Eixample

La silueta de casa nostra es dibuixava a la costa d’un mar tranquil i acollidor, que ens donava la retrobada a la ciutat. Tornàvem a casa per infinita vegada i tot i els bons moments viscuts lluny de la nostra terra, no volíem ser enlloc més que trepitjant el sòl que ens ha criat. És ben cert que durant sis dies hem compartit un trajecte difícil d’esborrar del record, on predominaven parcs i trens, amb companyes sud-americanes, cerveses de blat, un poder d’atracció que ens coercia a quedar-nos, però que no era comparable al de les arrels, que tibaven amb força i feren del viatge de retorn un acte simple i del tot inevitable.

Asseguts contemplàvem per la finestra un mar blau amb milions d’ones que reflectien el sol, que donava entrada la ciutat. Aquesta, d’imatge pertorbada, borrosa, tèrbola, amagava, des de l’aire tots els seus encants. Però escassos minuts després podíem gaudir al trepitjar altre cop terra catalana i pensar que restava ben poc per arribar a casa i sentir aquella protecció i aquella llibertat que només em dóna, en el meu cas, el pis del carrer Aragó.

No m’imagino massa temps lluny d’aquest pis, d’aquest carrer, del barri. Podria dir que al ser un pis petit comporta certs inconvenients, però al contrari, és íntim i acollidor, potser no et deixa tenir molta intimitat personal, però què hi farem, tot queda en família. Puc gaudir d’una de les meravelles del món tan sols sortint al balcó, la Sagrada Família, juntament amb les dues torres que majestuosament presideixen la ciutat. Però del què estic més orgullós del meu barri és dels diferents indrets que m’han criat, que m’han vist créixer. Un antic castell enmig de l’Eixample va començar a educar-me, juntament amb les tardes lúdiques a la Plaça Tetuàn, va veure’m entrar-hi amb tres anys, i nou primaveres després en sortia amb la base que m’ha convertit en el que sóc. Difícil tasca la de superar la realitzada per l’Escola Santa Anna, però tot i així l’educació secundaria, rebuda també en una escola d’escolapis del barri, deixava un llistó ben alt. No cal esmentar la meravella de la qual parlava abans, passejar-hi pel voltant és tot un luxe, imagineu les vegades que passant-hi pel davant ni en fas cas, tot un pecat. Però en allò que més penso quan lluny de casa em trobo, és en un tram d’un llarg i ample carrer, on no hi ha espai a l’enrajolat sense l’empremta del meu peu.