Realitat i Ficció

Vivim en un país, el qual reconeix dues llengües oficials, atenent-se a la realitat social, a la convivència de dues llengües parlades al carrer.

FICCIÓ:

Però resulta que una de les dues està menyspreada, castigada i el seu ús en l’educació, a les institucions públiques, propagandes, cartells publicitaris, és mínim o inexistent, cosa contrària a la realitat social a la qual està submergida. Aquesta llengua històrica, mai imposada baix cap concepte, és l’espanyol.

Vaig tenir la desgràcia de néixer en un país que no respecta el dret de cadascú a parlar la llengua amb que ha estat educat a casa seva. Vaig rebre una educació totalment en català, on els que parlaven en castellà eren marginats, no pel fet que siguessin diferents, simplement per falta de comunicació, no ens podíem entendre. Actualment, curso ensenyament universitari, on, per descomptat, totes les classes s’imparteixen en la llengua del nord-est de la península ibèrica. De fet, vaig pel carrer i només sento paraules com: quelcom, forassenyat, bé (en to corrector de l'oració), vailet, company; i l’ús, fora de sí, de la perífrasis verbal: haver de; i mai aconsegueixo sentir, i això que aguditzo l’oïda, cap paraula en una llengua provinent de l’exterior de les fronteres de Catalunya. També s’ha de dir, que tots els comerços de la ciutat on visc, són retolats en català, així com les pel·lícules als cinemes, si no són en l’idioma esmentat, no són acceptades; els funcionaris t’atenen en català, com qualsevol treballador de qualsevol establiment. I és que al nostre país tothom coneix, parla, entén, i escriu en català, qui no ho fa, és marginat i un ciutadà de segona.

REALITAT:

Vivim en un país, la realitat social del qual ens mostra la convivència de dues llengües: el català i el castellà. Molta gent té com a llengua materna el castellà, així com també hi ha gent que ha sigut educada pels seus pares en català, però la diferència entre aquests dos tipus de persones és en el fet que la gran majoria, per no dir tothom, que té com a llengua materna el català, coneix, parla, entén i escriu en castellà, cosa que no passa a la inversa.

Vam viure una etapa fosca, on la imposició d’una llengua ens ha deixat seqüeles importants. Molts immigrants espanyols de l’època van arribar aquí desconeixent la llengua catalana, i molts anys després la segueixen evitant. El mal ús del català és degut a la falta d’educació en aquesta llengua durant una colla d’anys. I alguns aspectes més que no cal mencionar.

De fet, i sembla sorprenent, vaig rebre una educació primària exclusivament en català, tret de l’assignatura de castellà que s’utilitzava la llengua estudiada. Però, vaig cursar la secundària, dins un clima mesclat, aquells professors que tenien com a llengua d’ús social el català, feien les classes en català, pel contrari, els que tenien la llengua castellana com a ús social, les impartien en castellà. Ara, a la Universitat, l’aprenentatge el rebo, majoritàriament, en castellà.

No sorprèn, perquè hi ha una llengua que mor, que s’utilitza a poques regions del món, i a sobre el seu ús, no és molt majoritari, i a més, en molts casos, és incorrecte. Vaig pel carrer i em costa sentir una conversa en català, i quan la sento, m’entra per l'orella paraules com: algu, cabrón (amb perdó), bueno, tiu, colega, i la perífrasis verbal per excel·lència: tenir que. També veig, establiments retolats en castellà, on només t’atenen en aquesta llengua, propaganda al carrer en espanyol, i un munt de quotidianitats que em fan pensar que som pocs els que estimem la llengua de la nostra terra, que la recolzem, i sempre, sense fer malbé les altres.

Tant de bo, algun dia la ficció superés la realitat.