Feia anys que no li venia, altre cop, aquesta imatge al cap, aquell record llunyà ple de tendresa i felicitat, però alhora cruel i injust. I havia sigut en un dels actes més quotidians que realitzava, un pur tràmit a la seva vida, el trajecte pel subsòl urbà que el portava a casa cada dia.
Visualitzava entre la gent una parella, un home gran, d’uns setanta anys, i provablement, el seu nét, un nen d’uns deu anys. N’estava del tot segur que una escena així la podia veure cada dia, ja que a aquella hora, a la qual diàriament realitzava el viatge, era normal trobar avis amb els seus néts. Però la majoria d’elles li passaven desapercebudes, cap reacció del pensament li provocaven, d’aquí això especial que tenia aquesta imatge, transmetia el lligam perfecte entre avi i nét, entre mestre i aprenen, entre la saviesa i la ignorància, una sensació d’amor mutu, un amor veritable, un estar sabent que no es fallaran. Es trobava doncs pertorbat per aquesta escena commovedora, immers en un viatge temporal, es deixà endú pels llocs on el portava la ment.
El Senyor Isidre era famós a tot el barri, no podia recordar el dia que es van conèixer, ja que la ment borra, per desgràcia, aquells anys viscuts en la innocència i en la despreocupació, era massa petit en aquell moment per recordar-ho ara. El principi eren trobades casuals, al parc, al mercat, on l’ancià passejava tot xerrant i conversant amb la gent, que es van transformar en dies sencers invertits en aprendre de tot allò que Isidre li podia donar. Amic de tota la vida dels seus pares, Isidre era com de la família, el començava a veure com un avi, ja que els seus, vivien fora de la ciutat i eren massa grans per fer-se’n càrrec. No podia oblidar aquelles tardes al parc, on es passava hores escoltant tot el que el savi li explicava, tenia molta facilitat per atreure l’atenció, tan de la canalla, com de la gent adulta, aquella unió que, sense adonar-se’n, va crear amb aquell home admirable i d’avançada edat.
Així doncs mica en mica passava més temps amb ell, cada tarda baixava al carrer sabent que se’l trobaria, sabent que ell també el buscava, per passar la tarda plegats fent més ferm aquest lligam que ja era indestructible. El nen estava admirat amb tota l’ensenyança que podia rebre del Vell, cosa normal i previsible, el que no s’esperava, l’ancià, són totes les coses que aprengué del petit. Ara el petit se sentia feliç sabent que cada dia podia passar-lo amb ell, però la seva innocència el traí.
El succés havia passat durant la nit, una colla de joves d’estètica benestant, van cremar un caixer automàtic amb dues persones dins, una d’elles va aconseguir eludir la mort, però restà ingressada amb cremades greus, es tractava d’un indigent que passava moltes nits en aquell caixer; l’altre persona, però, va morir, després d’haver rebut una forta pallissa, degut a les cremades. Aquella mateixa tarda l’havia passat a casa d’ell, un pis típic del barri, una mica antic, però molt ben habilitat per viure-hi, però per mala sort, Isidre, al sortir de casa, va oblidar dins les claus del pis, i com era costum, mai agafava diners per passejar pel barri, així que es trobà, a l’hora de sopar deambulant pel carrer buscant un lloc on passar la nit. No era de demanar favors, no era de molestar a la gent per al seu benestar, així, que pensar que era massa tard i passar la nit en un caixer i l’endemà solucionar el problema, era la millor solució.
Caminava ara pel carrer fosc, lluny de casa seva, li venia al cap: “Jo, tan sols era un nen”, palplantat al carrer observà, els records l’havien portat al portal de l’edifici on tantes tardes havia après de la vida, aquell edifici on Isidre, després d’aquella nit, no havia tornat a trepitjar, on sabia que part d’ell es trobava allà dins, havia crescut entre aquelles quatre parets, és ell i no un altre, gràcies al nen que encara es troba en aquella casa, com també sap, que Isidre resta en cada un dels racons de la seva vida. Encaminava el camí cap a casa, amb un gran somriure. El dia a dia, era retrobar-se amb ell.
