Ara són records

Estovat com una neula sucada en el cava, recordava l’ímpetu en què picava aquell tros de fusta sense cap poder màgic imaginable a l’edat de 7 anys, brut i vell. Tots aquells records que creia oblidats fluïen altra vegada pel cervell al contemplar l’escena de la meva infància, protagonitzada, ara, per la nova generació, que donava corda a aquest dia tant especial a casa els avis, perquè la resta de familiars puguem gaudir de l’emoció que ens evoca veure’ls picar.

Alçar la manta i veure una desena de regals. Regal rera regal. Aquest gran engany d’un tió que caga regals per tota la família, té un sol significat, compartir l’amor familiar en forma de petits detalls que omplen la casa de somriures, saber que tots els presents estan per allò que faci falta, que la família està unida; potser és trist fer aquest gest només durant aquesta època, però i si no ho féssim mai? A mi el Nadal em recorda coses materials, perquè al ser infant no t’adones de res més que d’allò amb què jugar que et donen els oncles, pares i avis; però ara, al recordar-ho, sé que tot es basava en la finalitat de fer-me feliç. Que sota la manta que tapa el tió, hi ha amor i infinitat de desigs de felicitat per cadascun de nosaltres. Sabem que ens estimem i ens ho demostrem.

Què és allò que més et fastigueja del Nadal? Tota aquella gent que hi troba pegues, sembla que vulguin passar per aigua l’única època on alguna gent és feliç, l’època en la qual som més solidaris, ho hauríem de ser sempre, però si no hi fos el Nadal, quan hi pensaríem? Sembla també que aquests dies de l’any ens evoquen a consumir i comprar sense mesura, i no som així durant tot l’any? Vivim en una societat consumista no ho oblidem. No m’esborrareu fàcilment tots els records nadalencs, perquè és pràcticament tot, per mi, del Nadal.

M’encanten les nadales, m’encanta la missa del gall del Guixaró, m’encanta picar fort contra un innocent tros de fusta, m’encanta veure cada expressió d’alegria dels nens al obrir els regals, m’encanta quan ens donem les gràcies per cada regal, m’encanta aquella abraçada posterior a desembolicar el paquet. Aquesta abraçada té molt més poder que tots els diners que ens puguem gastar.

Muntanya

Des de dalt es pot veure un món on algunes coses perden importància i d’altres en guanyen, on aquell estrès patit a baix et sembla ridícul i del tot petit, i la comunicació sembla més fluïda i penses que no hi ha altra manera millor de viure que aquesta, o si més no, et preguntes per què visc una vida totalment diferent a aquesta, si així sóc feliç?

És curiós, però durant el dia a dia, trobo a faltar aquella vida al costat de la llar de foc, enmig d’un bosc el qual el màxim que et molestarà serà per algun cant allunyat d’ocell, que et farà apartar dels pensaments que flueixen, sorprenentment, amb més claredat. I no només la llar de foc, ni les milers d’activitats realitzades al seu entorn, sinó l’estat natural en el que et trobes, com si la ment relacionés el seu entorn amb tot allò que passa per ella, buscant naturalitat a tots el problemes, un nou punt de vista per on encaminar la solució.

Durant els pocs dies que s’hi passen, a dalt, t’impregnes d’una pudor, que allà no sembla ser-hi, posseïdora de l’espiritualitat viscuda, d’idees, d’aire fresc i net i d’aigua pura, però sobretot del fum de la llar de foc; que al arribar a la ciutat, a baix, la notes en cada una de les peces de roba que portes, que dies més tard, a l’armari, hauran substituït la pudor, per l’agradable, però no tan màgic, olor a suavitzant i seguiràs submergit a les profundes aigües de la vida real. Olor, la del suavitzant, que pretén imitar a la natural, irònic succés, quin olor pot ser més natural que amb la que arribes d’allà dalt? Caminant amb ella pel carrer et sents un estrany trepitjant passos de vianants fets de quitrà amb sabates enfangades, amb esgarrinxades al cos, mal vestit, en definitiva, amb una imatge tan antiestètica que la gent pensa que no ets d’aquest món, doncs sí, malauradament en sóc, però vull gaudir de la felicitat que em suposa desconnectar de la ciutat quan puc, i sentir-me aliè a tot aquesta vida estructurada i repetitiva.

L’altre dia tornant amb tren, cada nova estació suposava està més pendent del què m’esperava que del que havia deixat, poc a poc m’anava oblidant dels prats, boscos i em venia al cap coses amb les que feia dies que no pensava, fins que va arribar un punt, que al olorar el jersei que portava vaig recordar un lloc que em semblava estar, en el temps, a anys de distància.