Neix una nova secció, de primera i potser última edició avui, on mostraré, de manera irònica i intentant no molestar a ningú, aquelles coses que no m’agraden, que em superen, que no suporto o que són un error en l’espècie i la vida humana.
No recordo les vegades que m’he indignat davant articles del diari, o notícies, davant la poca objectivitat periodística, principi bàsic d’aquesta professió. Em posa nerviós el periodisme esportiu que va amb l’equip del país fins l’extrem de menysprear l’equip contrari i donar una informació errònia de la realitat. “Final entre les cordes, però feliç” és el títol de l’article sobre la victòria d’un equip espanyol sobre un de rus, em pregunto: feliç per qui? Pels russos segur que no, és més, el resultat és totalment injust, ja que l’equip soviètic mereixia la victòria, llavors és feliç el final, o injust? Es pot parlar de felicitat davant una injustícia? Són altres temes. Una altra cosa és el periodisme d’opinió...
Seguint amb el tema d’opinió, hi ha certa gent que abusa d’aquesta llibertat, amb teories sense sentit, ni criteri. No puc negar a ningú aquest dret, però a vegades, en segons quins temes, penso: millor no opinis d’això. Ningú s’atreviria a opinar sobre operacions a quiròfan, si es pot fer així o d’aquesta altra manera, sense ser metge, però de futbol tothom opina, hagis jugat o t’ho miris des del sofà, tothom és capaç de criticar tàctiques i sistemes de joc, fins i tot els que no ho han estudiat, no ho han viscut, no saben de què parlen, però ells posarien extrems, laterals, i l’entrenador, que ho ha estudiat, sempre ho fa malament. Per dir segons quines bajanades, millor no dir res, l’opinió és molt important, però com tot a la vida, amb certa mesura...
...a vegades es parla massa. Sabeu aquella gent que acabes de conèixer i no para de dir-te coses, d’explicar-te la vida, coses casi íntimes? Coneixeu aquesta gent, veritat? Més que no suportar-la, el que em passa, és que sento pena i intriga, crec que amaguen alguna cosa a dins seu i que l’esguarden dins aquesta faceta xerraire, ja diuen que la millor defensa és un bon atac.
Però realment la gent que m’horroritza, m’estimula la meva faceta nerviosa i em fa pujar per les parets, és aquella gent “especial”. No és fàcil entrar en aquest prestigiós i íntim col·lectiu, ja que has de fer coses que ningú més dins la societat fa, i que a més aquestes accions que prenguis a la vida, et produeixin un plaer que la resta de mortals mai podrà experimentar, perquè no saben el que es perden...per favor...Aquesta actitud l’odio, jo faig coses a la vida que m’omplen, però les fa molta més gent, i la resta de persones que no ho fan, també gaudeixen amb altres aspectes de la vida, és molt difícil obrar o ser diferent a tota la societat, no formar part d’un moviment, però pel contrari és fàcil ser pedant i dir que tu ets diferent i que la resta és inferior per seguir uns cànons establerts o un grup de persones.
El mal ús de la jerarquia del cafè, també és una cosa que m’intriga, a vegades em sorprèn i, perquè jo visc d’una manera personal el cafè, a vegades no m’agrada. Hi ha moments per un cafè sol, hi ha moments per un tallat, i n’hi ha per un cafè amb llet, pocs però. Aquests moments estan establerts, no et pots prendre un cafè amb llet després de dinar, és moment per un tallat o cafè sol, entenc un cafè amb llet per esmorzar, però em costa veure i m’hi hauré d’acostumar, el ritus del cafè amb llet després de l’àpat. No barrejaríem olives amb xocolata, encara que alguns ens agradaria, no ens menjaríem un entrecot a l’hora de berenar, doncs el cafè amb llet després de dinar, no arriba a aquests extrems, però s’hi aproxima.
“Ei, col·lega, vaig al curro”, és la frase que engloba més paraules malsonants. Odio, encara que sembli exagerat, les dues paraules: curro (i totes les seves derivacions: currar, currante...) i col·lega. Ha arribat un punt que el meu entorn m’ho ha fet odiar. Em recorda a un llenguatge del carrer, potent, poc formal, sobrepassant el familiar, poc propi de la gent que m’envolta i més, d’un altre sector de la societat. M’estalviaré les raons per les quals odio la paraula currar, només diré que és incorrecte en català. En canvi, tot i ser correcte, el terme “col·lega” queda indefinit. Tens companys, amics, però qui són els col·legues? A vegades són els companys de qualsevol activitat qui reben aquest substantiu, i fins i tot, i ho trobo de mal gust, els amics també són qualificats, degradats, amb el nom esmentat i criticat. Queda bé, és juvenil i modern, sembla que siguis més “guai” per dir col·lega, i això em rebenta. Però hi ha una cosa que no em rebenta, sinó que em preocupa, tinc amics que dins l’ús habitual de paraules utilitzen aquesta, com ja he dit que el meu entorn hi és present, i pot ser que en algun moment, en una conversa determinada amb algú, un d’aquests amics o amigues, s’hagi referit a mi amb aquest terme. Això és el màxim, minimitzar o tacar la meva persona amb el fet de relacionar-la amb aquesta paraula, m’horroritza.
Últimament, i per acabar, no m’agrada el “Carpe Diem”...
