Tan sols era un nen

Feia anys que no li venia, altre cop, aquesta imatge al cap, aquell record llunyà ple de tendresa i felicitat, però alhora cruel i injust. I havia sigut en un dels actes més quotidians que realitzava, un pur tràmit a la seva vida, el trajecte pel subsòl urbà que el portava a casa cada dia.

Visualitzava entre la gent una parella, un home gran, d’uns setanta anys, i provablement, el seu nét, un nen d’uns deu anys. N’estava del tot segur que una escena així la podia veure cada dia, ja que a aquella hora, a la qual diàriament realitzava el viatge, era normal trobar avis amb els seus néts. Però la majoria d’elles li passaven desapercebudes, cap reacció del pensament li provocaven, d’aquí això especial que tenia aquesta imatge, transmetia el lligam perfecte entre avi i nét, entre mestre i aprenen, entre la saviesa i la ignorància, una sensació d’amor mutu, un amor veritable, un estar sabent que no es fallaran. Es trobava doncs pertorbat per aquesta escena commovedora, immers en un viatge temporal, es deixà endú pels llocs on el portava la ment.

El Senyor Isidre era famós a tot el barri, no podia recordar el dia que es van conèixer, ja que la ment borra, per desgràcia, aquells anys viscuts en la innocència i en la despreocupació, era massa petit en aquell moment per recordar-ho ara. El principi eren trobades casuals, al parc, al mercat, on l’ancià passejava tot xerrant i conversant amb la gent, que es van transformar en dies sencers invertits en aprendre de tot allò que Isidre li podia donar. Amic de tota la vida dels seus pares, Isidre era com de la família, el començava a veure com un avi, ja que els seus, vivien fora de la ciutat i eren massa grans per fer-se’n càrrec. No podia oblidar aquelles tardes al parc, on es passava hores escoltant tot el que el savi li explicava, tenia molta facilitat per atreure l’atenció, tan de la canalla, com de la gent adulta, aquella unió que, sense adonar-se’n, va crear amb aquell home admirable i d’avançada edat.

Així doncs mica en mica passava més temps amb ell, cada tarda baixava al carrer sabent que se’l trobaria, sabent que ell també el buscava, per passar la tarda plegats fent més ferm aquest lligam que ja era indestructible. El nen estava admirat amb tota l’ensenyança que podia rebre del Vell, cosa normal i previsible, el que no s’esperava, l’ancià, són totes les coses que aprengué del petit. Ara el petit se sentia feliç sabent que cada dia podia passar-lo amb ell, però la seva innocència el traí.

El succés havia passat durant la nit, una colla de joves d’estètica benestant, van cremar un caixer automàtic amb dues persones dins, una d’elles va aconseguir eludir la mort, però restà ingressada amb cremades greus, es tractava d’un indigent que passava moltes nits en aquell caixer; l’altre persona, però, va morir, després d’haver rebut una forta pallissa, degut a les cremades. Aquella mateixa tarda l’havia passat a casa d’ell, un pis típic del barri, una mica antic, però molt ben habilitat per viure-hi, però per mala sort, Isidre, al sortir de casa, va oblidar dins les claus del pis, i com era costum, mai agafava diners per passejar pel barri, així que es trobà, a l’hora de sopar deambulant pel carrer buscant un lloc on passar la nit. No era de demanar favors, no era de molestar a la gent per al seu benestar, així, que pensar que era massa tard i passar la nit en un caixer i l’endemà solucionar el problema, era la millor solució.

Caminava ara pel carrer fosc, lluny de casa seva, li venia al cap: “Jo, tan sols era un nen”, palplantat al carrer observà, els records l’havien portat al portal de l’edifici on tantes tardes havia après de la vida, aquell edifici on Isidre, després d’aquella nit, no havia tornat a trepitjar, on sabia que part d’ell es trobava allà dins, havia crescut entre aquelles quatre parets, és ell i no un altre, gràcies al nen que encara es troba en aquella casa, com també sap, que Isidre resta en cada un dels racons de la seva vida. Encaminava el camí cap a casa, amb un gran somriure. El dia a dia, era retrobar-se amb ell.

Qüestió

Al llarg de la nostra vida, al dia a dia, se’ns presenten milers d’ocasions en les quals hem de decidir, triar, entre un camí o l’altre. Aquesta difícil tasca, la d’escollir allò que és millor per tu, la d’assolir un objectiu i tenir al davant dues opcions mitjançant les quals el faríem factible, podria ser realitzada per algú altre i facilitar-nos les coses, ja que molts cop resulta incòmoda i molesta. Però és la pega que té aquest premi que se’ns ha concedit, aquest valor intransferible i només a l’abast de cadascú, la llibertat individual. Està clar, però, que són, i han de ser, factors externs els causants de la presa d’una decisió o l’altra, ens mostraran el camí a seguir, tenint present la llibertat individual, ja que farem cas a allò extern que més ens convingui i més plaent sigui per nosaltres. Tots coneixeu d’allò que estic parlant, d’aquesta situació que es descriu, s’anomena: Dilema.

Etimològicament parlant, la paraula dilema prové del grec dílemma, està formada per la connexió de dis, que significa dos, i lemma, tema, premissa. Per tan deduïm, o sinó els diccionaris ens ajudaran, el significat de la paraula: dues premisses o posicions, moltes vegades contràries, que ens porten a la mateixa conclusió; o bé, més senzill: la situació d’escollir entre dues coses.

No totes les situacions que requereixen una decisió entre vàries opcions, es pot considerar dilema. Són realment importants, aquestes decisions, quan afecten temes claus a la vida, quan la decisió agafa una transcendència que fa que la opció descartada, molts cops, ho sigui ja per sempre. És aquí on neix el dilema que actualment tinc en ment. No és una situació concreta, amb un final real, descriptible, és aquell tipus de dilema, que se’m presenta i se’m fa realment difícil arribar a la conclusió final.

Triar la opció que la meva moral em dicta, seria el camí més personal, més íntim, una decisió que només podria prendre jo, és el meu camí que a la vegada mostra l’orgull que tots portem dins, no voler sortir d’allò que els nostres ideals ens marquen. Escollir allò que proporcioni el benestar de la majoria és un recurs fàcil, el més òptim, encara que s’hagi de malmetre la llibertat d’algú extern, de la minoria, una decisió totalment contrària als ideals. Una seria la que em permetria seguir sent fidel als meus ideals, en canvi l’altre proporcionaria la situació més correcte per a la majoria. L’encreuament d’aquests dos factors em provoca la situació més compromesa a la qual he estat sotmès, un dilema irresoluble, que evidentment, encara no li he trobat resposta.

Posem per cas que he tingut present les meves normes morals i he arribat a la conclusió. La conclusió pot resultar ser una situació caòtica, on la convivència, el benestar, no són els adequats. M’hauria de plantejar la vigència o, diguem-ne, l’autenticitat d’aquestes lleis morals? Em fa por arribar a aquest punt, per tant, encara em dificulta més la decisió.

Imaginem ara que he pres la decisió de fer les coses d’una manera racional, pensant en el resultat, un resultat que acaba sent plaent per la majoria, i on la minoria no hi és present. Proporciona un estat d’harmonia on tot rutlla a la perfecció, però he oblidat el meus ideals? Viuré tranquil menyspreant el meu cor? Em fa por arribar a aquest punt...

Enteneu el dilema que se’m presenta?

Jerarquia vehicular

És tema d’actualitat, i centre d’interès des de fa uns anys, l’ús de la bicicleta com a mètode de transport interurbà. Degut a la situació, sembla que alarmant, a la qual hem arribat, en aspectes de contaminació i el futur cru que ens espera, són molts els nous usuaris d’aquest vehicle, cosa positiva i de la qual n’hauríem de treure profit i potenciar-la. S’està intentant, a Barcelona, canviar l’ús del cotxe, per un més ecològic, el de la bicicleta.

Degut aquest allau de nous usuaris, res a veure amb altres ciutat europees, s’està regulant, mitjançant ordenances, aquest ús. Es parla de civisme a la bicicleta, jo hi he estat pensant, i encara no hi he trobat sentit: és cert que anant amb bicicleta es pot ser cívic o incívic, però igual que anant a peu o amb patins. La qüestió és la manera de castigar els actes incívics d’alguns, afectant la resta de ciclistes. Comparem: un ciclista va per l’acera i propicia un cop a un vianant, està clar que l’acte del ciclista ha de ser castigat, l’acera és pels vianants, i després pels ciclistes (segons el meu punt de vista), doncs el càstig és: les bicicletes no poden anar per l’acera. Perquè un energumen faci un mal ús d’aquest transport, la resta també ho ha de pagar? Jo no ho trobo just. Ara bé, tenim un vianant que agredeix físicament a un altre, oi que no seran castigats tots els vianants a no poder circular per l’acera? Castiguem els actes incívics no restringim un transport nét i el futur de la nostra sostenibilitat.

Davant el que acabo d’exposar, pot semblar que els ciclistes tenen dret a tot, ja que han de gaudir de privilegis degut a la seva condició de ecològics i no-contaminants. Però quedi clar, el transport més nét i més a l’abast que tenim és el anar a peu, doncs, hem de tenir en compte que els més privilegiats han de ser els vianants, han de ser intocables, estan al punt més alt de la jerarquia. Seguits, ben de prop, per les bicicletes, i molt lluny, ja trobaríem, el cotxe i la moto. Però sembla que en aquesta ciutat els privilegis els gaudeixin els cotxes, estan fent ordenances que al cap i a la fi, el que provoquen és potenciar l’ús de vehicles contaminants. Serà més fàcil agafar un cotxe que una bicicleta, quan hauria de ser al revés.

Des de fa uns dies no puc obrir el televisor i escoltar un debat sobre el comportament indegut dels ciclistes, no puc perquè em poso nerviós. No puc suportar, la criminalització que s’està fent de la bicicleta, sembla que tots els que anem amb bicicleta siguem assassins i no persones. A veure, per començar, jo sóc vianant per sobre de tot, ja que l’acte de caminar és el més natural i el que menys contamina (sembla que no però la bicicleta contamina, no l’acte d’anar amb bicicleta però si la seva fabricació, és un altre tema), però està clar que no puc confiar en les meves cames perquè em portin a tot arreu, tenen un límit, per tant, la bicicleta és l’alternativa, per anar més lluny o si necessito més rapidesa, i s’hauria de facilitar el seu ús. Per contra, equiparen la bicicleta al cotxe, en mesures tant de seguretat individual, com ciutadana.

El que també està clar és que no només la culpa de la mala visió que es té dels ciclistes és de les autoritats, sinó, també, dels propis ciclistes, d’aquells que es pensen que estan per sobre de tothom i que poden passar per allà on volen, doncs no! Potser, si tots tinguéssim clara aquesta jerarquia vehicular, que humilment he exposat, les coses funcionarien millor.

No t'ho callis!

Les coses es demostren amb fets i no amb paraules, és cert, i potser no en som conscients, però estem envoltats d’accions que demostren allò que la gent sent per nosaltres, demostren el què signifiquem per ells, accions que no són més que els sentiments posats en pràctica. Però com he dit no ens adonem de molts d’aquests fets, potser perquè són quotidians, perquè hi són i si no hi fossin hi pensaríem, potser, perquè ens fa vergonya explicar tot allò que sentim? O exterioritzar-ho d’una manera més clara? La qüestió és que necessitem de paraules boniques, abraçades, que et facin sentir estimat; sabem que aquella persona ens estima o que sent tal sentiment perquè ens ho demostra, però necessitem de les paraules per estar-ne segurs i realment sentir-nos estimats i a gust amb nosaltres mateixos.

Amb això vull dir: demostreu amb fets el que sentiu pels altres, però sobretot, també, digueu què sentiu i com és aquella persona per vosaltres.

Calen aquells: “t’estimo”, encara que sigui al teu pare, mare, germà, l’amic de tota la vida; calen també els més que típics: “estic aquí pel què vulguis”; com també, encara que no són molt escoltats: “ets molt important en la meva vida”, “sense tu la meva vida no seria la mateixa”, o fins i tot: “ ets genial”, “tens un gran cor”, “ets el millor amic que es pot tenir”, que t’ajuden a crear una autoestima més gran i sentir-te més orgullós de tu mateix. Per contra, no vull tornar a sentir: “no cal que t’ho digui, ja ho saps”. Realment això ho necessito.

Pel simple fet de tenir la gent que m’estima al meu voltant, ja és molt, però si a sobre et recorden què signifiques per ells, l’emoció és màxima.

Paradís, Món i Infern

En aquests moments, tinc una mica de por d’escriure sobre el que escriuré. Tinc certa por de trobar una tristesa que no he trobat des de llavors, de pensar que està tot perdut, que tots tenim un final, i que tot pot arribar a ser inútil...

MÓN

Il·lusionat esperava l’endemà, omplint la motxilla de roba, sac, estris, però sobretot d’esperança, l’esperança de deixar el que m’envoltava, per submergir-me dins un paradís de cooperació i amor. Havia passat els dies anteriors, omplint el temps amb accions d’un sentit real, per dir-ho d’alguna manera, amb una reacció immediata, que no provocava cap més reacció que la inicial, és a dir, accions mancades de profunditat.

Havia passat dotze mesos així, construint el meu futur a base d’accions similars a les que comentava anteriorment, però em separava una nit de l’espai més gratificant que pot existir, una nit i em trobaria al Paradís.

PARADÍS

Educar, jugar, cantar, lluitar. Fa feliç saber que contribueixes a fer més persones als altres, fa feliç saber que tens la gent al costat per ajudar-te en aquesta aventura. És d’agrair tot allò que s’aprèn allà dalt.

La unitat que es demostra a Cavallera, és difícil de trobar, de fet tot el que he comentat que trobem allà, ve donat per l’amistat, la vertadera amistat que pobla aquell indret, un lloc on la maldat no hi té cabuda i on la bondat hi floreix amb abundància.

INFERN

Però el pitjor que et pot passar, és estar al Paradís i rebre un cop tan fort, que et porti directament a l’Infern. Veure com realment allà on estàs és fictici, ets conscient que el Món també transcorre paral·lelament al Paradís, és difícil d’entendre l’alegria dels nens, quan de cop penses el que ens espera, allò inevitable, tornarem al món real i tota la petita pel·lícula que et protegeix se’n va.

Trist no és la paraula que descriu el meu estat d’ànim al rebre la notícia, impactat sí que ho estava! Trobar-ne bons records no és difícil per tan sempre et recordaré amb alegria, cosa que tots voldríem.

Sabem que això del cel i de l’infern és relatiu, per mi, estàs al cel en el moment que et guardem tots un racó del nostre cor, en el moment que sabem que el teu pas per aquesta vida no va ser envà, ens has marcat, per això, et dic:

Per sempre amb tu.

Crònica d'una derrota anunciada

Quan arriba la calor, i el Sol ens obsequia amb més presencia, és símptoma que s’acosta l’esdeveniment esportiu de l’any per excel·lència: les 24 hores de Futbol 7 – Vila de Gironella. Aquest any ha arribat a la dotzena edició, amb participants de totes les edats, des de cadets fins a veterans, i d’arreu de les comarques veïnes. Equips formats per una colla d’amics, d’altres procedents d’equips federats, veterans, però en aquesta edició, com en algunes d’anteriors, destacava un equip força curiós, s’anomenaven els Besora’s. No és estrany que sent vint-i-vuit cosins uns quants es dediquin a corre pels camps de futbol de tot Catalunya i que s’ajuntin a l’estiu per divertir-se plegats dins aquest espectacle mundial futbolístic, com són les 24 hores de Gironella. Altres anys tots els jugadors d’aquest equip eren de cognom Besora o membre de la família, normalment cunyats, però aquest any, sembla que la nombrosa família s’ha fet petita, i han requerit l’ajuda d’un jove jugador de Prats de Lluçanès, amic de David Besora, membre, com és lògic de la família. De fet, per no trencar la màgia que aquest equip envolta, el juvenil del Pradenc, va ser assignat com a parella de fet del seu amic, cosí Besora, i així, ja tot quedava en família.

Així doncs, amb els membres justos, l’equip dels Besora’s es disposava a començar el torneig, pensant més en acabar vius, degut a la presència de cosins d’una certa edat, però d’indubtable qualitat, que no pas en guanyar la final, ni fer un molt bon paper. Els primers partits determinaven la posició final d’un grup de 5 equips, és a dir, quatre partits. Els tres primers es classificaven directament per a vuitens de final, i la resta, els dos últims, feien un partit de repesca per poder entrar al quadre final del torneig. El primer partit va ser plàcid per als cosins, una bona defensa i una extrema facilitat dels rivals, va donar la victòria, per 2 a 0, al conjunt format només per familiars. La resta de partits del grup, els tres següents, els Besora’s, es mostraven forts defensivament i buscant el punta, que solitari a l’atac, intentava marcar a la porteria contraria. Així arribaren algunes oportunitats, però el catenatgio potser no t’aporta la victòria, però tampoc la derrota, i durant els tres partits següents no va rebre cap gol, 0 a 0, es presentava a vuitens, en segona posició i amb la porteria a zero.

Però dins dels plans de la colla de cosins, no entrava el que els esperava en el següent partit. Durant els partits anteriors s’havien trobat amb arbitratges polèmics, degut al caràcter que mostraven al camp, protestes, contundència, però el de vuitens de final va fer el màxim, potser sense adonar-se’n, per afavorir al rival. El partit va començar com els anteriors, els Besora’s tancats una mica a darrera, però sense renunciar a l’atac i al control de la pilota, i als primers minuts, va gaudir d’una triple oportunitat que el porter rival va ser l’encarregat de malbaratar. Seguia tot amb normalitat, ja es pensava en un nou 0 a 0, i amb els posteriors penals, quan en una jugada al mig del camp, amb la pilota dominada per uns dels cosins, aquest va ser objecte de falta, no sancionada per l’àrbitre, que va permetre a l’equip vestit de verd, recuperar la bimba i fer l’únic gol del partit. A partir d’aquí, un atac constant, tan a la porteria com a l’àrbitre i als jugadors rivals, de l’equip de samarreta negra. Tot i els intents en atac dels cosins Besora, el resultat no varià i aquests van abandonar el torneig abans, potser del que es mereixen, rebent només un gol i fent mèrits per anotar-ne algun més. Pel que fa als seus rivals a vuitens, accediren a quarts de final amb pèrdua de temps, encaraments amb els rivals, fins i tot, amb un familiar, que per amor a l’art feia de delegat, que al final del partit es van dedicar a increpar.Hi ha equips que no saben perdre, però el pitjor és que n’hi ha que no saben guanyar, no cal oblidar que es tracta d’un cap de setmana lúdic per gaudir del futbol, i que potser per aquests vestits de verd, el torneig era el màxim a assolir aquell cap de setmana, però pels cosins i familiars Besora, que es trobaven al camp, era per passar amb la família d’una manera diferent i divertida un parell de dies, on els gols encaixats, les derrotes, les victòries, tot era el de menys, l’important va ser, reunir a la família i compartir entre tots, alguna cosa, encara que sigui una pilota.

Dilluns

No és estrany que un dilluns em faci pensar en la rutina, perquè queda per davant tota una setmana calcada a l’anterior, en la qual el dilluns et mostra que estàs tan sols al començament d’aquest esquema de vida que és la setmana. Aquest dia carreguem amb el pes que suposa uns cinc dies llargs on brillen per ésser calcats i difícils d’esquivar. M’agradaria seguir un camí diferent al del mes passat, o el de fa dues setmanes, però resulta impossible, ens hem submergit en un món on canviar de vida és realment un acte de força de voluntat i d’autoestima, admirable, i de saber què et realitza com a persona i allò que per cadascú és ,veritablement, la vida.

Cercar llibertat és el principal anhel en el moment en el qual et sents adduït per un esquema de vida on omplir el temps amb tasques vàcues, sense un sentit veritable de felicitat i gens encaminades a sentir-se ple de vida, és aprofitar realment aquesta. Aquí et preguntes o et planteges encaminar el dia a dia cap a una rutina diferent, o fins i tot, un esquema de vida on la rutina no hi té cabuda i gaudeixes de 365 dies nous, sense mesos, dies amb xifres, dilluns d’estrès i divendres d’alegria fictícia i vacances, o succedanis de llibertat. L’estrany, però, és com de lluny ens trobem d’arribar a canviar algun dia aquesta rutina, ens ho hem plantejat més d’un cop, però era més un pensament convidat viatger del nostre cervell, que un post-it on apuntem allò pendent a fer realitat. És més aviat una utopia que un somni.

Som poc imaginatius? Difícil imaginar un món sense aquest lligam, sense el despertador que et recorda que comença la ficció, la comèdia, o la tragèdia. Som incapaços doncs, d’arriscar aquesta fictícia felicitat, per aconseguir algun canvi que posi en perill tota aquesta rutina?

La veritat és que al llarg dels anys, t’adones dels canvis, però cap és prou significatiu, tots aquests canvis et fan seguir per la mateixa via, no s’acaba de trencar mai amb tot el que t’envolta i et fa sentir corromput i súbdit a unes accions que segueix tothom i que semblen inevitables. Aquests petits canvis però sempre donen una alenada d’aire fresc i somnies en un dia a dia diferent, que de fet ho és, però per uns mesos o pocs anys. És ben cert, cal esmentar, que com s’acostuma a dir, els petits canvis són poderosos, és clar, però, que sembla que sigui l’única cosa que tinguem a l’abast.

Un campament improvisat presideix la clariana del bosc, on tots agermanats convivim sense problemes, treballant tots per tots, un treball que omple més que d’altres lluny de les muntanyes. Estones lliures, d’oci, amb la guitarra tots cantant, xerrant, intentant canviar el món, al menys el nostre, ja l’hem canviat. On res no té preu, o més ben dit, no té el preu dels diners, té el preu de l’alegria o la felicitat que et transmeti. La llibertat. Una utopia més?

Eixample

La silueta de casa nostra es dibuixava a la costa d’un mar tranquil i acollidor, que ens donava la retrobada a la ciutat. Tornàvem a casa per infinita vegada i tot i els bons moments viscuts lluny de la nostra terra, no volíem ser enlloc més que trepitjant el sòl que ens ha criat. És ben cert que durant sis dies hem compartit un trajecte difícil d’esborrar del record, on predominaven parcs i trens, amb companyes sud-americanes, cerveses de blat, un poder d’atracció que ens coercia a quedar-nos, però que no era comparable al de les arrels, que tibaven amb força i feren del viatge de retorn un acte simple i del tot inevitable.

Asseguts contemplàvem per la finestra un mar blau amb milions d’ones que reflectien el sol, que donava entrada la ciutat. Aquesta, d’imatge pertorbada, borrosa, tèrbola, amagava, des de l’aire tots els seus encants. Però escassos minuts després podíem gaudir al trepitjar altre cop terra catalana i pensar que restava ben poc per arribar a casa i sentir aquella protecció i aquella llibertat que només em dóna, en el meu cas, el pis del carrer Aragó.

No m’imagino massa temps lluny d’aquest pis, d’aquest carrer, del barri. Podria dir que al ser un pis petit comporta certs inconvenients, però al contrari, és íntim i acollidor, potser no et deixa tenir molta intimitat personal, però què hi farem, tot queda en família. Puc gaudir d’una de les meravelles del món tan sols sortint al balcó, la Sagrada Família, juntament amb les dues torres que majestuosament presideixen la ciutat. Però del què estic més orgullós del meu barri és dels diferents indrets que m’han criat, que m’han vist créixer. Un antic castell enmig de l’Eixample va començar a educar-me, juntament amb les tardes lúdiques a la Plaça Tetuàn, va veure’m entrar-hi amb tres anys, i nou primaveres després en sortia amb la base que m’ha convertit en el que sóc. Difícil tasca la de superar la realitzada per l’Escola Santa Anna, però tot i així l’educació secundaria, rebuda també en una escola d’escolapis del barri, deixava un llistó ben alt. No cal esmentar la meravella de la qual parlava abans, passejar-hi pel voltant és tot un luxe, imagineu les vegades que passant-hi pel davant ni en fas cas, tot un pecat. Però en allò que més penso quan lluny de casa em trobo, és en un tram d’un llarg i ample carrer, on no hi ha espai a l’enrajolat sense l’empremta del meu peu.

Un camí ben curt

Algú picava a la porta. Amb prou feines podia sentir el timbre, però aquest la despertà. Buscant hora, incorporant-se del llit, sentia l’odi més superflu cap aquell estrany individu que la molestava de nit. Caminant poc a poc per la casa sentia les milions de gotes que impactaven damunt l’estructura externa de l’habitatge que en aquell moment la protegia de l’invasor del son nocturn. Impacient, sonava el timbre, lentament baixava les escales. Mirant pel petit forat de la porta, no distingia més que una figura arraulida sota la intensa pluja. La mà, mandrosa, s’acostava al mànec, el timbre sonà per darrer cop. Farta obrí, intentant entendre qui dimonis era capaç de despertar-la d’un son profund. A ella el cor li féu un salt, a ell l’estómac se li regirà. Tot i haver-li tallat el son, l’alegria compensava tot l’esforç, i al ser enmig de la nit, una nit freda, molla, feia aquell moment perfecte. Xop, no trobava les paraules adequades per raonar la seva visita, però la roba molla, la pell de gallina, els cabells xops, els ulls plorosos, no necessitaven paraules per parlar, l’instint l’havia portat a picar el timbre d’aquella casa, la casa d’ella. Un silenci, aliè a tota la tempesta que patia l’indret, dominava la situació. Però no era tens. Era feliçment perfecte. Llavors quan l’emoció del moment dequeia, cada llavi es tensionà, dibuixant a cada cara un somriure, deixant entreveure la part més sincera de cadascú. Significava l’oblit de tot allò que en un passat va fer mal, el perdó, un començament però a la vegada un final, el final del rancor, de l’odi, el començament del respecte, l’amor. Com havien patit l’un per l’altre. Però aquest llarg temps, ara quedava enrera, i de la boca d’ell en sortia la clau d’aquest final desitjat: Adéu. Amb pas ferm sota la pluja, ell, seguia el camí de l’oblit, la pau, la felicitat.

Un matí més. Un despertar del somni i començar el malson. Altre cop aquella dona a la ment, sense deixar respirar i obrar amb tranquil·litat el cervell d’ell. Des del darrer cop que la veié no pot deixar de pensar, de fer-se mal, necessita un camí i no sap quin. Ordenar una relació desordenada, on vés a saber si, fins i tot, s’ha perdut alguna peça. Necessita trobar-la. Ha arribat un punt el qual la vida no té sentit sense ella, ha perdut allò que més l’importa a la vida. Ella enamorada d’un altre. Ell ara, vol descarregar tota la ràbia que li provoca aquest fet, i els molts que inevitablement l’han ferit. Rancor, tornar-li tot el que li ha fet, emprendre el camí de la venjança. Ara n’havia trobat un, de camí. Era el millor? Només tenia en ment retreure-li tot un passat que per ell tenia molta importància, que no podria oblidar fàcilment. Sabia que la vida no podria tornar a rutllar amb normalitat si no actuava d’alguna manera, i ara n’havia trobat una. Un curt trajecte d’autobús separava ell d’ella, a anys llum ella d’ell. Només podia expressar ràbia dins seu, d’alguna manera li hauria de fer veure. Cada vegada es trobava més a prop i com més a prop amb menys claredat se li mostraven les idees, com acabar amb tot això, com començar de nou. La tranquil·litat s’apoderava del seu cos. Si per ell era el més important a la vida, com li podia retreure tot el mal? com es podia mostrar rabiós amb ella? Amb aquest pensament, allargava la mà, intranquil, ell, per concedir, al dit fred, moll, el poder de prémer el timbre de la casa d’ella.

Políticament correcte

Ha arribat un punt en que la política és un joc de paraules, més que la política, la identitat política de cada membre de la societat. Atribuir-se una ideologia és fàcil, però veure-la reflectida en algun partit és pràcticament impossible. Estem submergits dins d’un sistema, social, polític, econòmic estancat, amb una sola idea de portar a terme aquesta tasca tan complicada com és la d’agafar les regnes del poder social. En general, el món es regeix per uns sistemes que, tan política, com econòmica, o fins i tot socialment, segueixen el mateix camí, estem aconseguint la globalització política del nostre planeta.

Entrant en matèria estatal, és a dir, Espanya, podem veure molt més pronunciat aquesta única manera de fer política. En temes socials, les polítiques d’aquells que es fan anomenar d’esquerres, no són gaire diferents a les d’aquells als quals anomenem de dretes. Potser si que amb el nou govern d’esquerres hem notat certa diferència amb l’anterior legislatura, però el sistema polític segueix sent el mateix, hem arribat a un punt el qual els progressistes no veuen més enllà del que tenen davant, i no són capaços d’arriscar el seu mandat per transformar Espanya en un país capdavanter en polítiques d’esquerres i pel poble.

Així com, analitzant l’altre cara de la política espanyola, també podem veure que la proximitat es fa patent. S’han apoderat de la reivindicació purament d’esquerres, com és la manifestació, s’han omplert els llavis d’aconseguir millores socials, han deixat, tant uns com els altres, de ser de dretes, i de ser d’esquerres.

Ara doncs, anar a votar és complicat, a no ser que et miris amb uns altres ulls la ideologia de cada partit, que t’ho miris tenint present el teu sentiment nacional. En aquest cas, les diferències són bastant pronunciades entre els diferents partits majoritaris. Davant les diferents nacionalitats espanyoles, cada partit té una manera de pensar, encara que n’hi ha que també són bastant pròxims; així posant per davant la teva nació és més fàcil atribuir el vot a un grup de gent concret. Però han oblidat què és ser de dretes i què és ser d’esquerres, i que hi ha gent que seguirà fidel als seus principis, que el tema nacional és superflu per alguns i que el veritable problema està en el sistema i no en les maneres.

A Espanya no existeix més política que la nacionalista, no hi ha dreta ni esquerra, i posats a dir, hi ha més dreta que esquerra.

Filosofem, humilment

Existim en tant que actuem. Aquesta seria l’afirmació, base del que comentaré a continuació:

Existir: Què existeix? Què vol dir existir? Qüestions bàsiques per a qualsevol estudi filosòfic que es vulgui realitzar, tant sigui lamentable, com probablement serà aquest; o excel·lent, com molts dels extrets de la filosofia bàsica de Descartes. Com a ciència inexacte que és la Filosofia, i present en molts àmbits de la nostra vida, crec que tothom té el dret de filosofar una mica. És això, doncs, el que em proposo. Existir, doncs, significa ésser real, i viceversa, tota cosa real existeix. Ara bé, la cosa es complica a l’hora de saber què existeix i què no. Podem considerar existent tot allò que actuï dins del cosmos; però no només actuar significa ser ésser existent, amb tal actuació s’ha de realitzar un canvi dins aquest cosmos, és a dir, tota actuació d’un objecte existent portarà una conseqüència perceptible (sentimentalment o mitjançant els sentits). Com a idea final podem dir, resumint-ho tot: un objecte existeix en tant que actua i provoca una conseqüència perceptible.

L’altra idea que s’ha utilitzat al llarg del paràgraf anterior és la de cosmos. Filosòficament vol dir, tot allò que existeix, i clar en aquest context té una ambigüitat remarcable, així que dins la meva visió, el cosmos és un determinat volum, espai, sense fronteres establertes, on tot allò restant dins d’aquest, es pot percebre a través dels sentits. Es pot dir finalment, que tot allò que actuï dins d’aquest espai i provoqui un altre acte (sigui el de veure, el d’olorar o sentir, en el sentit sentimental) sobre un altre objecte restant en el volum còsmic, serà considerat: existent.

Potser teòricament s’ha entès aquesta humil teoria, portem-ho a la pràctica per tal que, mitjançant exemples, s’entengui millor:

El primer és el de l’ésser humà, situat, està clar, dins del cosmos (es pot percebre a través dels sentits), és, com a habitant d’aquest, existent. El simple fet de formar part del cosmos et determina a ser objecte existent, real. Però, hi ha objectes que no formen part del cosmos i són reals. És el cas del segon exemple:

L’amor, com a concepte global, no es pot percebre sensiblement, per tan no forma part del volum còsmic, però és real. Aquest sentiment al actuar porta com a conseqüència, l’estat d’enamorat, difícil de definir però conegut per tots o si més no, sabem que es pateix. El pacient rep la conseqüència de l’actuació de l’amor dins del cosmos, perquè ell en forma part, així que segueix els paràmetres de la definició de ésser existent: Actua i porta una conseqüència, tot dins del cosmos.

L’existència de Déu és qüestionable, amb aquesta teoria, també. No es percep a través dels sentits per tan, no forma part del cosmos, això queda clar. El problema està a l’hora d’analitzar si actua o no dins aquest cosmos, hi ha gent que creu que si, n’hi ha que no, és un tema apart. Però no només s’ha d’actuar per ésser real, això ha de portar una conseqüència, per tan, el fet de creure que actua significa que alguna cosa està feta per gràcia divina, per exemple, alguna gent creu que actua sobre totes les coses, per tan, la conseqüència és l’existència de totes les coses visibles, portant-nos a dir, que Déu existeix. Si pel contrari creiem que Déu no actua sobre res, aquest no existeix.

Com a últim exemple, veurem quelcom que no existeix: l’unicorn. Aquesta criatura mitològica no forma part del cosmos, i la seva actuació, poc probable, no deixa percebre cap conseqüència per a qualsevol habitant del cosmos.

Al pensar què existeix i què no, és una tasca relativament fàcil, sabem atribuir la existència o la inexistència dels objectes que se’n acudeixin. El difícil és saber atribuir un perquè de la seva existència, una llei que segueixen tots els objectes que són reals. És el que he intentat en aquesta petita i humil teoria.

Teoria III: jo, gelós

És curiós, i objecte d’estudi pel meu interès, com es combina el concepte global de gelosia en diferents marcs de la nostra vida. No és l’amor, tant sols, el que té la capacitat de fer aparèixer gelosia per allà on passa, enamorats o no, en moltes ocasions sabem percebre aquest sentiment dins nostre.

El fet de ser gelós ens fa propietaris d’alguna cosa, al menys ens ho sembla a nosaltres. Està clar, però, que ningú és propietat de ningú, i la llibertat passa per sobre de qualsevol rampell de gelosia. Amb això vull encetar el tema del lligam gelosia/amor. És doncs, la primera, la culpable de certa mancança de llibertat, ja que en la relació amorosa, la gelosia és patent i d’indubtable existència, i no es deixa acceptar, en la majoria de casos, un altre lligam d’amor entre un membre de la parella i qualsevol membre extern d’aquesta; i, exagerant, però basant-me en la realitat, hi ha gent que no accepta cap mena de relació externa a la de la parella, per al seu, seva, enamorat, enamorada, sigui d’amor, d’amistat...

L’amistat és també un dels marcs on hi podem trobar gelosia, potser el grau és inferior que en l’amor, però l’amistat també té certa importància a la vida, equiparable o no a l’amor, això depèn de cadascú. És difícil d’explicar, però la relació amical a vegades ens desperta l’enveja que tenim dins, i busquem allò que l’amic no fa o no sent amb nosaltres, però que si amb altres persones. Busquem una rialla que un dia li vam descobrir que desconeixem al nostre costat, busquem aquella compatibilitat que té amb aquell i amb mi no, aquell gest que per tu mostra realment el concepte d’amistat però que al teu costat no és el mateix i sembla que us uneixi una amistat un graó més avall que la dels altres. En aquest cas la llibertat és molt més valorada que en qualsevol relació amorosa, ja que s’accepta tota relació fora de la pròpia relació amical.

En el moment de contraposar els dos tipus de gelosia que avui he comentat, he pensat en com estem determinats per lleis morals, lleis socials, diguem-li com vulguem, el cas és que és acceptat l’acte de mostrar certa gelosia, en petita dosi, en una relació de parella, d’amor; però, mostrar aquesta petita gelosia que pot aparèixer en l’amistat ens corromp i ens fa sentir poc tolerants. En l’amor no es permet cap altre relació amb amor pel mig, tret de la nostra, en canvi en l’amistat, si no és així ens sentim possessius i egoistes.

El perquè d’aquesta situació és el que em fa pensar, per què certa llibertat en l’amistat i no en l’amor? És més important una que l’altra a la vida? La veritat, no ho sé.