No t'ho callis!

Les coses es demostren amb fets i no amb paraules, és cert, i potser no en som conscients, però estem envoltats d’accions que demostren allò que la gent sent per nosaltres, demostren el què signifiquem per ells, accions que no són més que els sentiments posats en pràctica. Però com he dit no ens adonem de molts d’aquests fets, potser perquè són quotidians, perquè hi són i si no hi fossin hi pensaríem, potser, perquè ens fa vergonya explicar tot allò que sentim? O exterioritzar-ho d’una manera més clara? La qüestió és que necessitem de paraules boniques, abraçades, que et facin sentir estimat; sabem que aquella persona ens estima o que sent tal sentiment perquè ens ho demostra, però necessitem de les paraules per estar-ne segurs i realment sentir-nos estimats i a gust amb nosaltres mateixos.

Amb això vull dir: demostreu amb fets el que sentiu pels altres, però sobretot, també, digueu què sentiu i com és aquella persona per vosaltres.

Calen aquells: “t’estimo”, encara que sigui al teu pare, mare, germà, l’amic de tota la vida; calen també els més que típics: “estic aquí pel què vulguis”; com també, encara que no són molt escoltats: “ets molt important en la meva vida”, “sense tu la meva vida no seria la mateixa”, o fins i tot: “ ets genial”, “tens un gran cor”, “ets el millor amic que es pot tenir”, que t’ajuden a crear una autoestima més gran i sentir-te més orgullós de tu mateix. Per contra, no vull tornar a sentir: “no cal que t’ho digui, ja ho saps”. Realment això ho necessito.

Pel simple fet de tenir la gent que m’estima al meu voltant, ja és molt, però si a sobre et recorden què signifiques per ells, l’emoció és màxima.