Crítica a la lectura

Previ a qualsevol idea esmentada en aquest relat que a continuació es presenta, m’agradaria cobrir-me les espatlles i mostrar que el significat de crítica, no reflecteix únicament els defectes d’allò sotmès a anàlisi crític, com molts deveu saber, sinó que també, com d’altres potser desconeixíeu, s’intenta exhibir-ne les virtuts; per tal de demanar-vos que no jutgeu les línies adjacents com un atac i abominació contra la lectura.

No és que últimament senti exagerades opinions respecte el poder que conté la lectura, els llibres, com en són d’útils i totalment necessaris per ser éssers cultes i amb vàlua. No és que ho senti ara, sinó que fa anys que es promou, des de molts àmbits: el conciliar lectura amb la nostra vida diària, i és una lluita que s’hi uneix tothom. Ara bé, em sorprendrien opinions contràries a aquest fet, no per contenir un missatge punyent per a la societat, sinó pel simple fet que es donen poques vegades, o fins i tot, mai. Ningú s’atreveix a qüestionar aquestes idees que en un moment van ser revolucionaries, i ara potser han passat a ser corrents, ordinàries, fins i tot. La lectura és un símbol de cultura, i fa por intentar sacsejar-la, perquè aquell qui ho faci serà castigat per la multitud.

Entrant més al fons de l’opinió que en tinc jo al respecte, crec que la lectura és una font de coneixement, informació, que ben gestionada proporciona la saviesa i la vàlua abans anomenada, que s’anhela des de la societat. Però que si se’n fa un ús particular, aquell ús que no comporta l’enriquiment personal, ja no forma part d’aquesta lectura per la qual s’ha lluitat molts anys, la lectura de l’ésser culte. Tot i així, el llibre és una font d’imaginació important.

Encara que pugui semblar inversemblant, m’agradaria comparar aquesta situació, amb la que pateix l’aparell marginat en les òrbites intel·lectuals, però que a la vegada és el rei de la casa. La televisió. En nom de la salut, del benestar, de la realització personal, rebem infinitats de malediccions cap aquest objecte, i ens recomanen que evitem seure davant la pantalla tonta el màxim possible. Però a la vegada és la millor arma per combatre la ignorància, el desconeixement, pot ser la font d’informació més gran, ara bé, tot depèn de l’ús que cadascú en faci. Exactament igual que el llibre, protegit i enaltit. Ella, castigada i calumniada. Siguem racionals, equitatius. Si hem de menysprear la televisió pel seu contingut comú i absurd, fem-ho també amb els llibres que presentin un contingut similar.

Últimament, i per acabar, he copsat opinions, minúscules en nombre davant les esmentades anteriorment referents a la bondat de la lectura, però a la vegada importants, que titllen els aparells de reproducció de música, les màquines que cobren, d’òrgans aïlladors, quant els utilitzem de forma personal i difuminem el contacte amb la gent, i mostren soledat i tancament, s’evita el tracte amb les persones...i jo em pregunto: i amb el llibre no passa el mateix?

Educar en comparar

És fàcil d’esbrinar que l’educació actual no és la més adequada ni la que hauria de ser, i no parlo del sistema educatiu, on s’hi engloben escoles i instituts, ni la forma en la qual els pares o tutors legals eduquen als seus fills, sinó dels valors i principis que cadascú té i els porta a la pràctica en la convivència de la societat. Dins aquests valors propis, o normals, de la societat actual, entenent normal com aplicat per la majoria o característic d’aquesta, també resulta senzill, destacar-ne aquells que ens mostren connotacions negatives, i que per tan, creiem que són un lacre pel bon funcionament de les relacions, tant personals, com socials. Dins aquest gènere m’agradaria destacar la costum de comparar-nos amb la gent, aflorant la nostra part més competitiva i d’afany de superació, però no personal que mostra aspectes bàsicament positius, sinó la necessitat de sobrepassar la resta.

A nivell general, englobant la societat en què visc, hi podem veure comparacions en molts àmbits d’aquesta. La comparació com a tal, és existent i intrínseca en l’ésser humà, i com a natural que és, també té la seva part enriquidora per l’individu i la seva comunitat. Per tant, és inevitable comparar-se, i intentar assolir el mateix nivell que allò sotmès a anàlisi i contraposat a la teva situació. El problema s’esdevé en el moment de plantejar el mètode a seguir per arribar a aconseguir l’estat equilibrat entre ambdues coses, ja que estem acostumats a comparar-nos menyspreant les capacitats dels altres, o d’aquell el qual li envegem la situació, de manera que si la situació esmentada, no s’equilibra amb la nostra, entenent que aquesta s’adapta al nivell de la nostra, no estarem satisfets, i carregarem la nostra desgràcia sobre aquesta persona que viu una situació correcte i justa. M’explicaré. Al comparar la nostra situació a la d’algú altre, ho fem de la manera que desprestigiem la feina o el treball invertit per l’altre per tal d’aconseguir aquesta situació. Com que he intentat descriure-ho molt tècnicament, utilitzaré el recurs de l’exemple per fer-ho més entenedor. Dins la vida quotidiana, podem trobar, clarament, la situació de comparar-se amb un mestre, professor o fins i tot, funcionaris. Els mestres i els professors, gaudeixen de 2 mesos de vacances, se’ls mereixen? Jo, no ho sé, no sóc ni mestre, ni professor, però molta gent, sense ser mestre o professor, subestima la feina d’aquest col·lectiu, insinuant que no es mereixen 2 mesos de vacances perquè la resta de gent no els té, i justificant-se en l’argument que fan poca feina. Però, no és bo tenir dos mesos de vacances? Si tu creus que els has de tenir, lluita per tenir-los, però no facis la guitza a aquells o aquelles que els tenen. Per aquest camí va la crítica a la comparació.

A nivell personal, he viscut situacions d’extrems oposats. Des del meu punt de vista, he palpat la comparació en els estudis, ja que el fet de treure bones notes o més bones notes, sempre ha suposat una motiu de competició, i no cal ser visionari, per adonar-se que no es valoren aquelles persones que estudien, són aplicades i intel·ligents, el contrari, i no dic que sigui el meu cas. Seguint el camí de l’educació, he vist castigar persones que els havien augmentat la nota per motius varis, per part d’altres, val a dir-ho, amb notes força més altes, que en desconeixien les raons i la situació de l’altre, interpretant que no s’ho mereixia. En les relacions amicals també he tastat la comparació. Quan algú tenia una qualitat que admirava, intentava superar-ho, i si ho aconseguia, la mostrava amb aires de grandesa, i d’això crec, que n’he tret la meva poca humilitat. Per altra banda, a casa em mostraven el camí contrari. L’important era jo, i no m’havia de fixar en els altres, jo havia de fer la meva feina, independentment de la situació, privilegiada o no, de la resta de gent.

He volgut denunciar aquest defecte, segons el meu punt de vista, que pateix la societat. I crec que comparar-se no ens deixa avançar cap aquella societat ideal, on busquem la igualtat, ja que sempre estem anhelant el que té l’altre, ho analitzem, ho critiquem, i encara que tinguem una situació justa i adient, creiem que l’altre no es mereix el que té, independentment del poc coneixement que tenim de la seva vida. És un tema complicat i segons com, fàcilment mal interpretable. Lluitem per les injustícies, però hi ha lluites que són inútils i enemigues del progrés. Si algú té sort a la vida, deixa’l viure tranquil, que ho gaudeixi. Si tu creus que t’ho mereixes, lluita per aconseguir-ho.