Vull que em robin allò que no es perd mai

Hi ha moments en els quals he pensat perdre allò que diuen que és l’últim que es perd. He volgut desempallegar-me d’aquest sentiment, encara que d’ell, moltes alegries se n’extreuen. He volgut renunciar, però no per abatiment, sinó per prevenció. No vull esperar, i no per impacient. Vull ser capaç de perdre l’esperança...

Moltes coses positives aporta l’esperança, però aquest sentiment té una part negativa notable, i esdevé del fet que diuen d’aquesta, que és l’última cosa que es perd, és més, jo diria que mai es perd, o si més no, és difícil lliurar-se d’ella. Mentre hi hagi esperança qualsevol cosa és possible, però siguem realistes, hi ha coses impossibles, o esperem successos que necessiten de veritables peripècies per ésser existents, i que durant aquesta espera, només ens alimenta l’esperança, ofuscant-nos la realitat, encara que sapiguem que està lluny del nostre abast, encara que ens diguin que no hi ha res a fer, nosaltres esperem, esperem i esperem...

Busco fer realitat un escenari concret, diguem-li així d’ara en endavant. Aquest escenari depèn d’altres elements existents, dels quals només n’extrec la informació que aquest escenari mai esdevindrà real, i ho tinc clar, però dins meu, per molt que sàpiga, que em diguin, que vegi, neix l’esperança que pot ser possible, puc arribar a l’escenari. I és en aquest moment quan necessito trencar la unió amb aquesta esperança, no la vull més, vull ser conscient que l’escenari no és i mai serà. Però per molt que vulgui, que desitgi, senti, obligui, aquest sentiment és fort, i no marxarà de mi mai. És la part negativa de l’esperança, que arriba a ser molt pesada. És intrínsec al nostre ésser, crec, mantenir la lluita per aconseguir l’escenari, per impossible que suposi.

Per aquesta raó, moltes vegades he desitjat l’acció d’algun element que matés l’esperança dins meu, perquè he visualitzat l’escenari, l’he tingut a tocar, però no ha esdevingut existent, i m’ha invadit la decepció, la tristesa de no haver-ho aconseguit. Però mireu com som, que escenificat el mateix moment, he tornat a tenir esperança d’aconseguir fer realitat l’escenari, però altra vegada, desengany i tristor m’han posseït. I així innumerables vegades, totes maleïdes, pregant l’ajut d’algú o quelcom posseïdor de la capacitat d’eliminar tota confiança d’aconseguir l’escenari. Però res ni ningú ho ha aconseguit, encara que el propi escenari se m’aparegués i m’anunciés que la seva existència és utopia, jo creuria en aquesta utopia.

Espero que l’extravagància, l’exageració de les meves paraules, no suposin un entrebanc per la difusió del missatge que he volgut transmetre, i analitzeu aquesta part oculta de l’esperança, sinó és que ja ho heu fet, però sense que suposi una excusa per perdre amb facilitat aquest sentiment, ja que, en nombroses ocasions, l’esperança ens empeny a viure. Però no fem de l’esperança, la nostra raó de viure.

Carpe Diem

Sense entrar gaire en matèria lingüística, ja que no és sant de la meva devoció, i podria dir, que tampoc és l’objecte del meu estudi, i per tant, poc coneixement d’aquesta puc transmetre, la tant usada expressió llatina “Carpe Diem”, comença a formar part d’aquelles expressions que no m’agraden, no pel sentit o la finalitat de la cita, sinó pel context i situacions en les quals s’empra.

Com ja he dit, no és del meu interès entrar molt en matèria, però sí, és necessària una introducció teòrica, per no dir científica, si considerem la lingüística, una ciència. Carpe Diem apareix per primera vegada en una oda d'Horaci a la seva estimada Leucónoe, i parla sobre la incertesa del futur, i pren el sentit: aprofita el moment, seguit dels mots que vindrien a dir: no confiïs en el demà. El sentit en el cas original és clar i d’una brillant eloqüència, ja que mostra la part rebel del moment. El context del primer referent, fa d’aquesta cita, encertada, ja que parla del present, com la única cosa que tenen a l’abast i sota el seu poder de decisió, per tant, li ve a dir a la seva receptora, que ella és propietària del moment i que l’aprofiti amb ell, perquè el futur és incert i no depèn d’ells. Parla del futur com si estigués dominat pels déus, però pren el sentit que no sabrem mai què ens proporcionarà el destí. Excel·lent.

De l’expressat anteriorment no en tinc cap retret, el contrari, la declaració d’Horaci és meravellosa i totalment artística, d’una profunditat notable i avantguardista per la seva època. Però, no és que hagi perdut el sentit, però la manifestació: Carpe Diem, s’utilitza massa a la valenta, és fàcil omplir-se la boca amb aquests dos mots, per tal de mostrar progressisme en el nostre discurs i rebel·lia en les nostres accions, segons el meu humil punt de vista. Sembla estrany que acabi menyspreant una expressió, quan el seu sentit primari em sembla retòric i amb tant significat, però, precisament per això, em sembla que el sentit de la cita forma part de tot allò artístic, no aplicable a la nostra vida, habitant de la metafísica, propaganda de les coses impossibles...

No m’agrada el sentit propagandístic que està agafant. Massa gent la utilitza, intentant trobar-li un lloc a la vida diària, però en aquesta no hi té cabuda. És cert, vivim en un present, però el futur arribarà un moment que serà també present, i per tant, no el podem menysprear. Vindria a dir que totes les accions tenen conseqüències, i que no les podem passar per alt, hem de pensar en el futur, i com volem que sigui, i actuem segons aquest cànon. És molt fàcil dotar el nostre llenguatge amb aquesta expressió, però pràcticament impossible portar a terme el sentit que aquesta transmet. Quantes vegades ens hem penedit del que hem fet? Quantes vegades voldríem tornar enrera per esmenar totes aquelles accions obrades malament? Si realment sentim per la sang la propagada d’aquest fet, vivim cada segon al màxim, vivim la vida, que se’ns escapa! Però, ara bé, després no ens penedim ni ens sentim malament per tot allò que hem fet per viure la vida al màxim, proclamem per tota la terra aquests dos mots, el seu sentit, però fins al final, sense recança, sense penediment, cosa difícil, que molta gent devota de l’expressió que centra les paraules d’aquest text, no realitza.

He deixat a entendre que el sentit de la manifestació d’Horaci, ha anat desenvolupant-se al llarg del temps. Partidari com he mostrat del sentit original, trobo certa part negativa al modern significat que pren actualment. Potser no és que el sentit hagi canviat sinó que s’utilitza d’una manera que em deixa a entendre que som poc pacients. Un dels problemes de la societat, crec fermament, és que està mancada de paciència, volem les coses a l’acte i perdem els papers si no és així. Viuríem més tranquils si ens acostuméssim a viure amb naturalitat l’instant, si toca esperar, s’espera, més tard ja gaudirem del moment que ansiegem. Per tant, darrera l’expressió protagonista d’aquestes paraules, es deixa entreveure el sentit impacient que mostra la societat.

Espero que les paraules d’Horaci perdurin per tota l’eternitat, formant part de tot allò utòpic, i en cas contrari, si es duen a terme, que sigui sense remordiment i amb honor.

Meeeec

Neix una nova secció, de primera i potser última edició avui, on mostraré, de manera irònica i intentant no molestar a ningú, aquelles coses que no m’agraden, que em superen, que no suporto o que són un error en l’espècie i la vida humana.

No recordo les vegades que m’he indignat davant articles del diari, o notícies, davant la poca objectivitat periodística, principi bàsic d’aquesta professió. Em posa nerviós el periodisme esportiu que va amb l’equip del país fins l’extrem de menysprear l’equip contrari i donar una informació errònia de la realitat. “Final entre les cordes, però feliç” és el títol de l’article sobre la victòria d’un equip espanyol sobre un de rus, em pregunto: feliç per qui? Pels russos segur que no, és més, el resultat és totalment injust, ja que l’equip soviètic mereixia la victòria, llavors és feliç el final, o injust? Es pot parlar de felicitat davant una injustícia? Són altres temes. Una altra cosa és el periodisme d’opinió...

Seguint amb el tema d’opinió, hi ha certa gent que abusa d’aquesta llibertat, amb teories sense sentit, ni criteri. No puc negar a ningú aquest dret, però a vegades, en segons quins temes, penso: millor no opinis d’això. Ningú s’atreviria a opinar sobre operacions a quiròfan, si es pot fer així o d’aquesta altra manera, sense ser metge, però de futbol tothom opina, hagis jugat o t’ho miris des del sofà, tothom és capaç de criticar tàctiques i sistemes de joc, fins i tot els que no ho han estudiat, no ho han viscut, no saben de què parlen, però ells posarien extrems, laterals, i l’entrenador, que ho ha estudiat, sempre ho fa malament. Per dir segons quines bajanades, millor no dir res, l’opinió és molt important, però com tot a la vida, amb certa mesura...

...a vegades es parla massa. Sabeu aquella gent que acabes de conèixer i no para de dir-te coses, d’explicar-te la vida, coses casi íntimes? Coneixeu aquesta gent, veritat? Més que no suportar-la, el que em passa, és que sento pena i intriga, crec que amaguen alguna cosa a dins seu i que l’esguarden dins aquesta faceta xerraire, ja diuen que la millor defensa és un bon atac.

Però realment la gent que m’horroritza, m’estimula la meva faceta nerviosa i em fa pujar per les parets, és aquella gent “especial”. No és fàcil entrar en aquest prestigiós i íntim col·lectiu, ja que has de fer coses que ningú més dins la societat fa, i que a més aquestes accions que prenguis a la vida, et produeixin un plaer que la resta de mortals mai podrà experimentar, perquè no saben el que es perden...per favor...Aquesta actitud l’odio, jo faig coses a la vida que m’omplen, però les fa molta més gent, i la resta de persones que no ho fan, també gaudeixen amb altres aspectes de la vida, és molt difícil obrar o ser diferent a tota la societat, no formar part d’un moviment, però pel contrari és fàcil ser pedant i dir que tu ets diferent i que la resta és inferior per seguir uns cànons establerts o un grup de persones.

El mal ús de la jerarquia del cafè, també és una cosa que m’intriga, a vegades em sorprèn i, perquè jo visc d’una manera personal el cafè, a vegades no m’agrada. Hi ha moments per un cafè sol, hi ha moments per un tallat, i n’hi ha per un cafè amb llet, pocs però. Aquests moments estan establerts, no et pots prendre un cafè amb llet després de dinar, és moment per un tallat o cafè sol, entenc un cafè amb llet per esmorzar, però em costa veure i m’hi hauré d’acostumar, el ritus del cafè amb llet després de l’àpat. No barrejaríem olives amb xocolata, encara que alguns ens agradaria, no ens menjaríem un entrecot a l’hora de berenar, doncs el cafè amb llet després de dinar, no arriba a aquests extrems, però s’hi aproxima.

“Ei, col·lega, vaig al curro”, és la frase que engloba més paraules malsonants. Odio, encara que sembli exagerat, les dues paraules: curro (i totes les seves derivacions: currar, currante...) i col·lega. Ha arribat un punt que el meu entorn m’ho ha fet odiar. Em recorda a un llenguatge del carrer, potent, poc formal, sobrepassant el familiar, poc propi de la gent que m’envolta i més, d’un altre sector de la societat. M’estalviaré les raons per les quals odio la paraula currar, només diré que és incorrecte en català. En canvi, tot i ser correcte, el terme “col·lega” queda indefinit. Tens companys, amics, però qui són els col·legues? A vegades són els companys de qualsevol activitat qui reben aquest substantiu, i fins i tot, i ho trobo de mal gust, els amics també són qualificats, degradats, amb el nom esmentat i criticat. Queda bé, és juvenil i modern, sembla que siguis més “guai” per dir col·lega, i això em rebenta. Però hi ha una cosa que no em rebenta, sinó que em preocupa, tinc amics que dins l’ús habitual de paraules utilitzen aquesta, com ja he dit que el meu entorn hi és present, i pot ser que en algun moment, en una conversa determinada amb algú, un d’aquests amics o amigues, s’hagi referit a mi amb aquest terme. Això és el màxim, minimitzar o tacar la meva persona amb el fet de relacionar-la amb aquesta paraula, m’horroritza.

Últimament, i per acabar, no m’agrada el “Carpe Diem”...

Amics?...Amics!

És pràcticament impossible definir què és l’amistat, què és un amic, però pel contrari, sabem perfectament qui és amic i qui no ho és, curiositats insòlites del món de les paraules. És el típic esdeveniment que mostra la seva claredat dins la ment, però que a l’hora d’exterioritzar-ho amb paraules perd cert sentit, és voler, identificar sentiments amb paraules, definicions, tasca immensament difícil.

De fet, tot el context que envolta la paraula “amistat”, és molt curiós i totalment únic, perquè s’intenta anomenar una relació de convivència amb una sola paraula, o fins i tot, aquesta paraula vol transmetre un sentiment. M’explico: què és l’amic, la persona amb qui comparteixes instants de la vida i per tant, com a conseqüència, s’estableix una relació? O aquella persona per qui sents quelcom especial, aquella persona que estimes?. És a dir, què és abans, la relació o el sentiment? Tothom contestaria: com tot, la barreja de les dues coses, són les persones que estimes amb qui comparteixes els millors moments de la teva vida. Qüestions difícils de contestar, potser algú que ha arribat al coneixement absolut pot respondre amb fermesa.

Vull ser agosarat, i endinsar-me dins aquestes respostes impossibles, i intentar fer veure la meva visió al respecte. Sense gaire esforç, és fàcil veure que els amics s’estimen, i mirant enrera ens adonem que hem compartit moments inoblidables, és en aquest pensament, en el moment que visualitzem tot el recorregut de l’amistat, on recau el pes de la meva resposta: primer vivim, desprès sentim. És a dir, primer és l’experiència, la convivència i els moments màgics i desprès és el sentiment. Potser ho teníeu molt clar, jo no. El fet de compartir vivències al·lucinants, meravelloses, amb algú, crea un lligam que posteriorment, si es cuida, pot arribar a esdevenir una amistat. Aquest lligam, no ho he dit, i és allò que fa referència el títol del text, és difícil de trencar, en el moment que estableixes, inevitablement i de manera inconscient, la relació com a amistat, és complicat tornar endarrera, és el pacte fictici reflectit en el títol. Totes les experiències viscudes al costat de l’amic o amiga, creen un sentiment difícil d’esborrar, per bé o per mal. Tots coneixem la part positiva d’aquest lligam, però a vegades, quan has passat la barrera, t’adones que hi ha moltes coses que no t’agraden d’aquella persona, però el fet que te l’estimes, és el justificant per seguir sent amics. Hi ha casos que van més enllà, es pot donar el cas que no t’agradi la seva manera de ser, però com que heu compartit anys de vida, no pots permetre que això et determini l’amistat.

Suposo que hi ha casos i casos, i de fet, segur que si algú considerat amic, fa que l’altre sigui infeliç, l’amistat s’haurà acabat per sempre. És el cúmul de connotacions positives, ja sigui per instants inoblidables, com el sentiment d’estimació cap a l’altre, contra el cúmul de connotacions negatives que es puguin crear degut al caràcter, el que fa que l’amistat funcioni.

L’exposat anteriorment té la finalitat de justificar que en moltes ocasions un cop establert el pacte, entenent com a pacte, el sentit simbòlic d’atribuir el nom “amistat” a una relació amb algú, el punt en el qual passes la barrera de company, conegut, a amic, és complicat deixar de banda aquest pacte, perquè has acordat que aquesta persona és amiga i per molt que no t’agradi com és, el que fa, com obra, te l’estimes i això fa que vegis les coses amb una perspectiva parcial, i com que l’amistat ve precedida, segons el meu parer, pel fet de compartir emocions, aquestes són difícils d’esborrar i tenen massa poder a l’hora de qüestionar la validesa de l’amistat, tant gran és la influència d’aquest poder, que per molt que passi el temps, seguirem tenint dins la ment totes aquestes experiències que ens han marcat, encara que ens barallem, insultem, marginem, oprimim, ens deixem de veure, encara que passem un de l’altre, serem amics. Per què? Perquè vam fer un pacte, inconscient, però vàlid com els altres.

Conversa profunda de tres embriacs la primera nit d'estiu

Si d’alguna cosa van servir aquells escassos minuts prostrats a la platja, on reflexionar era complicat i no per l’estat d’embriaguesa o somnolent, sinó pel context festiu i alegre que ens envoltava, va ser per fer-me adonar que els sentiments guanyen la posició a la moral, en el moment d’una lluita cos a cos per ser l’artífex de qualsevol acció que puguem o vulguem viure. No era la primera vegada que ho pensava, de fet, diuen que per ésser feliç, les accions que realitzem a la vida, han d’estar precedides per una emoció o sentiment que et mogui a comportar-te o obrar d’aquesta manera, però resulta que l’acte en el qual s’intercanviaven paraules entre els tres jacents a la sorra, duia de manera intrínseca, poca saviesa, això per començar, i l’afany de justificar o castigar l’acte impropi d’enganyar a la parella, cal remarcar, fent actes sexuals amb una altra persona.

Sempre he pensat que tot allò que envolta a l’abominació de fer el salt a la parella, no tenia raó de ser, ja que analitzant-ho de manera freda, objectiva i tenint en compte principis morals, no hi ha res, crec jo, que ens faci pensar que aquella persona ha de rebre un càstig exemplar per part del destí. M’explico: com a animals que som, tots tenim la necessitat, i no només necessitat, sinó que se’ns presenta de manera involuntària, de sentir atracció per un altre membre de la mateixa espècie. Aquesta es pot diferenciar de l’amor, ja que aquest és un sentiment molt profund i que et fa veure l’altra persona, no només com un membre amb el qual vols compartir moments de sexe, sinó tota la vida, amb tots els moments màgics que et brindi. Arribat aquest punt, la justificació del judici abans establert, seguiria el camí que com a éssers que necessitem l’acte sexual, no és amoral seguir l’instint i fer sexe amb la persona que t’atrau físicament. Segons la meva visió el sexe no només és existent dins la parella, sinó que és natural i forma part de tots aquells actes que ens vénen de gust per tenir una vida més completa i agradable, com poden ser, anar a fer un cafè, passejar, estar a llocs meravellosos, viure instants intensos, un seguit d’accions, que amb la presencia de l’amor són viscuts amb una intensitat enorme amb comparació amb la seva manca. Així doncs el sexe és un acte amb la finalitat de buscar el benestar, no crec que moralment sigui blasmable, ja que, com qualsevol acte amb aquesta finalitat, com els esmentats anteriorment, es poden compartir amb qualsevol persona, no cal que sigui la persona de la qual estàs enamorat o enamorada.

Tot l’establert anteriorment, no és fruit d’un impuls natural que m’obliga a escriure sense pensar, el contrari, hi he donat moltes voltes, i em puc anticipar a la visió contraria a la meva que pugui pensar que el sexe és una cosa molt íntima i que només es pot compartir amb certes persones, és veritat, però és una visió, no una afirmació moral, per alguns és íntim i molt secret, però per altres pot ser una eina que mostri tot el seu interior. A més, aquesta visió secreta del sexe, crec que ve determinada per la cultura, encara estem submergits dins la cultura que mostra el sexe com un tabú, és clar, que en el passat era més exagerat, però actualment encara costa normalitzar tot allò que envolta al sexe.

Si fins ara s’ha mostrat la part moral de qualsevol acte sexual, segons la meva visió, a partir d’ara, toca donar-li la oportunitat a l’enemic de la moral, i guanyador, en aquesta lluita cos a cos: els sentiments. He intentat justificar la naturalitat que pot tenir qualsevol acte sexual amb qualsevol persona, això no vol dir que si en un determinat moment la persona a la qual li han fet el salt, sóc jo, això no m’afecti, ja que tinc sentiments i diré més, tinc orgull, massa, ho sé, i dins meu es crearà la imatge de la traïció, del poc respecte i de la substitució, pensant que si aquella persona que tant estimo, amb qui comparteixo moments de sexe molt especials, aquests moments els comparteix amb algú altre, aquest altre m’haurà substituït dins la ment de la persona amada o compartim posició dins seu. Sabem que no és així, perquè els moments que comparteixes amb la parella són molt més intensos que els que pots compartir amb algú altre, però el sentiment de rebuig, substitució i, perquè no dir-ho, el sentiment de possessió, ens fa veure les coses com una traïció, i el sentiment d’amor que senties, sembla haver estat ferit per aquest acte, natural i propi de qualsevol espècie animal. Aquest seguit de sentiments són els que ens fan obrar en conseqüència, els que ens fan pensar que l’acte de fer el salt és vituperable i justificant per condemnar a aquesta persona a rebre un seguit de qualificacions, que la transformin en algú que deixa molt a desitjar. Aquí és on rau la conclusió de la reflexió, quan la parella ha realitzat actes sexuals amb algú altre, els sentiments que ens crea aquest fet, són els culpables de les accions, reaccions, que posteriorment puguem viure o sentir, moltes vegades, sense tenir en compte, la moral, i acabem jutjant de manera errònia aquest acte natural, humà i agradable.

No és fàcil tancar totalment la reflexió d’un tema tan complex com aquest, i crec que arribat aquest punt, s’han donat moltes voltes al tema, però per acabar, dir que en el moment de la presa de decisions un cop t’han fet el salt, també hi influeix molt la cultura, tot el que envolta el sexe, allò que es comentava anteriorment, que és íntim i secret, i aquest fet també afecta al sentiments. Quan estàs submergit en un context social que et dicta que el sexe és una cosa personal, que només ho has de fer amb aquella persona que estimes i molts cops, va lligat a la morbositat, aquest cúmul de circumstàncies afecten a l’hora de sentir, en el sentit sentimental, que et creen sentiments de víctima, aixafament i amb ganes que aquesta persona que t’ha traït, rebi el que es mereix.

No desitjo a ningú passar per aquest tràngol, però si algun cop passés, podríem analitzar el fet de manera freda i objectiva, moralment ho podem entendre, no ens hi fem mala sang i contemplem-ho com un acte natural i intrínsec a l’ésser humà. Sé que no és fàcil ignorar els sentiments, són el motor de la vida.

ANTI

Basant-nos amb el significat utilitzat pels lletrats, el prefix anti rep aquesta definició: “prefix que indica oposició o inverteix el sentit del radical al qual s'adjunta”. De fet es pot entendre que essent anti-(alguna cosa), es pot arribar a ser el contrari d’aquesta cosa.

Però hi ha quelcom d’ambigüitat en les paraules, no tot és el que es reflecteix en el Diccionari de Llengua Catalana, i en aquest cas, el prefix anti, cada vegada em sembla més submís i dependent. Resulta que nosaltres som existents amb una independència de la resta d’existents, és a dir, jo segueixo existint malgrat la resta d’existents deixin de fer-ho. Ara bé, aquesta paraula em fa pensar el contrari, moltes vegades ens atribuïm un adjectiu amb el prefix anti, per tal de mostra el nostre desacord amb aquells que són exactament el contrari a nosaltres. Però si analitzem la paraula, trobarem que si som anti-(alguna cosa) estem donant a aquesta cosa, el poder de la nostra existència, no som res sense el fet que aquesta cosa existeixi, la nostra existència ve determinada per l’anterior existència d’aquesta cosa. S’entén llavors que li estem oferint un poder massa gran, som un esglaó per sota. Per exemple: molta gent s’atribueix el fet de ser antifeixista, i per mi, aquest fet significa que l’antifeixista no pot existir sense el feixista, en canvi, el feixista pot existir independentment de l’existència, o no, de l’antifeixista. Per tant deduïm que havent-hi antifeixistes, sempre hi haurà feixistes, mala cosa, es dóna massa importància a la cosa que ets contrària, li dónes el poder de la teva existència!

Així doncs, tenim que si algú és antiracista, deixa el seu esdevenir en mans d’aquells anomenats racistes, i jo em pregunto, si realment s’és contrari a alguna cosa, per què no busquem ser allò totalment contrari a aquesta cosa? Per entendre-ho millor, aquells que són antiracistes, per què no busquen ser tolerants? I que s’anomenin tolerants? Crec que no podria ser perquè no es pot ser tolerant al cent per cent, o perquè fa por ser-ho, o no som capaços. Aquí neix una altra qüestió, resulta ser un recurs fàcil atribuir-se a un mateix un adjectiu amb el prefix anti, ja que no ens mullem a l’hora de saber exactament què som, sinó que som allò contrari a l’adjectiu adjunt al prefix. Per entendre-ho millor, el prefix esmentat em fa pensar més en la destrucció que en la construcció, es destrueix tot el pensament contrari a nosaltres, amb la diferència que si ens anomenéssim mitjançant un adjectiu (sense prefixos) que mostrés l’antagonisme a qualsevol manera de pensar diferent a la nostra, construiríem unes idees, basant-se amb el verdader significat de l’adjectiu que ens hem adjudicat. Seguint l’exemple anterior, algú que es antifeixista només destrueix les idees feixistes (que no està malament), però si s’anomenés tolerant, i obrés en conseqüència tenint en compte el significat d’aquest adjectiu, construiria unes idees positives per avançar en el món on vivim.

Es pot deduir doncs, que hauríem de fer un esforç per fer un pas endavant, per no tenir por de fins on podem arribar, i intentar ser allò que volem ser, sense dependre de ningú i amb unes idees clares i úniques, perquè construint és l’única manera de seguir endavant, destruint, seguirem caminant, però potser la resta del món anirà més ràpid que nosaltres!

Realitat i Ficció

Vivim en un país, el qual reconeix dues llengües oficials, atenent-se a la realitat social, a la convivència de dues llengües parlades al carrer.

FICCIÓ:

Però resulta que una de les dues està menyspreada, castigada i el seu ús en l’educació, a les institucions públiques, propagandes, cartells publicitaris, és mínim o inexistent, cosa contrària a la realitat social a la qual està submergida. Aquesta llengua històrica, mai imposada baix cap concepte, és l’espanyol.

Vaig tenir la desgràcia de néixer en un país que no respecta el dret de cadascú a parlar la llengua amb que ha estat educat a casa seva. Vaig rebre una educació totalment en català, on els que parlaven en castellà eren marginats, no pel fet que siguessin diferents, simplement per falta de comunicació, no ens podíem entendre. Actualment, curso ensenyament universitari, on, per descomptat, totes les classes s’imparteixen en la llengua del nord-est de la península ibèrica. De fet, vaig pel carrer i només sento paraules com: quelcom, forassenyat, bé (en to corrector de l'oració), vailet, company; i l’ús, fora de sí, de la perífrasis verbal: haver de; i mai aconsegueixo sentir, i això que aguditzo l’oïda, cap paraula en una llengua provinent de l’exterior de les fronteres de Catalunya. També s’ha de dir, que tots els comerços de la ciutat on visc, són retolats en català, així com les pel·lícules als cinemes, si no són en l’idioma esmentat, no són acceptades; els funcionaris t’atenen en català, com qualsevol treballador de qualsevol establiment. I és que al nostre país tothom coneix, parla, entén, i escriu en català, qui no ho fa, és marginat i un ciutadà de segona.

REALITAT:

Vivim en un país, la realitat social del qual ens mostra la convivència de dues llengües: el català i el castellà. Molta gent té com a llengua materna el castellà, així com també hi ha gent que ha sigut educada pels seus pares en català, però la diferència entre aquests dos tipus de persones és en el fet que la gran majoria, per no dir tothom, que té com a llengua materna el català, coneix, parla, entén i escriu en castellà, cosa que no passa a la inversa.

Vam viure una etapa fosca, on la imposició d’una llengua ens ha deixat seqüeles importants. Molts immigrants espanyols de l’època van arribar aquí desconeixent la llengua catalana, i molts anys després la segueixen evitant. El mal ús del català és degut a la falta d’educació en aquesta llengua durant una colla d’anys. I alguns aspectes més que no cal mencionar.

De fet, i sembla sorprenent, vaig rebre una educació primària exclusivament en català, tret de l’assignatura de castellà que s’utilitzava la llengua estudiada. Però, vaig cursar la secundària, dins un clima mesclat, aquells professors que tenien com a llengua d’ús social el català, feien les classes en català, pel contrari, els que tenien la llengua castellana com a ús social, les impartien en castellà. Ara, a la Universitat, l’aprenentatge el rebo, majoritàriament, en castellà.

No sorprèn, perquè hi ha una llengua que mor, que s’utilitza a poques regions del món, i a sobre el seu ús, no és molt majoritari, i a més, en molts casos, és incorrecte. Vaig pel carrer i em costa sentir una conversa en català, i quan la sento, m’entra per l'orella paraules com: algu, cabrón (amb perdó), bueno, tiu, colega, i la perífrasis verbal per excel·lència: tenir que. També veig, establiments retolats en castellà, on només t’atenen en aquesta llengua, propaganda al carrer en espanyol, i un munt de quotidianitats que em fan pensar que som pocs els que estimem la llengua de la nostra terra, que la recolzem, i sempre, sense fer malbé les altres.

Tant de bo, algun dia la ficció superés la realitat.

Perdem el temps

La raó estava del seu costat, potser no ho sabia, encara que la seva finalitat fos una altra, ell deia la veritat, tot i que la majoria es posés en contra seva. Resulta que ell, nascut el 18 de Setembre de 1990, és nascut dins de la dècada dels vuitanta, encara que la gent li digués el contrari. La discussió no tenia cap més sentit que l’anecdòtic, l’un volia formar part dels vuitanta pel que representa, i els altres volien fer-li la guitza. Però en el moment de discutir el tema, resulta que molta gent, massa segons el meu parer, defensava la “teoria” la qual l’individu nascut l’any 90 era de la dècada dels noranta. Aquí bé el quid de la qüestió. Podem discutir sobre quin partit polític serà el més capacitat per desenvolupar el país, sobre quina actitud prendre en determinats moments, sobre què és bo i què és dolent, en fi, sobre temes amb una certa ambigüitat que et permeti formar part d’una de les dues parts. En aquest cas, no hi ha discussió possible, i no és que un tingui la raó absoluta, sinó que una cosa és i punt, no té discussió. Discutiríem la possibilitat que un objecte al ser sospesat a l’aire i deixant-lo anar, aquest es quedés flotant a l’aire? Suposo que no, perquè el fet que la gravetat actua és existent i no n’hi ha cap altre que pugui dir el contrari.

Així doncs, qualsevol persona nascuda entre l’1 de Gener de 1990 i el 31 de Desembre del mateix any és nascut dins de la dècada dels vuitanta, és un fet, i crec que indiscutible. Recordem que pel canvi de mil·leni es va obrir un debat, inútil tot s’ha de dir, sobre el moment exacte el qual canviàvem de mil·leni. Doncs bé, aquest es va produir al cap d’any de l’any 2001, perquè l’any 2000, tot sencer encara formava part del mil·leni i segle anteriors. Per entendre-ho s’ha de saber que l’any 0 no va existir, el primer any, va ser l’any 1, per tant, per completar el segon mil·leni l’any 2000 havia de passar sencer, és a dir, arribar al cap d’any de 2001. Pel que fa a la primera dècada, perquè passin 10 anys, l’any 10 també s’ha de contar, perquè, com bé diu el nom, una dècada ha d’estar formada per 10 anys, de l’any 1 a l’any 10, inclòs, sinó no passen 10 anys. Encara hi ha més, actualment estem a l’any 2008, però això no vol dir que hagin passat 2008 anys, sinó que, per la raó que l’any 1 és el primer, han passat 2007 anys i una mica més, estem dins l’any 2008è, així doncs el 18 de Setembre de 1990 havien passat 1989 anys i una mica més, per tant, era impossible que la dècada dels 80 hagués acabat, perquè comença l’any 1981, havent passat 1980 anys complets i acaba al cap d’any de 1990 a 1991, havent passat 10 anys complets.

Potser és complicat d’explicar, fixem-nos amb les hores. Ara són les 18:50, han passat 18 hores i 50 minuts d’avui, així doncs, estem dins la 19a hora del dia, perquè dins l’hora numero 18 no podem estar, perquè ja ha passat. Ara bé, si estiguéssim a les 23:56, estaríem a la 24a hora del dia, última ja, però aquesta hora ha de passar sencera perquè acabi el dia. Amb els anys és similar: 18 de Setembre de 1990, han passat 1989’716 anys des del naixement de Jesús, però encara no hem arribat als 1990 que significa el final de dècada, aquest any ha de passar sencer, com passava amb les hores, perquè el canvi de dècada sigui possible.

Per acabar ho faré d’una manera més gràfica i senzilla: tinc 10 entrepans, al primer li dic entrepà 1, al segon entrepà 2, i així successivament, fins arribar a l’entrepà 10. Suposem que jo em vull menjar 10 entrepans, quan passi de menjar-me l’entrepà 9 a l’entrepà 10 me n’hauré menjat 10? No. Suposem que tinc 1990 entrepans, m’acabo d’acabar el número 1989 (com a símil estaríem al cap d’any de 1990, passem del 1989 al 1990), no me’n falta un per menjar-me 9 desenes d’entrepans? no puc dir que al canviar de 1989 a 1990 han passat 9 dècades del segle vint, és fals.

No vull convèncer a ningú de res, més que res que no hi ha res a convèncer, perquè és una cosa indiscutible, i no perquè jo tingui la raó, perquè és un fet existent i punt. La discussió d’aquest fet ha sigut la meva motivació a l’hora de plantejar aquest tema, una discussió inútil, sense raó de ser.

Company, nascut el 18 de Setembre de 1990, dins la dècada dels 80.