Fantasia

La incertesa amb la qual m’he aixecat del llit aquest matí, m’ha sorprès, ni gratament ni per mal, simplement el rebombori nocturn dins la meva ment somnolenta, m’ha impactat. Infinitat de vegades, despertava, i pensava que aquell somni interromput pel so del despertador era real, però aquest cop, a part d’aquesta comuna sensació, el somni era una metàfora de la meva vida actual, dels meus problemes, dels meus sentiments, de com enfrontar, en general, aquest món real fora de les il·lusions transmeses per aquest ideal context que ens ofereix el son. Per això, i com podeu veure per les meves al·lusions, he entès Plató, bé, ja l’entenia, però pensava que un llunàtic indignat amb la vida (aquest món sensible del qual parla), maltractat, fins i tot, per aquesta, i que s’havia de refugiar en el seu món ideal, patètic, perquè no sabia arreglar les coses que l’envoltaven que li anaven malament. Doncs, avui he vist en aquest somni el món de les idees, com reflectien perfectament la realitat.

Diuen, si més no he sentit a dir, que els somnis duran com a molt segons, però el poc temps que tenen per mostrar-se l’utilitzen de meravella, és ben cert, però, que en comptades ocasions el despertar et deixa a mig plaer dorment. La màgia amb que doten aquest pocs segons et deixa perplex, i al despertar, a la boca, un sabor místic, irreal, habitant estranger d’aquest món que palpem amb les mans. També he de dir, que no és gaire habitual en mi recordar somnis, així com molts cops m’he despertat amb la sensació que descrivia abans, els actes d’aquella obra nocturna no els recordava.

Avui, a les deu i set minuts, la meva ment ha deixat de banda el món de les idees per traslladar-se al dels sentits, i també, a la boca es barrejaven tots aquests gustos. Però, sorprenentment tot prenent el meu got de cacau en pols diluït en llet (per què no dir marques? Cola-cao), l’escena se’m presentava en perfecta claredat, el meu cap me la projectava per tal que l’analitzés, i hi he pogut trobar aquesta perfecta metàfora de la meva vida de la qual us parlava. Cinc persones assentades al voltant d’una tauleta, tres en butaques i en un sofà, evidentment, i si no em fallen les Matemàtiques, les dues persones restants. La sala totalment desconeguda, mai vista per la meva persona, però puc dir (dins la opacitat en què se’m presenta), proveïda d’un to rústic, i veïna a una de mida semblant, probablement la cuina. Evidentment l’escena així no recorda res de la meva vida, però l’actuació dels cinc personatges donen la gràcia necessària perquè trobi fantàstic el somni.

Sé que ben bé el somni no és com m’he l’imagino i el tinc gravat a la ment, perquè difícilment recordem a la perfecció allò que passa per la nostra ment mentre dormim, i que me l’he anat creant a mesura que hi pensava al llarg del dia, tant sols volia compartir aquest sentiment que aquesta tarda em trasbalsa, m’emociona, la sensació que em provoca pensar que la vida et segueix vagis on vagis, dormis o no, i que les pors també es reflecteixen en somnis, però mentre estiguin allà, viure tranquil.