Vull que em robin allò que no es perd mai

Hi ha moments en els quals he pensat perdre allò que diuen que és l’últim que es perd. He volgut desempallegar-me d’aquest sentiment, encara que d’ell, moltes alegries se n’extreuen. He volgut renunciar, però no per abatiment, sinó per prevenció. No vull esperar, i no per impacient. Vull ser capaç de perdre l’esperança...

Moltes coses positives aporta l’esperança, però aquest sentiment té una part negativa notable, i esdevé del fet que diuen d’aquesta, que és l’última cosa que es perd, és més, jo diria que mai es perd, o si més no, és difícil lliurar-se d’ella. Mentre hi hagi esperança qualsevol cosa és possible, però siguem realistes, hi ha coses impossibles, o esperem successos que necessiten de veritables peripècies per ésser existents, i que durant aquesta espera, només ens alimenta l’esperança, ofuscant-nos la realitat, encara que sapiguem que està lluny del nostre abast, encara que ens diguin que no hi ha res a fer, nosaltres esperem, esperem i esperem...

Busco fer realitat un escenari concret, diguem-li així d’ara en endavant. Aquest escenari depèn d’altres elements existents, dels quals només n’extrec la informació que aquest escenari mai esdevindrà real, i ho tinc clar, però dins meu, per molt que sàpiga, que em diguin, que vegi, neix l’esperança que pot ser possible, puc arribar a l’escenari. I és en aquest moment quan necessito trencar la unió amb aquesta esperança, no la vull més, vull ser conscient que l’escenari no és i mai serà. Però per molt que vulgui, que desitgi, senti, obligui, aquest sentiment és fort, i no marxarà de mi mai. És la part negativa de l’esperança, que arriba a ser molt pesada. És intrínsec al nostre ésser, crec, mantenir la lluita per aconseguir l’escenari, per impossible que suposi.

Per aquesta raó, moltes vegades he desitjat l’acció d’algun element que matés l’esperança dins meu, perquè he visualitzat l’escenari, l’he tingut a tocar, però no ha esdevingut existent, i m’ha invadit la decepció, la tristesa de no haver-ho aconseguit. Però mireu com som, que escenificat el mateix moment, he tornat a tenir esperança d’aconseguir fer realitat l’escenari, però altra vegada, desengany i tristor m’han posseït. I així innumerables vegades, totes maleïdes, pregant l’ajut d’algú o quelcom posseïdor de la capacitat d’eliminar tota confiança d’aconseguir l’escenari. Però res ni ningú ho ha aconseguit, encara que el propi escenari se m’aparegués i m’anunciés que la seva existència és utopia, jo creuria en aquesta utopia.

Espero que l’extravagància, l’exageració de les meves paraules, no suposin un entrebanc per la difusió del missatge que he volgut transmetre, i analitzeu aquesta part oculta de l’esperança, sinó és que ja ho heu fet, però sense que suposi una excusa per perdre amb facilitat aquest sentiment, ja que, en nombroses ocasions, l’esperança ens empeny a viure. Però no fem de l’esperança, la nostra raó de viure.