Estiu

Tot i ser cada any és esperat amb tota emoció, però la calor que ens porta és sufocant i molts cops irritable, tot i això, tenim sort que existeixin llocs frescos on passar quinze dies morint-te de fred a les nits, i sopar amb un jersei posat, és aprofitar aquest prestigiós tresor: l’estiu.

Sigui com sigui com has invertit aquest temps trimestral, recordes el seu inici amb certa nostàlgia i sabent que t’esperen nou mesos per endavant, on la pell emblanquirà, els llits sense llençols seran tapats per piles de mantes, la foscor de la nit guanyarà terreny a la llum del dia i despertarem cada Dilluns, amb ressaca del cap de setmana, abominant sobre els cinc dies propers i esperant el cap de setmana següent, curt i mandrós.

Cada any el mateix: campaments, festes majors, calor, boscos, cases de pagès, edificis, sol, algun plugim. Amb algunes excepcions: Luxemburg, França, Bèlgica, Holanda, tots els viatges estiuencs. I a destacar: deu anys pujant al Ripollès, assolint, aquest any, per segon cop a la vida, el cim del Taga; aquells agosts invertits íntegrament a la família i a tots els vilatans de Guixers, on amb una pilota i amb la imaginació de la mainada, érem els més feliços del món; amb autocar per Tunísia, amb això ho dic tot; i més recentment una mogudeta nit per Marina començant per cubates, xupitos, aigua de València i “cubus” de cali, i acabant de cap al wàter d’una casa aliena; sense oblidar que sempre ens quedarà Calella.

I ara que s’acaba, el fred intenta apoderar-se de mi, però tots els magnífics moments retinguts a la memòria que m’ha ofert aquest estiu i he acceptat gratament, estant dotats d’una calor que hem mantindrà calent un any més. Any rera any pensem que no hi pot haver un estiu millor que el darrer viscut, però són tots i cadascun dels molts estius que vivim els que formen una gran part del que som, i quina és la importància d’aquesta estació, sinó totes les persones amb les que convius aquests moments? Les connotacions positives que té l’estació més calenta de l’any no és només pel bon temps que fa, és també per les milers d’anècdotes que ens comporta i tots aquells que les han viscudes amb tu, perquè tot això està amagat rera la paraula “estiu”. Per haver compartit amb mi aquest estiu, gràcies.

Beneït Messenger

Em sorprenc a mi mateix del títol que he donat a aquest petit, però molt petit, homenatge a un medi amb tan poc sentit que a vegades resulta repulsiu. Però què hi farem si el “frikisme” s’apodera de mi i no em puc resistir a parlar per aquest medi tan odiat. Resulta que tot i ser fred, distant, és, podríem dir, útil. Sí, amb els anys la seva funció ha variat, però sempre l’he tingut al meu costat quan el necessitava, quan, en èpoques d’adolescent enamoradís, buscava parlar amb la noia que tantes alegries em donava, doncs bé, qui era el que em proporcionava aquest desig? El Messenger. I és que encara que trobem en ell la nostra part més fútil, amb la seguretat de la distància que separa als interlocutors ens podem mostrar diferents o si més no, distorsionats, ens disfressem darrera aquesta petita pantalla i amaguem la nostra veu substituïda pel fet de prémer unes tecles. El dubte s’apodera de mi quan enmig de lletres, símbols, dibuixos resulta que tot això, o només això, és una persona amb la que et comuniques, dubto de si és realment aquella persona, potser la conec, però suficient per reconèixer-la pel Messenger?

Puc sentir-me afortunat de gaudir d’aquest tant desitjat premi, i és que és part de la meva vida, sense ell no hauria viscut sopars, platges, Cubelles...L’únic que em fastigueja de tot aquest nou món tecnològic, i és que sóc molt tradicionalista, és que es perden altres mitjans de comunicació, el correu de sempre ha sigut substituït per l’electrònic, perdent així tota il·lusió d’obrir una carta desprès d’un llarg estiu i poder gaudir dels moments llegits sobre paper i d’aquells mots amb una cal·ligrafia característica.

Vull eterna vida al Messenger, però si us plau, també...VULL REBRE UNA CARTA!!!

Ja hem arribat

Avui un poble maltractat, oprimit, i tot s’ha de dir, molt poc ambiciós, ha aconseguit un nou objectiu, hem arribat a pujar a un podi del prestigiós però poc esportiu espectacle de la Formula 1. Amb la segona plaça ens hem quedat amb la mel als llavis, però sort que Pere no ha passat el primer per la línia d’arribada, la irònica situació d’un català premiat amb l’himne espanyol, em fa fàstic, i sí! Ho hem viscut molts cops, i en tots ells tot allò que restava al meu estómac s’obria pas cap a la boca.

Avui la sorra i la sal s’han apoderat de la meva pell, mentre les mans del català amb dificultats a l’hora de parlar la llengua del seu país, acariciaven el timó d’aquell monoplaça que revolt rera revolt s’acostava a la glòria. Ara puc entendre com se senten aquests fanàtics vestits de blau que vibren quan un asturià puja al podi i l’acompanya l’himne, aquest si, del seu país. He dit entendre, perquè de moment no he pogut gaudir d’aquesta meravella, però un dia arribarà, no podem donar res per perdut, hem de saber el que volem i fer cada pas ben fet, no ens resignem i lluitem.

Avui Pere ha lluitat per tots nosaltres per portar l’esport català molt més amunt i encara ha de créixer molt més. Els Segadors sonaran en honor d’aquests que un dia van alegrar a tota la nació donant part del que són per acabar escoltant l’himne de la repressió. I és que, com he dit abans, entenem què se sent quan un dels teus fa història vestint els colors de la teva bandera, però el què cal ara és que tots vosaltres, congratulats amb un estat, entengueu que sense aquest premi no sou res, que l’esport perd part de si mateix en el moment que no et representa; és així com ens sentim els catalans, heu de saber que sense l’Estat català no som humans, tenim el dret de formar part d’un estat que representi la nostra cultura, ja que ha quedat clar que l’espanyol, no només no ens representa sinó que ens limita, menysprea i castiga. Heu d’entendre una cosa molt senzilla: tu ets espanyol, jo sóc català!

Avui he vist un demà on les quatre barres volaran al vent.

Només...mirades?

Rera cada mirada que unia ull amb ull hi havia molt més que el mer acte natural i essencial de mirar, era molt més que un dels cinc sentits: veure. En la desesperació, l’activitat, el descontrol, es teixia novament el lligam entre els ulls. Potser es buscava molt més que una trista i simple mirada, però sembla mentida la d’emocions que transmet aquest comú succés. Van valer la pena totes elles, totes transmetien un fons, se sabia que en aquest fons esperava el més preuat dels sentiments. Però totes tenien també inconvenients, i és que encara que el contacte hi fos, mancaren abraçades, petons, la unió dels dos fons de cada mirada convertida en física. Enlaire es deixaren caure, i cada cop que es buscaven, es trobaven.

Només...mirades? És un tribut a les coses incompletes, a totes aquelles relacions que es van quedar en mirades, que no les menyspreem, que el significat d’una mirada és molt ampli i transmet, en infinites ocasions, emocions que amb paraules, gestos, no es podrien percebre. Cada part d’un tot té la seva importància, i és que són les mirades la part d’un tot, i com a tal, cal remarcar-ne el significat.