La Felicitat

Havia esperat molt temps aquell moment des que sóc conscient del que faig i deixo de fer, d’aquelles coses que al no haver-les fet em fastiguegen, d’aquells fets que han traçat la meva vida, d’aquells que per bé o per mal han fet que acabi on sóc, d’aquells que he compartit, d’aquells que he guardat per mi. Aquest era per compartir, era un moment de pensar que tots els presents passàvem pel mateix, tots teníem, dins el que cap, els mateixos sentiments, sabíem que a pocs metres de nosaltres restava la mà amiga que ens ajudaria. Imatge ideal d’amistat, empatia, compartir, respecte. Tot seria perfecte si no fos pel context.

El rellotge no parava i se’ns menjava, faltava un quart d’hora i dins d’aquella consciència on guardava tots aquells fets, vaig trobar una emoció, una experiència que havia viscut moltes vegades ja, una sensació d’impotència, el fet d’impossibilitar-te canviar el present totalment contrari al teu criteri. Em veia perdut, convençut que allò no canviaria, si no fos per art de màgia...

I així va ser, una passada interna a l’àrea d’Iniesta cap a Larsson va ser aprofitada per Samuel Eto’o a posterior deixada del suec. D’aquesta acció l’equip en va treure l’empat. La màgia d’aquest em va fer capgirar la sort, a la traça del meu camí s’hi cosia aquell dia, 17 de maig de 2006. Sabia que desprès d’aquell gol en vindria un altre i la copa de campions viatjaria cap a Barcelona. El marcador canvià, però en aquell bar, petit, acollidor, el context era el mateix, tots els presents sentíem el mateix, el cor ens va proposar sortir de la seva ubicació quan el camerunès va batre el porter de l’Arsenal, espanyol, suplent i penós actor d’aquella final. Així que compartint sentiments vam compartir paraules, gests, càntics, abraçades, dins la petita sala la desena de cossos en formaven un.

Escassos minuts després el nom de Belletti es va impregnar a la nostra ment per sempre, aquell gol no me l’hagués perdut per res del món, però si per una casualitat de la vida en aquells moments hagués estat aliè a aquell melodrama, la seva repetició la veuria fins i tot anys després mil vegades, sense exagerar. Ara, sense la necessitat de la televisió recordaré aquella escena fins que em mori, i el seu heroi.

L’escena ja era perfecta, la felicitat era extrema, ideal, va durar breus instants comparats amb els que em brinda la vida, però allò era el paradís, no hi pot haver ningú que visqués com jo aquell acte, això ho fa especial, tot i que un bar no és l’espai més luxós on restar-hi, però la felicitat del meu interior em feia veure l’exterior com alguna cosa perfecte. La calor física de l’indret, la passió, era esgotadora, d’aquella calor que no em vaig cansar va ser la de compartit amb tots els presents l’emoció i la felicitat del moment.

Dona de pel·lícula

Hora de la migdiada: son, un sofà, molta mandra, bàsicament ganes de tot menys d’aixecar-se, eren aquestes les premisses d’un context habitual i del tot casolà en la meva vida de cada dia al voltant d’aquesta hora. La decisió era complicada, havia de ser exhaustiva per tal de trobar la millor parella que acompanyés el son, què era millor per tal de fer la migdiada? Queda clar que la televisió és la millor entre totes les parelles possibles. Ara bé, quin programa? Davant l’allau d’informació que rebem és clau saber triar el que et convé, bé, en aquest típic i real context del qual parlo, això no hi tenia cabuda, així que seguint aquest principi bàsic de la televisió vaig pensar a mirar una peli. Com més superficial millor, em demanava la meva ment, més en un somni que pendent del món sensorial. Canal: no interessa, buscant... vaig veure 16:30 “La vecina de al lado”, idioma: espanyol (no entrarem en temes lingüístics, ja que ens han robat part de la nostra cultura, ens han robat un dialecte). Sí! Allò era el que jo volia, declarada genèricament: comèdia, mostrava tota la seva part vàcua. Dic declarada perquè un cop la veus descobreixes que a part de tres “gags” comptats i tres bajanades de film americà no hi ha res més que et pugui treure, ni tan sols, una petita rialla. Però sabia que com a típica pel·lícula d’adolescents on apareix sempre l’enrotllat, el marginat, les festes, i per descomptat les noies, també hi seria una protagonista. Potser va ser pel fet que la meva ment estava en un món ideal, potser van ser aquelles corbes i tan sols era una atracció sexual, potser era que em posseïa amb la mirada, el somriure, els gestos, potser era que la televisió em mostrava quelcom irreal, perfecte. Tot d’una mica. No sé ben bé el perquè però una sensació que poques altres vegades havia captat, va envair el meu cos, la meva ment, tot jo. Vaig descobrir que allò inaccessible, del qual només en sentiràs llegendes, només te’n pots fer una idea, hem descobert en històries, llibres, allò magnífic, pur, natural, l’escènica de la vida; sabia que existia, fos on fos, la imatge d’aquella dona restaria per sempre en la meva ment en aquell estat, perfecte, pur. No vull conèixer res més d’ella, així m’agrada, potser em passa com el protagonista de la l’esmentada pel·lícula, que al descobrir el seu passat, es destrossa l’encant. Això no ho vull per mi, tal com la tinc ficada a la meva consciència és perfecte, les rialles perdudes en la pèssima història han sigut recuperades per un somriure que tan sols vaig poder expressar quan ella mostrava les seves cartes. És possible que pel fet de ser una insignificant imatge dins d’aquest món on l’important és sensible, a l’abast de la mà, dibuixat en la retina, olorat, se’m tracti d’ingenu i fins i tot algú em pot arribar a dir immoral. Tot del que se’m titlli no tindrà la força que ha creat en mi aquesta filmació, només ser que per uns moments la insubstancialitat de l’escena va fer créixer en la profunditat del meu ésser alguna cosa, totalment falsa, imaginària, però que em va fer feliç. No oblidaré fàcilment aquella tarda de maig, on vaig créixer, on la vaig conèixer, no oblidaré mai aquella dona de pel·lícula.e'e demir immoral. part de lificant imatge dins d' lva el seu encant.