No és només un fulard

Molts potser l’han fet servir de mocador, de tovalló (tots pràcticament), de límits d’una porteria de futbol, per tapar el sol, per eixugar la suor o fins i tot per fer mal al fer-lo picar. Però tots aquests enginyosos portadors del fulard saben quina és la seva funció, o si més no, encara que no ho sàpiguen, l’han aplicat correctament. Tots aquells que comparteixen any de naixement també comparteixen color de fulard.

Aquell vell i brut drap al arribar a casa, mostra que encara que el temps sembla aturar-se en aquell singular indret, aquest corre i de pressa, marcant l’estimat parrac de noves taques i forats, i marcant dins de cadascú una nova experiència, un nou punt de maduració. L’acolorit fulard es renta i sembla així trobar-te molt lluny d’aquell paisatge natural, d’aquells actes inoblidables, d’aquell prat, de La Casa. I és que al mirar-lo no veus un simple tros de roba d’un determinat color, veus tots aquells que el porten a uníson, tots els membres que amb tu han fet, de nou, aquells 15 dies especials.

Verd, blau, vermell, taronja, i fins i tot salmó (mira que és lleig) són alguns d’aquests colors, que junts formen un Tot, allò que per mi és un tot en aquell determinat moment dins el temps i aquell determinat lloc dins l’infinit. Allò que més m’importa. I és que al ser Allà oblides temps passats, llocs freqüentats anteriorment, temps pitjors o millors, llocs fascinants o horribles, però encara que hagi de semblar-ho, en moments feliços i espais meravellosos, recordes cada pas al camí de “porland”, cada joc al “Ken”, cada somni baix les estrelles a la travessa, cada cabussada a la piscina, cada ball a la plaça, cada cançó a la guitarra, cada insecte (o mamífer en algun cas) al lavabo, cada història del dia comú, cada conversa nocturna, cada paraula, cada abraçada, cada petó, aquell Tot del qual parlava.

I és que el fet que tots i cadascun dels acampats porti fulard no és per casualitat, així com tampoc que el símbol d’això que anomeno Tot sigui una bandera amb tots els colors de la colònia. Com tampoc ho és el record d’aquell estrany dia el qual em vaig comprar un fulard verd i vaig decidir marcar-me amb ferro roent aquell nom, el nom que cada cop que s’escriu dins del meu cap em provoca un somriure, i és que tan el fulard com aquest nom no són només lletres o objectes, són allò que m’han fet qui sóc, i tot i que a vegades penso que la felicitat d’aquell indret és fictícia, o que pertany al món de les idees, els 133 dies, 3192 hores, 11491200 segons de la meva vida invertits en conviure amb uns maleïts porcs, que es dutxen quan els hi sembla, sectaris, i amb idees utòpiques no els puc canviar per res ara, i tampoc ho faria, tot el que m’envolta té quelcom de Cavallera, del Prat, del camí, de tots els que han cohabitat amb un tros de roba totalment antiestètic, brut, antiquat, salvatge, penjat al coll. Al calaix de la meva habitació guardo tot un món, que encara que vagi perdent color, jo recordo que era verd i juntament amb els altres fan allò que tan estimo, us fan a tots vosaltres, i llavors dins meu un veu em diu: SENSE ELS PRATS DE CAVALLERA JO NO PUC ESTAR!!!