Sense entrar gaire en matèria lingüística, ja que no és sant de la meva devoció, i podria dir, que tampoc és l’objecte del meu estudi, i per tant, poc coneixement d’aquesta puc transmetre, la tant usada expressió llatina “Carpe Diem”, comença a formar part d’aquelles expressions que no m’agraden, no pel sentit o la finalitat de la cita, sinó pel context i situacions en les quals s’empra.
Com ja he dit, no és del meu interès entrar molt en matèria, però sí, és necessària una introducció teòrica, per no dir científica, si considerem la lingüística, una ciència. Carpe Diem apareix per primera vegada en una oda d'Horaci a la seva estimada Leucónoe, i parla sobre la incertesa del futur, i pren el sentit: aprofita el moment, seguit dels mots que vindrien a dir: no confiïs en el demà. El sentit en el cas original és clar i d’una brillant eloqüència, ja que mostra la part rebel del moment. El context del primer referent, fa d’aquesta cita, encertada, ja que parla del present, com la única cosa que tenen a l’abast i sota el seu poder de decisió, per tant, li ve a dir a la seva receptora, que ella és propietària del moment i que l’aprofiti amb ell, perquè el futur és incert i no depèn d’ells. Parla del futur com si estigués dominat pels déus, però pren el sentit que no sabrem mai què ens proporcionarà el destí. Excel·lent.
De l’expressat anteriorment no en tinc cap retret, el contrari, la declaració d’Horaci és meravellosa i totalment artística, d’una profunditat notable i avantguardista per la seva època. Però, no és que hagi perdut el sentit, però la manifestació: Carpe Diem, s’utilitza massa a la valenta, és fàcil omplir-se la boca amb aquests dos mots, per tal de mostrar progressisme en el nostre discurs i rebel·lia en les nostres accions, segons el meu humil punt de vista. Sembla estrany que acabi menyspreant una expressió, quan el seu sentit primari em sembla retòric i amb tant significat, però, precisament per això, em sembla que el sentit de la cita forma part de tot allò artístic, no aplicable a la nostra vida, habitant de la metafísica, propaganda de les coses impossibles...
No m’agrada el sentit propagandístic que està agafant. Massa gent la utilitza, intentant trobar-li un lloc a la vida diària, però en aquesta no hi té cabuda. És cert, vivim en un present, però el futur arribarà un moment que serà també present, i per tant, no el podem menysprear. Vindria a dir que totes les accions tenen conseqüències, i que no les podem passar per alt, hem de pensar en el futur, i com volem que sigui, i actuem segons aquest cànon. És molt fàcil dotar el nostre llenguatge amb aquesta expressió, però pràcticament impossible portar a terme el sentit que aquesta transmet. Quantes vegades ens hem penedit del que hem fet? Quantes vegades voldríem tornar enrera per esmenar totes aquelles accions obrades malament? Si realment sentim per la sang la propagada d’aquest fet, vivim cada segon al màxim, vivim la vida, que se’ns escapa! Però, ara bé, després no ens penedim ni ens sentim malament per tot allò que hem fet per viure la vida al màxim, proclamem per tota la terra aquests dos mots, el seu sentit, però fins al final, sense recança, sense penediment, cosa difícil, que molta gent devota de l’expressió que centra les paraules d’aquest text, no realitza.
He deixat a entendre que el sentit de la manifestació d’Horaci, ha anat desenvolupant-se al llarg del temps. Partidari com he mostrat del sentit original, trobo certa part negativa al modern significat que pren actualment. Potser no és que el sentit hagi canviat sinó que s’utilitza d’una manera que em deixa a entendre que som poc pacients. Un dels problemes de la societat, crec fermament, és que està mancada de paciència, volem les coses a l’acte i perdem els papers si no és així. Viuríem més tranquils si ens acostuméssim a viure amb naturalitat l’instant, si toca esperar, s’espera, més tard ja gaudirem del moment que ansiegem. Per tant, darrera l’expressió protagonista d’aquestes paraules, es deixa entreveure el sentit impacient que mostra la societat.
Espero que les paraules d’Horaci perdurin per tota l’eternitat, formant part de tot allò utòpic, i en cas contrari, si es duen a terme, que sigui sense remordiment i amb honor.
