Beneït Messenger

Em sorprenc a mi mateix del títol que he donat a aquest petit, però molt petit, homenatge a un medi amb tan poc sentit que a vegades resulta repulsiu. Però què hi farem si el “frikisme” s’apodera de mi i no em puc resistir a parlar per aquest medi tan odiat. Resulta que tot i ser fred, distant, és, podríem dir, útil. Sí, amb els anys la seva funció ha variat, però sempre l’he tingut al meu costat quan el necessitava, quan, en èpoques d’adolescent enamoradís, buscava parlar amb la noia que tantes alegries em donava, doncs bé, qui era el que em proporcionava aquest desig? El Messenger. I és que encara que trobem en ell la nostra part més fútil, amb la seguretat de la distància que separa als interlocutors ens podem mostrar diferents o si més no, distorsionats, ens disfressem darrera aquesta petita pantalla i amaguem la nostra veu substituïda pel fet de prémer unes tecles. El dubte s’apodera de mi quan enmig de lletres, símbols, dibuixos resulta que tot això, o només això, és una persona amb la que et comuniques, dubto de si és realment aquella persona, potser la conec, però suficient per reconèixer-la pel Messenger?

Puc sentir-me afortunat de gaudir d’aquest tant desitjat premi, i és que és part de la meva vida, sense ell no hauria viscut sopars, platges, Cubelles...L’únic que em fastigueja de tot aquest nou món tecnològic, i és que sóc molt tradicionalista, és que es perden altres mitjans de comunicació, el correu de sempre ha sigut substituït per l’electrònic, perdent així tota il·lusió d’obrir una carta desprès d’un llarg estiu i poder gaudir dels moments llegits sobre paper i d’aquells mots amb una cal·ligrafia característica.

Vull eterna vida al Messenger, però si us plau, també...VULL REBRE UNA CARTA!!!