Guanyar, guanyar i guanyar!!!

“No busquis guanyar, l’important és participar”. Quants cops ens han dit aquesta frase o alguna de semblant. La meva infantesa va anar passant cap a la maduresa (encara no assolida) repetint dins el cap aquesta frase i més que res, la idea que transmet. Certament pensem això? La moral en aquest cas ens limita, per tal de no buscar la victòria tant si com no, se’ns inculca el fet de participar i el joc nét. Principalment crec que és per això, per evitar el joc brut, perquè no trepitgis els altres amb la finalitat de sortir-ne vencedor, perquè sàpigues que l’esport dóna lloc a vencedors i vençuts, perdedors; encanvi tenint en compte la premissa inicial, tots són guanyadors perquè la participació és la que ens porta la victòria.

Però quan veus la febre que es pateix en el futbol professional dubtes de totes aquestes idees, i més quan la rivalitat és màxima. Quan per arribar a guanyar la Champions el joc nét moltes vegades es passa per alt, quan a Argentina per un sol partit de Lliga les afeccions s’odien pel simple fet de ser de l’equip rival i s’arriben a crear situacions increïblement bèl·liques. Sé que no es pot comparar els partits als patis de col·legi amb els dels professionals, però la sensació de participar no és res davant la que et provoca guanyar.

Em pregunto. “A qui no li agrada guanyar?” A mi per descomptat, m’agrada. I diré més: m’agrada guanyar jugant nét. L’eufòria que crea aquell gol a l’últim minut que dóna la victòria in extremis al teu equip de tercera regional, el fet de deixar-te la pell al camp per rebre aquest premi, haver perdut part del què ets per guanyar molt més, res més enllà que aquella que crea el gol de Belletti a la darrera final del Barça. I és que aquesta eufòria ens dóna felicitat a petites dosis, cosa que ens dóna la participació? Em pregunto, simplement. La participació només serveix per arribar a assolir el triomf. M’agrada sentir el sabor de victòria als meus llavis.

El pròxim cop que algú mencioni aquesta frase, riuré, pensaré que és un perdedor i que s’ha de resignar amb el què té, el fet d’haver participat de l’espectacle. Collons! Lluita per guanyar! És clar que jo perdré, i he perdut, molts cops, en qualsevol context, però dins meu no he pogut experimentar sensació igual a la de triomf, diré més, una provoca tristesa i l’altre felicitat, per què és millor participar que guanyar? No es busca la felicitat en aquesta vida? No podem evitar que en l’enfrontament hi ha guanyadors i perdedors, millor guanyar, no? Esforç igual a victòria.

No és tan fàcil passar per alt aquella emoció que sents al pit quan veus Gòtic liderant la taula de classificats.