Un camí ben curt

Algú picava a la porta. Amb prou feines podia sentir el timbre, però aquest la despertà. Buscant hora, incorporant-se del llit, sentia l’odi més superflu cap aquell estrany individu que la molestava de nit. Caminant poc a poc per la casa sentia les milions de gotes que impactaven damunt l’estructura externa de l’habitatge que en aquell moment la protegia de l’invasor del son nocturn. Impacient, sonava el timbre, lentament baixava les escales. Mirant pel petit forat de la porta, no distingia més que una figura arraulida sota la intensa pluja. La mà, mandrosa, s’acostava al mànec, el timbre sonà per darrer cop. Farta obrí, intentant entendre qui dimonis era capaç de despertar-la d’un son profund. A ella el cor li féu un salt, a ell l’estómac se li regirà. Tot i haver-li tallat el son, l’alegria compensava tot l’esforç, i al ser enmig de la nit, una nit freda, molla, feia aquell moment perfecte. Xop, no trobava les paraules adequades per raonar la seva visita, però la roba molla, la pell de gallina, els cabells xops, els ulls plorosos, no necessitaven paraules per parlar, l’instint l’havia portat a picar el timbre d’aquella casa, la casa d’ella. Un silenci, aliè a tota la tempesta que patia l’indret, dominava la situació. Però no era tens. Era feliçment perfecte. Llavors quan l’emoció del moment dequeia, cada llavi es tensionà, dibuixant a cada cara un somriure, deixant entreveure la part més sincera de cadascú. Significava l’oblit de tot allò que en un passat va fer mal, el perdó, un començament però a la vegada un final, el final del rancor, de l’odi, el començament del respecte, l’amor. Com havien patit l’un per l’altre. Però aquest llarg temps, ara quedava enrera, i de la boca d’ell en sortia la clau d’aquest final desitjat: Adéu. Amb pas ferm sota la pluja, ell, seguia el camí de l’oblit, la pau, la felicitat.

Un matí més. Un despertar del somni i començar el malson. Altre cop aquella dona a la ment, sense deixar respirar i obrar amb tranquil·litat el cervell d’ell. Des del darrer cop que la veié no pot deixar de pensar, de fer-se mal, necessita un camí i no sap quin. Ordenar una relació desordenada, on vés a saber si, fins i tot, s’ha perdut alguna peça. Necessita trobar-la. Ha arribat un punt el qual la vida no té sentit sense ella, ha perdut allò que més l’importa a la vida. Ella enamorada d’un altre. Ell ara, vol descarregar tota la ràbia que li provoca aquest fet, i els molts que inevitablement l’han ferit. Rancor, tornar-li tot el que li ha fet, emprendre el camí de la venjança. Ara n’havia trobat un, de camí. Era el millor? Només tenia en ment retreure-li tot un passat que per ell tenia molta importància, que no podria oblidar fàcilment. Sabia que la vida no podria tornar a rutllar amb normalitat si no actuava d’alguna manera, i ara n’havia trobat una. Un curt trajecte d’autobús separava ell d’ella, a anys llum ella d’ell. Només podia expressar ràbia dins seu, d’alguna manera li hauria de fer veure. Cada vegada es trobava més a prop i com més a prop amb menys claredat se li mostraven les idees, com acabar amb tot això, com començar de nou. La tranquil·litat s’apoderava del seu cos. Si per ell era el més important a la vida, com li podia retreure tot el mal? com es podia mostrar rabiós amb ella? Amb aquest pensament, allargava la mà, intranquil, ell, per concedir, al dit fred, moll, el poder de prémer el timbre de la casa d’ella.