Al llarg de la nostra vida, al dia a dia, se’ns presenten milers d’ocasions en les quals hem de decidir, triar, entre un camí o l’altre. Aquesta difícil tasca, la d’escollir allò que és millor per tu, la d’assolir un objectiu i tenir al davant dues opcions mitjançant les quals el faríem factible, podria ser realitzada per algú altre i facilitar-nos les coses, ja que molts cop resulta incòmoda i molesta. Però és la pega que té aquest premi que se’ns ha concedit, aquest valor intransferible i només a l’abast de cadascú, la llibertat individual. Està clar, però, que són, i han de ser, factors externs els causants de la presa d’una decisió o l’altra, ens mostraran el camí a seguir, tenint present la llibertat individual, ja que farem cas a allò extern que més ens convingui i més plaent sigui per nosaltres. Tots coneixeu d’allò que estic parlant, d’aquesta situació que es descriu, s’anomena: Dilema.
Etimològicament parlant, la paraula dilema prové del grec dílemma, està formada per la connexió de dis, que significa dos, i lemma, tema, premissa. Per tan deduïm, o sinó els diccionaris ens ajudaran, el significat de la paraula: dues premisses o posicions, moltes vegades contràries, que ens porten a la mateixa conclusió; o bé, més senzill: la situació d’escollir entre dues coses.
No totes les situacions que requereixen una decisió entre vàries opcions, es pot considerar dilema. Són realment importants, aquestes decisions, quan afecten temes claus a la vida, quan la decisió agafa una transcendència que fa que la opció descartada, molts cops, ho sigui ja per sempre. És aquí on neix el dilema que actualment tinc en ment. No és una situació concreta, amb un final real, descriptible, és aquell tipus de dilema, que se’m presenta i se’m fa realment difícil arribar a la conclusió final.
Triar la opció que la meva moral em dicta, seria el camí més personal, més íntim, una decisió que només podria prendre jo, és el meu camí que a la vegada mostra l’orgull que tots portem dins, no voler sortir d’allò que els nostres ideals ens marquen. Escollir allò que proporcioni el benestar de la majoria és un recurs fàcil, el més òptim, encara que s’hagi de malmetre la llibertat d’algú extern, de la minoria, una decisió totalment contrària als ideals. Una seria la que em permetria seguir sent fidel als meus ideals, en canvi l’altre proporcionaria la situació més correcte per a la majoria. L’encreuament d’aquests dos factors em provoca la situació més compromesa a la qual he estat sotmès, un dilema irresoluble, que evidentment, encara no li he trobat resposta.
Posem per cas que he tingut present les meves normes morals i he arribat a la conclusió. La conclusió pot resultar ser una situació caòtica, on la convivència, el benestar, no són els adequats. M’hauria de plantejar la vigència o, diguem-ne, l’autenticitat d’aquestes lleis morals? Em fa por arribar a aquest punt, per tant, encara em dificulta més la decisió.
Imaginem ara que he pres la decisió de fer les coses d’una manera racional, pensant en el resultat, un resultat que acaba sent plaent per la majoria, i on la minoria no hi és present. Proporciona un estat d’harmonia on tot rutlla a la perfecció, però he oblidat el meus ideals? Viuré tranquil menyspreant el meu cor? Em fa por arribar a aquest punt...
Enteneu el dilema que se’m presenta?
