Seguint camí

Seguim endavant i ens fem grans, canviem. Però sabem que cada pas en el llarg de la vida deixa petjada, i no es pot esborrar així com així. No em demaneu que 6 anys de la meva vida passin pel meu cap com un simple record, no sé fer com vosaltres que sembla que oblideu amb facilitat. Per mi no han sigut sis anys escolars, m’han donat moltes amistats, i sé que algun dia recordarem l’escola pia com un simple tràmit a la nostra vida, i també sabia que amb els anys ens perdríem, ens mantindríem, ens parlaríem o ens odiaríem, però fa mal veure com us allunyeu sense que hi posem remei. La gent creix i es fan noves amistats que substituiran les altres, és sabut, però amb un simple any el que ens em allunyat antics companys!

On queden aquells TPDs, on un dia vaig conèixer un boca grossa. Aquell terrorífic, al principi, però especial al final, primer dia, on al meu costat s’assentà el biguès (natural de Bigues). Patis jugant a futbol i insultant nens una mica, allò que vulgarment es diu, grassos. La primera entrevista amb el tutor, on buscant l’aula d’informàtica et relaciones amb companys tan perduts com tu. Sopars amb l’Éric. I molts anys després aquelles nits a marina?

Potser em mostraré una mica ridícul o fins i tot escèptic, amb això que us diré, però no us vull perdre, m’hi resisteixo, i si les circumstàncies permeten aquest fatal desenllaç, pensaré que per alguna part falla, que a l’hora de fer els fonaments de la nostra amistat no es va fer ben fet i un dels dos, o els dos, no hi donàvem tanta importància. I tot i deixar que tot això succeeixi hi haurà un lloc on restarem sempre, on ens trobaran a faltar. Les visites quasi diàries a aquell llastimós banc de Gran Via, ens van fer créixer arrels, i ara la nostra absència mata al pobre Banc. Si en l’escrit anterior he basat tots els records, amistats i escenes en un fulard; al buscar un símbol on identificar-nos és fàcil, aquest és el nostre Banc, i ho serà sempre, ja em veig passant amb el cotxe d’aquí uns anys i comentar a la meva família que més d’un de nosaltres va acabar de cap al contenidor. Bàsicament penso que ens queden molts moments per compartir, no donem les coses per fetes si encara no han passat, no vulguem créixer abans d’hora, no cremem aquesta etapa que estem vivint. Sempre estarem a temps d’abandonar-nos, que passarà, és el que deixa el pas del temps, però per què fer-ho ara?

Si casualment, aquest escrit, o els molts que esperen, són la única notícia a partir d’ara que rebeu meva, espero que em recordeu amb sentiments, i diré més, sentiments amb connotacions positives, que no sigui una simple imatge dins vostre, que no oblideu que hi va haver una època on fins i tot haguéssim donat la vida per un de nosaltres, i no oblideu tampoc, que existí un banc el qual féu créixer, en un grup de persones, allò que tant es busca, l’Amistat.

No és només un fulard

Molts potser l’han fet servir de mocador, de tovalló (tots pràcticament), de límits d’una porteria de futbol, per tapar el sol, per eixugar la suor o fins i tot per fer mal al fer-lo picar. Però tots aquests enginyosos portadors del fulard saben quina és la seva funció, o si més no, encara que no ho sàpiguen, l’han aplicat correctament. Tots aquells que comparteixen any de naixement també comparteixen color de fulard.

Aquell vell i brut drap al arribar a casa, mostra que encara que el temps sembla aturar-se en aquell singular indret, aquest corre i de pressa, marcant l’estimat parrac de noves taques i forats, i marcant dins de cadascú una nova experiència, un nou punt de maduració. L’acolorit fulard es renta i sembla així trobar-te molt lluny d’aquell paisatge natural, d’aquells actes inoblidables, d’aquell prat, de La Casa. I és que al mirar-lo no veus un simple tros de roba d’un determinat color, veus tots aquells que el porten a uníson, tots els membres que amb tu han fet, de nou, aquells 15 dies especials.

Verd, blau, vermell, taronja, i fins i tot salmó (mira que és lleig) són alguns d’aquests colors, que junts formen un Tot, allò que per mi és un tot en aquell determinat moment dins el temps i aquell determinat lloc dins l’infinit. Allò que més m’importa. I és que al ser Allà oblides temps passats, llocs freqüentats anteriorment, temps pitjors o millors, llocs fascinants o horribles, però encara que hagi de semblar-ho, en moments feliços i espais meravellosos, recordes cada pas al camí de “porland”, cada joc al “Ken”, cada somni baix les estrelles a la travessa, cada cabussada a la piscina, cada ball a la plaça, cada cançó a la guitarra, cada insecte (o mamífer en algun cas) al lavabo, cada història del dia comú, cada conversa nocturna, cada paraula, cada abraçada, cada petó, aquell Tot del qual parlava.

I és que el fet que tots i cadascun dels acampats porti fulard no és per casualitat, així com tampoc que el símbol d’això que anomeno Tot sigui una bandera amb tots els colors de la colònia. Com tampoc ho és el record d’aquell estrany dia el qual em vaig comprar un fulard verd i vaig decidir marcar-me amb ferro roent aquell nom, el nom que cada cop que s’escriu dins del meu cap em provoca un somriure, i és que tan el fulard com aquest nom no són només lletres o objectes, són allò que m’han fet qui sóc, i tot i que a vegades penso que la felicitat d’aquell indret és fictícia, o que pertany al món de les idees, els 133 dies, 3192 hores, 11491200 segons de la meva vida invertits en conviure amb uns maleïts porcs, que es dutxen quan els hi sembla, sectaris, i amb idees utòpiques no els puc canviar per res ara, i tampoc ho faria, tot el que m’envolta té quelcom de Cavallera, del Prat, del camí, de tots els que han cohabitat amb un tros de roba totalment antiestètic, brut, antiquat, salvatge, penjat al coll. Al calaix de la meva habitació guardo tot un món, que encara que vagi perdent color, jo recordo que era verd i juntament amb els altres fan allò que tan estimo, us fan a tots vosaltres, i llavors dins meu un veu em diu: SENSE ELS PRATS DE CAVALLERA JO NO PUC ESTAR!!!

3

Aquell pati probablement havia jugat a futbol, aquella època era la meva única preocupació, saber si ens tocava el camp gran o el camp del carrer, amb quin equip aniria i amb quins companys, o potser ens tocava el camp de bàsquet, una decepció per mi. El cas és que al tornar a la classe m’esperava la tasca que des de feia uns quants dies se m’havia dictat, una tasca del tot innocent, on la ingenuïtat del nen era totalment necessària, on fins i tot, també, la seva il·lusió, aquella que se li mostrava al fer un favor a la mestra. D’aquesta en recordo el nom, Marta.

L’objectiu per a la mestra era totalment contrari al del il·lusionat minyó, és a dir, jo. El paper se’m lliurava a la mà i fins que no arribava al terreny on acabava la missió no es separava de mi, quina confiança mostrava en mi la mestra! Corria per l’escola que Marta mantenia una relació més que professional, amb el professor de gimnàs (el record del seu nom és borrós), o el de informàtica, com es vulgui, era d’ús variat. El meu coneixement detallat de l’escola em va permetre realitzar cada viatge fins la sala d’informàtica, la ubicació de la qual pocs coneixíem, i entregar en mà el paperet, de contingut del tot desconegut, i encara diré més, poc m’importava. Cartes d’amor lliurades pel carter habitual, anades i vingudes de la sala d’informàtica, em vaig convertir en el tercer de la relació, sense mi allò no tenia esperança, i ho feia sense saber el poder que se m’havia concedit.

Però en algun moment algú dels dos va pensar en mi? I si jo, posem per cas, estava enamorat bojament de Marta? O de Professor d’Informàtica? (és suposar molt). Si se m’hagués passat pel cap, obrir una de les cartes, hagués descobert la infelicitat de l’amor no correspost i, a part, hagués visualitzat en el meu cap que se m’havia utilitzat per tal d’amenitzar un relació totalment contraria als meus interessos. Aquella relació es mantenia viva gràcies al meu ajut innocent, i amb bona fe.

Queda clar doncs que TRES és un numero que és millor no aplicar en relacions amoroses, i si es fa, penseu com es pot sentir aquesta tercera persona, quins són els seus interessos, i sobretot mostreu-li tota la informació possible perquè es faci una idea de on s’ha ficat. És provable que no em feu cas amb això que us dic, però feu-me un favor, si sóc jo aquest, apliqueu-ho si us plau. Aquests consells són extrets empíricament, el cas de l’idíl·lic amor entre dos membres del professorat de l’Escola Sta. Anna no és l’únic cas en que he sigut el TRES.