Teoria 1: La Protecció

L’absurditat de ser anti-crist cada dia em sorprèn més i està arribant a límits insospitables. Sembla que està de moda ignorar aquell que per molts és el creador d’aquest lloc on vivim, però això no és greu, el fet de negar i intentar destruir tota aquesta creença, model de vida, cultura, si que ho és. Més que greu no es pot entendre, és d’ignorant. Molts d’aquests i aquestes que abominen sobre el nom de Crist, no suportarien que la seva dona, home, noi, noia, el que es vulgui, posés en perill la seva fidelitat, bé que s’ho fes amb algú altre, i en aquest moment obliden que tots aquests valors són cristians? O potser no els importa els pares, els avis, amics, els fills, la família, aquella imatge perfecta de Maria, Josep i el seu fill Jesús. La protecció que ofereix la creença d’alguna cosa superior a nosaltres és natural i crec que inherent a l’ésser humà. A part d’ofendre a milers d’anys d’existència, tot aquest nou moviment, s’oposa a la seva naturalesa, tot humà per naturalesa necessita un protecció externa als seu actes, la responsabilitat de tots els nostres actes és quelcom superior a les nostres capacitats, sé que és fàcil atribuir l’esdevenidor a allò aliè a nosaltres, però potser és perquè així es viu millor, i perquè requereix certa perfecció, cosa que nosaltres, per suposat, no tenim.

Si mirem endarrera en el temps, tot i que no m’agrada fer ús de la història, aquesta em dóna la raó. Els primers humans tal i com els coneixem actualment, creien en forces superiors que els determinaven la vida, així com anys posteriors, grecs, romans, bé, en definitiva, grans civilitzacions arrelades a religions i com a columna bàsica de la seva cultura. És molt fàcil titllar a tot aquell creient d’il·lús, influenciable i amb poca capacitat de pensament o originalitat, titllar-los de comuns i conservadors; però demanaria una mica més de respecte o si més no pensem abans d’acusar, pensem que tots, sense excepció, dins al meu punt de vista, tenim fe en alguna cosa, diguem-li força, que ens dóna seguretat, sigui Déu o Alà, una part de la ment humana dóna lliure albir a la vida, deixant-la fora del seu control, sota la responsabilitat d’una força externa.

Qüestionar creences no hauria de ser la nostra tasca, qüestionem fins on podem arribar, on manquem perquè apareguin religions i fes que s’apoderen de nosaltres, qüestionem la nostra capacitat, no és el bon camí dubtar de milers anys d'història.

Ritual

Primer dijous de vacances. El cansament m’abatia. No poséssiu mai parquet a casa. A la nit, el mestre dels mestres feia un concert íntim, pel Palau Sant Jordi ple a basar, i és que què té aquest madrileny que enamora Catalunya? Anys enrera haver tingut una entrada per aquest concert m’hagués emocionat extremadament, però a dia d’ahir l’emoció, pràcticament, mínima. El tercer després d’aquell èpic al Novedades. Al cotxe: hi mancava la mare. Al Palau: hi van aparèixer els sentiments, els records. Al començar l’espectacle vaig entendre que amb els anys oblides, la lletra de cada cançó poques paraules em treia, però cada acord, més al passat em portava. A quatre veus vaig descobrir l’Artista, a quatre veus érem una família, a quatre veus viatjàvem, la cinquena ens acompanyava. I és que al créixer amb aquest home, em farà emocionar-me sempre amb les seves cançons, recordaré anys passats, ni millors ni pitjors, però la nostàlgia porta certa felicitat, o emoció si es vol dir. Jo només sé que vivint el repertori d’aquell home vestit de color gris, cada pèl de la meva pell, s’estirà, no sé el perquè, però el fet de tenir el meu pare al costat, cantant amb mi, i amb tot l’estadi, era part important de l’emotiu moment.

És curiós que cada membre de la família adora el Cantant, però és provable que no sigui pel seu art. Hi ha cançons que agraden per allò que et fan sentir, per tot allò extern a la cançó, aquella situació que et transmet quelcom positiu. No és, per això, aquest el meu cas, les cançons, musicalment m’agraden, però allò que té més força és aquella emoció de saber que no estàs sol, que som quatre, i per això existeixen els rituals familiars, cada família en té un, el nostre: compartir la veu arrugada de Joaquín Sabina.