Filosofem, humilment

Existim en tant que actuem. Aquesta seria l’afirmació, base del que comentaré a continuació:

Existir: Què existeix? Què vol dir existir? Qüestions bàsiques per a qualsevol estudi filosòfic que es vulgui realitzar, tant sigui lamentable, com probablement serà aquest; o excel·lent, com molts dels extrets de la filosofia bàsica de Descartes. Com a ciència inexacte que és la Filosofia, i present en molts àmbits de la nostra vida, crec que tothom té el dret de filosofar una mica. És això, doncs, el que em proposo. Existir, doncs, significa ésser real, i viceversa, tota cosa real existeix. Ara bé, la cosa es complica a l’hora de saber què existeix i què no. Podem considerar existent tot allò que actuï dins del cosmos; però no només actuar significa ser ésser existent, amb tal actuació s’ha de realitzar un canvi dins aquest cosmos, és a dir, tota actuació d’un objecte existent portarà una conseqüència perceptible (sentimentalment o mitjançant els sentits). Com a idea final podem dir, resumint-ho tot: un objecte existeix en tant que actua i provoca una conseqüència perceptible.

L’altra idea que s’ha utilitzat al llarg del paràgraf anterior és la de cosmos. Filosòficament vol dir, tot allò que existeix, i clar en aquest context té una ambigüitat remarcable, així que dins la meva visió, el cosmos és un determinat volum, espai, sense fronteres establertes, on tot allò restant dins d’aquest, es pot percebre a través dels sentits. Es pot dir finalment, que tot allò que actuï dins d’aquest espai i provoqui un altre acte (sigui el de veure, el d’olorar o sentir, en el sentit sentimental) sobre un altre objecte restant en el volum còsmic, serà considerat: existent.

Potser teòricament s’ha entès aquesta humil teoria, portem-ho a la pràctica per tal que, mitjançant exemples, s’entengui millor:

El primer és el de l’ésser humà, situat, està clar, dins del cosmos (es pot percebre a través dels sentits), és, com a habitant d’aquest, existent. El simple fet de formar part del cosmos et determina a ser objecte existent, real. Però, hi ha objectes que no formen part del cosmos i són reals. És el cas del segon exemple:

L’amor, com a concepte global, no es pot percebre sensiblement, per tan no forma part del volum còsmic, però és real. Aquest sentiment al actuar porta com a conseqüència, l’estat d’enamorat, difícil de definir però conegut per tots o si més no, sabem que es pateix. El pacient rep la conseqüència de l’actuació de l’amor dins del cosmos, perquè ell en forma part, així que segueix els paràmetres de la definició de ésser existent: Actua i porta una conseqüència, tot dins del cosmos.

L’existència de Déu és qüestionable, amb aquesta teoria, també. No es percep a través dels sentits per tan, no forma part del cosmos, això queda clar. El problema està a l’hora d’analitzar si actua o no dins aquest cosmos, hi ha gent que creu que si, n’hi ha que no, és un tema apart. Però no només s’ha d’actuar per ésser real, això ha de portar una conseqüència, per tan, el fet de creure que actua significa que alguna cosa està feta per gràcia divina, per exemple, alguna gent creu que actua sobre totes les coses, per tan, la conseqüència és l’existència de totes les coses visibles, portant-nos a dir, que Déu existeix. Si pel contrari creiem que Déu no actua sobre res, aquest no existeix.

Com a últim exemple, veurem quelcom que no existeix: l’unicorn. Aquesta criatura mitològica no forma part del cosmos, i la seva actuació, poc probable, no deixa percebre cap conseqüència per a qualsevol habitant del cosmos.

Al pensar què existeix i què no, és una tasca relativament fàcil, sabem atribuir la existència o la inexistència dels objectes que se’n acudeixin. El difícil és saber atribuir un perquè de la seva existència, una llei que segueixen tots els objectes que són reals. És el que he intentat en aquesta petita i humil teoria.