Amics?...Amics!

És pràcticament impossible definir què és l’amistat, què és un amic, però pel contrari, sabem perfectament qui és amic i qui no ho és, curiositats insòlites del món de les paraules. És el típic esdeveniment que mostra la seva claredat dins la ment, però que a l’hora d’exterioritzar-ho amb paraules perd cert sentit, és voler, identificar sentiments amb paraules, definicions, tasca immensament difícil.

De fet, tot el context que envolta la paraula “amistat”, és molt curiós i totalment únic, perquè s’intenta anomenar una relació de convivència amb una sola paraula, o fins i tot, aquesta paraula vol transmetre un sentiment. M’explico: què és l’amic, la persona amb qui comparteixes instants de la vida i per tant, com a conseqüència, s’estableix una relació? O aquella persona per qui sents quelcom especial, aquella persona que estimes?. És a dir, què és abans, la relació o el sentiment? Tothom contestaria: com tot, la barreja de les dues coses, són les persones que estimes amb qui comparteixes els millors moments de la teva vida. Qüestions difícils de contestar, potser algú que ha arribat al coneixement absolut pot respondre amb fermesa.

Vull ser agosarat, i endinsar-me dins aquestes respostes impossibles, i intentar fer veure la meva visió al respecte. Sense gaire esforç, és fàcil veure que els amics s’estimen, i mirant enrera ens adonem que hem compartit moments inoblidables, és en aquest pensament, en el moment que visualitzem tot el recorregut de l’amistat, on recau el pes de la meva resposta: primer vivim, desprès sentim. És a dir, primer és l’experiència, la convivència i els moments màgics i desprès és el sentiment. Potser ho teníeu molt clar, jo no. El fet de compartir vivències al·lucinants, meravelloses, amb algú, crea un lligam que posteriorment, si es cuida, pot arribar a esdevenir una amistat. Aquest lligam, no ho he dit, i és allò que fa referència el títol del text, és difícil de trencar, en el moment que estableixes, inevitablement i de manera inconscient, la relació com a amistat, és complicat tornar endarrera, és el pacte fictici reflectit en el títol. Totes les experiències viscudes al costat de l’amic o amiga, creen un sentiment difícil d’esborrar, per bé o per mal. Tots coneixem la part positiva d’aquest lligam, però a vegades, quan has passat la barrera, t’adones que hi ha moltes coses que no t’agraden d’aquella persona, però el fet que te l’estimes, és el justificant per seguir sent amics. Hi ha casos que van més enllà, es pot donar el cas que no t’agradi la seva manera de ser, però com que heu compartit anys de vida, no pots permetre que això et determini l’amistat.

Suposo que hi ha casos i casos, i de fet, segur que si algú considerat amic, fa que l’altre sigui infeliç, l’amistat s’haurà acabat per sempre. És el cúmul de connotacions positives, ja sigui per instants inoblidables, com el sentiment d’estimació cap a l’altre, contra el cúmul de connotacions negatives que es puguin crear degut al caràcter, el que fa que l’amistat funcioni.

L’exposat anteriorment té la finalitat de justificar que en moltes ocasions un cop establert el pacte, entenent com a pacte, el sentit simbòlic d’atribuir el nom “amistat” a una relació amb algú, el punt en el qual passes la barrera de company, conegut, a amic, és complicat deixar de banda aquest pacte, perquè has acordat que aquesta persona és amiga i per molt que no t’agradi com és, el que fa, com obra, te l’estimes i això fa que vegis les coses amb una perspectiva parcial, i com que l’amistat ve precedida, segons el meu parer, pel fet de compartir emocions, aquestes són difícils d’esborrar i tenen massa poder a l’hora de qüestionar la validesa de l’amistat, tant gran és la influència d’aquest poder, que per molt que passi el temps, seguirem tenint dins la ment totes aquestes experiències que ens han marcat, encara que ens barallem, insultem, marginem, oprimim, ens deixem de veure, encara que passem un de l’altre, serem amics. Per què? Perquè vam fer un pacte, inconscient, però vàlid com els altres.