Basant-nos amb el significat utilitzat pels lletrats, el prefix anti rep aquesta definició: “prefix que indica oposició o inverteix el sentit del radical al qual s'adjunta”. De fet es pot entendre que essent anti-(alguna cosa), es pot arribar a ser el contrari d’aquesta cosa.
Però hi ha quelcom d’ambigüitat en les paraules, no tot és el que es reflecteix en el Diccionari de Llengua Catalana, i en aquest cas, el prefix anti, cada vegada em sembla més submís i dependent. Resulta que nosaltres som existents amb una independència de la resta d’existents, és a dir, jo segueixo existint malgrat la resta d’existents deixin de fer-ho. Ara bé, aquesta paraula em fa pensar el contrari, moltes vegades ens atribuïm un adjectiu amb el prefix anti, per tal de mostra el nostre desacord amb aquells que són exactament el contrari a nosaltres. Però si analitzem la paraula, trobarem que si som anti-(alguna cosa) estem donant a aquesta cosa, el poder de la nostra existència, no som res sense el fet que aquesta cosa existeixi, la nostra existència ve determinada per l’anterior existència d’aquesta cosa. S’entén llavors que li estem oferint un poder massa gran, som un esglaó per sota. Per exemple: molta gent s’atribueix el fet de ser antifeixista, i per mi, aquest fet significa que l’antifeixista no pot existir sense el feixista, en canvi, el feixista pot existir independentment de l’existència, o no, de l’antifeixista. Per tant deduïm que havent-hi antifeixistes, sempre hi haurà feixistes, mala cosa, es dóna massa importància a la cosa que ets contrària, li dónes el poder de la teva existència!
Així doncs, tenim que si algú és antiracista, deixa el seu esdevenir en mans d’aquells anomenats racistes, i jo em pregunto, si realment s’és contrari a alguna cosa, per què no busquem ser allò totalment contrari a aquesta cosa? Per entendre-ho millor, aquells que són antiracistes, per què no busquen ser tolerants? I que s’anomenin tolerants? Crec que no podria ser perquè no es pot ser tolerant al cent per cent, o perquè fa por ser-ho, o no som capaços. Aquí neix una altra qüestió, resulta ser un recurs fàcil atribuir-se a un mateix un adjectiu amb el prefix anti, ja que no ens mullem a l’hora de saber exactament què som, sinó que som allò contrari a l’adjectiu adjunt al prefix. Per entendre-ho millor, el prefix esmentat em fa pensar més en la destrucció que en la construcció, es destrueix tot el pensament contrari a nosaltres, amb la diferència que si ens anomenéssim mitjançant un adjectiu (sense prefixos) que mostrés l’antagonisme a qualsevol manera de pensar diferent a la nostra, construiríem unes idees, basant-se amb el verdader significat de l’adjectiu que ens hem adjudicat. Seguint l’exemple anterior, algú que es antifeixista només destrueix les idees feixistes (que no està malament), però si s’anomenés tolerant, i obrés en conseqüència tenint en compte el significat d’aquest adjectiu, construiria unes idees positives per avançar en el món on vivim.
Es pot deduir doncs, que hauríem de fer un esforç per fer un pas endavant, per no tenir por de fins on podem arribar, i intentar ser allò que volem ser, sense dependre de ningú i amb unes idees clares i úniques, perquè construint és l’única manera de seguir endavant, destruint, seguirem caminant, però potser la resta del món anirà més ràpid que nosaltres!
