió, era esgotadora, d’aquella calor que no em vaig cansar va ser la de compartit amb tots els presents l’emoció i la felicitat del moment.