Seguint camí

Seguim endavant i ens fem grans, canviem. Però sabem que cada pas en el llarg de la vida deixa petjada, i no es pot esborrar així com així. No em demaneu que 6 anys de la meva vida passin pel meu cap com un simple record, no sé fer com vosaltres que sembla que oblideu amb facilitat. Per mi no han sigut sis anys escolars, m’han donat moltes amistats, i sé que algun dia recordarem l’escola pia com un simple tràmit a la nostra vida, i també sabia que amb els anys ens perdríem, ens mantindríem, ens parlaríem o ens odiaríem, però fa mal veure com us allunyeu sense que hi posem remei. La gent creix i es fan noves amistats que substituiran les altres, és sabut, però amb un simple any el que ens em allunyat antics companys!

On queden aquells TPDs, on un dia vaig conèixer un boca grossa. Aquell terrorífic, al principi, però especial al final, primer dia, on al meu costat s’assentà el biguès (natural de Bigues). Patis jugant a futbol i insultant nens una mica, allò que vulgarment es diu, grassos. La primera entrevista amb el tutor, on buscant l’aula d’informàtica et relaciones amb companys tan perduts com tu. Sopars amb l’Éric. I molts anys després aquelles nits a marina?

Potser em mostraré una mica ridícul o fins i tot escèptic, amb això que us diré, però no us vull perdre, m’hi resisteixo, i si les circumstàncies permeten aquest fatal desenllaç, pensaré que per alguna part falla, que a l’hora de fer els fonaments de la nostra amistat no es va fer ben fet i un dels dos, o els dos, no hi donàvem tanta importància. I tot i deixar que tot això succeeixi hi haurà un lloc on restarem sempre, on ens trobaran a faltar. Les visites quasi diàries a aquell llastimós banc de Gran Via, ens van fer créixer arrels, i ara la nostra absència mata al pobre Banc. Si en l’escrit anterior he basat tots els records, amistats i escenes en un fulard; al buscar un símbol on identificar-nos és fàcil, aquest és el nostre Banc, i ho serà sempre, ja em veig passant amb el cotxe d’aquí uns anys i comentar a la meva família que més d’un de nosaltres va acabar de cap al contenidor. Bàsicament penso que ens queden molts moments per compartir, no donem les coses per fetes si encara no han passat, no vulguem créixer abans d’hora, no cremem aquesta etapa que estem vivint. Sempre estarem a temps d’abandonar-nos, que passarà, és el que deixa el pas del temps, però per què fer-ho ara?

Si casualment, aquest escrit, o els molts que esperen, són la única notícia a partir d’ara que rebeu meva, espero que em recordeu amb sentiments, i diré més, sentiments amb connotacions positives, que no sigui una simple imatge dins vostre, que no oblideu que hi va haver una època on fins i tot haguéssim donat la vida per un de nosaltres, i no oblideu tampoc, que existí un banc el qual féu créixer, en un grup de persones, allò que tant es busca, l’Amistat.