Muntanya

Des de dalt es pot veure un món on algunes coses perden importància i d’altres en guanyen, on aquell estrès patit a baix et sembla ridícul i del tot petit, i la comunicació sembla més fluïda i penses que no hi ha altra manera millor de viure que aquesta, o si més no, et preguntes per què visc una vida totalment diferent a aquesta, si així sóc feliç?

És curiós, però durant el dia a dia, trobo a faltar aquella vida al costat de la llar de foc, enmig d’un bosc el qual el màxim que et molestarà serà per algun cant allunyat d’ocell, que et farà apartar dels pensaments que flueixen, sorprenentment, amb més claredat. I no només la llar de foc, ni les milers d’activitats realitzades al seu entorn, sinó l’estat natural en el que et trobes, com si la ment relacionés el seu entorn amb tot allò que passa per ella, buscant naturalitat a tots el problemes, un nou punt de vista per on encaminar la solució.

Durant els pocs dies que s’hi passen, a dalt, t’impregnes d’una pudor, que allà no sembla ser-hi, posseïdora de l’espiritualitat viscuda, d’idees, d’aire fresc i net i d’aigua pura, però sobretot del fum de la llar de foc; que al arribar a la ciutat, a baix, la notes en cada una de les peces de roba que portes, que dies més tard, a l’armari, hauran substituït la pudor, per l’agradable, però no tan màgic, olor a suavitzant i seguiràs submergit a les profundes aigües de la vida real. Olor, la del suavitzant, que pretén imitar a la natural, irònic succés, quin olor pot ser més natural que amb la que arribes d’allà dalt? Caminant amb ella pel carrer et sents un estrany trepitjant passos de vianants fets de quitrà amb sabates enfangades, amb esgarrinxades al cos, mal vestit, en definitiva, amb una imatge tan antiestètica que la gent pensa que no ets d’aquest món, doncs sí, malauradament en sóc, però vull gaudir de la felicitat que em suposa desconnectar de la ciutat quan puc, i sentir-me aliè a tot aquesta vida estructurada i repetitiva.

L’altre dia tornant amb tren, cada nova estació suposava està més pendent del què m’esperava que del que havia deixat, poc a poc m’anava oblidant dels prats, boscos i em venia al cap coses amb les que feia dies que no pensava, fins que va arribar un punt, que al olorar el jersei que portava vaig recordar un lloc que em semblava estar, en el temps, a anys de distància.