cRiTS

Crítica a la lectura

2009-11-03T00:21:00.003+01:00

Previ a qualsevol idea esmentada en aquest relat que a continuació es presenta, m’agradaria cobrir-me les espatlles i mostrar que el significat de crítica, no reflecteix únicament els defectes d’allò sotmès a anàlisi crític, com molts deveu saber, sinó que també, com d’altres potser desconeixíeu, s’intenta exhibir-ne les virtuts; per tal de demanar-vos que no jutgeu les línies adjacents com un atac i abominació contra la lectura.

No és que últimament senti exagerades opinions respecte el poder que conté la lectura, els llibres, com en són d’útils i totalment necessaris per ser éssers cultes i amb vàlua. No és que ho senti ara, sinó que fa anys que es promou, des de molts àmbits: el conciliar lectura amb la nostra vida diària, i és una lluita que s’hi uneix tothom. Ara bé, em sorprendrien opinions contràries a aquest fet, no per contenir un missatge punyent per a la societat, sinó pel simple fet que es donen poques vegades, o fins i tot, mai. Ningú s’atreveix a qüestionar aquestes idees que en un moment van ser revolucionaries, i ara potser han passat a ser corrents, ordinàries, fins i tot. La lectura és un símbol de cultura, i fa por intentar sacsejar-la, perquè aquell qui ho faci serà castigat per la multitud.

Entrant més al fons de l’opinió que en tinc jo al respecte, crec que la lectura és una font de coneixement, informació, que ben gestionada proporciona la saviesa i la vàlua abans anomenada, que s’anhela des de la societat. Però que si se’n fa un ús particular, aquell ús que no comporta l’enriquiment personal, ja no forma part d’aquesta lectura per la qual s’ha lluitat molts anys, la lectura de l’ésser culte. Tot i així, el llibre és una font d’imaginació important.

Encara que pugui semblar inversemblant, m’agradaria comparar aquesta situació, amb la que pateix l’aparell marginat en les òrbites intel·lectuals, però que a la vegada és el rei de la casa. La televisió. En nom de la salut, del benestar, de la realització personal, rebem infinitats de malediccions cap aquest objecte, i ens recomanen que evitem seure davant la pantalla tonta el màxim possible. Però a la vegada és la millor arma per combatre la ignorància, el desconeixement, pot ser la font d’informació més gran, ara bé, tot depèn de l’ús que cadascú en faci. Exactament igual que el llibre, protegit i enaltit. Ella, castigada i calumniada. Siguem racionals, equitatius. Si hem de menysprear la televisió pel seu contingut comú i absurd, fem-ho també amb els llibres que presentin un contingut similar.

Últimament, i per acabar, he copsat opinions, minúscules en nombre davant les esmentades anteriorment referents a la bondat de la lectura, però a la vegada importants, que titllen els aparells de reproducció de música, les màquines que cobren, d’òrgans aïlladors, quant els utilitzem de forma personal i difuminem el contacte amb la gent, i mostren soledat i tancament, s’evita el tracte amb les persones...i jo em pregunto: i amb el llibre no passa el mateix?

Educar en comparar

2009-03-20T17:35:00.000+01:00

És fàcil d’esbrinar que l’educació actual no és la més adequada ni la que hauria de ser, i no parlo del sistema educatiu, on s’hi engloben escoles i instituts, ni la forma en la qual els pares o tutors legals eduquen als seus fills, sinó dels valors i principis que cadascú té i els porta a la pràctica en la convivència de la societat. Dins aquests valors propis, o normals, de la societat actual, entenent normal com aplicat per la majoria o característic d’aquesta, també resulta senzill, destacar-ne aquells que ens mostren connotacions negatives, i que per tan, creiem que són un lacre pel bon funcionament de les relacions, tant personals, com socials. Dins aquest gènere m’agradaria destacar la costum de comparar-nos amb la gent, aflorant la nostra part més competitiva i d’afany de superació, però no personal que mostra aspectes bàsicament positius, sinó la necessitat de sobrepassar la resta.

A nivell general, englobant la societat en què visc, hi podem veure comparacions en molts àmbits d’aquesta. La comparació com a tal, és existent i intrínseca en l’ésser humà, i com a natural que és, també té la seva part enriquidora per l’individu i la seva comunitat. Per tant, és inevitable comparar-se, i intentar assolir el mateix nivell que allò sotmès a anàlisi i contraposat a la teva situació. El problema s’esdevé en el moment de plantejar el mètode a seguir per arribar a aconseguir l’estat equilibrat entre ambdues coses, ja que estem acostumats a comparar-nos menyspreant les capacitats dels altres, o d’aquell el qual li envegem la situació, de manera que si la situació esmentada, no s’equilibra amb la nostra, entenent que aquesta s’adapta al nivell de la nostra, no estarem satisfets, i carregarem la nostra desgràcia sobre aquesta persona que viu una situació correcte i justa. M’explicaré. Al comparar la nostra situació a la d’algú altre, ho fem de la manera que desprestigiem la feina o el treball invertit per l’altre per tal d’aconseguir aquesta situació. Com que he intentat descriure-ho molt tècnicament, utilitzaré el recurs de l’exemple per fer-ho més entenedor. Dins la vida quotidiana, podem trobar, clarament, la situació de comparar-se amb un mestre, professor o fins i tot, funcionaris. Els mestres i els professors, gaudeixen de 2 mesos de vacances, se’ls mereixen? Jo, no ho sé, no sóc ni mestre, ni professor, però molta gent, sense ser mestre o professor, subestima la feina d’aquest col·lectiu, insinuant que no es mereixen 2 mesos de vacances perquè la resta de gent no els té, i justificant-se en l’argument que fan poca feina. Però, no és bo tenir dos mesos de vacances? Si tu creus que els has de tenir, lluita per tenir-los, però no facis la guitza a aquells o aquelles que els tenen. Per aquest camí va la crítica a la comparació.

A nivell personal, he viscut situacions d’extrems oposats. Des del meu punt de vista, he palpat la comparació en els estudis, ja que el fet de treure bones notes o més bones notes, sempre ha suposat una motiu de competició, i no cal ser visionari, per adonar-se que no es valoren aquelles persones que estudien, són aplicades i intel·ligents, el contrari, i no dic que sigui el meu cas. Seguint el camí de l’educació, he vist castigar persones que els havien augmentat la nota per motius varis, per part d’altres, val a dir-ho, amb notes força més altes, que en desconeixien les raons i la situació de l’altre, interpretant que no s’ho mereixia. En les relacions amicals també he tastat la comparació. Quan algú tenia una qualitat que admirava, intentava superar-ho, i si ho aconseguia, la mostrava amb aires de grandesa, i d’això crec, que n’he tret la meva poca humilitat. Per altra banda, a casa em mostraven el camí contrari. L’important era jo, i no m’havia de fixar en els altres, jo havia de fer la meva feina, independentment de la situació, privilegiada o no, de la resta de gent.

He volgut denunciar aquest defecte, segons el meu punt de vista, que pateix la societat. I crec que comparar-se no ens deixa avançar cap aquella societat ideal, on busquem la igualtat, ja que sempre estem anhelant el que té l’altre, ho analitzem, ho critiquem, i encara que tinguem una situació justa i adient, creiem que l’altre no es mereix el que té, independentment del poc coneixement que tenim de la seva vida. És un tema complicat i segons com, fàcilment mal interpretable. Lluitem per les injustícies, però hi ha lluites que són inútils i enemigues del progrés. Si algú té sort a la vida, deixa’l viure tranquil, que ho gaudeixi. Si tu creus que t’ho mereixes, lluita per aconseguir-ho.

Vull que em robin allò que no es perd mai

2008-12-31T18:39:00.000+01:00

Hi ha moments en els quals he pensat perdre allò que diuen que és l’últim que es perd. He volgut desempallegar-me d’aquest sentiment, encara que d’ell, moltes alegries se n’extreuen. He volgut renunciar, però no per abatiment, sinó per prevenció. No vull esperar, i no per impacient. Vull ser capaç de perdre l’esperança...

Moltes coses positives aporta l’esperança, però aquest sentiment té una part negativa notable, i esdevé del fet que diuen d’aquesta, que és l’última cosa que es perd, és més, jo diria que mai es perd, o si més no, és difícil lliurar-se d’ella. Mentre hi hagi esperança qualsevol cosa és possible, però siguem realistes, hi ha coses impossibles, o esperem successos que necessiten de veritables peripècies per ésser existents, i que durant aquesta espera, només ens alimenta l’esperança, ofuscant-nos la realitat, encara que sapiguem que està lluny del nostre abast, encara que ens diguin que no hi ha res a fer, nosaltres esperem, esperem i esperem...

Busco fer realitat un escenari concret, diguem-li així d’ara en endavant. Aquest escenari depèn d’altres elements existents, dels quals només n’extrec la informació que aquest escenari mai esdevindrà real, i ho tinc clar, però dins meu, per molt que sàpiga, que em diguin, que vegi, neix l’esperança que pot ser possible, puc arribar a l’escenari. I és en aquest moment quan necessito trencar la unió amb aquesta esperança, no la vull més, vull ser conscient que l’escenari no és i mai serà. Però per molt que vulgui, que desitgi, senti, obligui, aquest sentiment és fort, i no marxarà de mi mai. És la part negativa de l’esperança, que arriba a ser molt pesada. És intrínsec al nostre ésser, crec, mantenir la lluita per aconseguir l’escenari, per impossible que suposi.

Per aquesta raó, moltes vegades he desitjat l’acció d’algun element que matés l’esperança dins meu, perquè he visualitzat l’escenari, l’he tingut a tocar, però no ha esdevingut existent, i m’ha invadit la decepció, la tristesa de no haver-ho aconseguit. Però mireu com som, que escenificat el mateix moment, he tornat a tenir esperança d’aconseguir fer realitat l’escenari, però altra vegada, desengany i tristor m’han posseït. I així innumerables vegades, totes maleïdes, pregant l’ajut d’algú o quelcom posseïdor de la capacitat d’eliminar tota confiança d’aconseguir l’escenari. Però res ni ningú ho ha aconseguit, encara que el propi escenari se m’aparegués i m’anunciés que la seva existència és utopia, jo creuria en aquesta utopia.

Espero que l’extravagància, l’exageració de les meves paraules, no suposin un entrebanc per la difusió del missatge que he volgut transmetre, i analitzeu aquesta part oculta de l’esperança, sinó és que ja ho heu fet, però sense que suposi una excusa per perdre amb facilitat aquest sentiment, ja que, en nombroses ocasions, l’esperança ens empeny a viure. Però no fem de l’esperança, la nostra raó de viure.

Carpe Diem

2008-11-08T18:08:00.004+01:00

Sense entrar gaire en matèria lingüística, ja que no és sant de la meva devoció, i podria dir, que tampoc és l’objecte del meu estudi, i per tant, poc coneixement d’aquesta puc transmetre, la tant usada expressió llatina “Carpe Diem”, comença a formar part d’aquelles expressions que no m’agraden, no pel sentit o la finalitat de la cita, sinó pel context i situacions en les quals s’empra.

Com ja he dit, no és del meu interès entrar molt en matèria, però sí, és necessària una introducció teòrica, per no dir científica, si considerem la lingüística, una ciència. Carpe Diem apareix per primera vegada en una oda d'Horaci a la seva estimada Leucónoe, i parla sobre la incertesa del futur, i pren el sentit: aprofita el moment, seguit dels mots que vindrien a dir: no confiïs en el demà. El sentit en el cas original és clar i d’una brillant eloqüència, ja que mostra la part rebel del moment. El context del primer referent, fa d’aquesta cita, encertada, ja que parla del present, com la única cosa que tenen a l’abast i sota el seu poder de decisió, per tant, li ve a dir a la seva receptora, que ella és propietària del moment i que l’aprofiti amb ell, perquè el futur és incert i no depèn d’ells. Parla del futur com si estigués dominat pels déus, però pren el sentit que no sabrem mai què ens proporcionarà el destí. Excel·lent.

De l’expressat anteriorment no en tinc cap retret, el contrari, la declaració d’Horaci és meravellosa i totalment artística, d’una profunditat notable i avantguardista per la seva època. Però, no és que hagi perdut el sentit, però la manifestació: Carpe Diem, s’utilitza massa a la valenta, és fàcil omplir-se la boca amb aquests dos mots, per tal de mostrar progressisme en el nostre discurs i rebel·lia en les nostres accions, segons el meu humil punt de vista. Sembla estrany que acabi menyspreant una expressió, quan el seu sentit primari em sembla retòric i amb tant significat, però, precisament per això, em sembla que el sentit de la cita forma part de tot allò artístic, no aplicable a la nostra vida, habitant de la metafísica, propaganda de les coses impossibles...

No m’agrada el sentit propagandístic que està agafant. Massa gent la utilitza, intentant trobar-li un lloc a la vida diària, però en aquesta no hi té cabuda. És cert, vivim en un present, però el futur arribarà un moment que serà també present, i per tant, no el podem menysprear. Vindria a dir que totes les accions tenen conseqüències, i que no les podem passar per alt, hem de pensar en el futur, i com volem que sigui, i actuem segons aquest cànon. És molt fàcil dotar el nostre llenguatge amb aquesta expressió, però pràcticament impossible portar a terme el sentit que aquesta transmet. Quantes vegades ens hem penedit del que hem fet? Quantes vegades voldríem tornar enrera per esmenar totes aquelles accions obrades malament? Si realment sentim per la sang la propagada d’aquest fet, vivim cada segon al màxim, vivim la vida, que se’ns escapa! Però, ara bé, després no ens penedim ni ens sentim malament per tot allò que hem fet per viure la vida al màxim, proclamem per tota la terra aquests dos mots, el seu sentit, però fins al final, sense recança, sense penediment, cosa difícil, que molta gent devota de l’expressió que centra les paraules d’aquest text, no realitza.

He deixat a entendre que el sentit de la manifestació d’Horaci, ha anat desenvolupant-se al llarg del temps. Partidari com he mostrat del sentit original, trobo certa part negativa al modern significat que pren actualment. Potser no és que el sentit hagi canviat sinó que s’utilitza d’una manera que em deixa a entendre que som poc pacients. Un dels problemes de la societat, crec fermament, és que està mancada de paciència, volem les coses a l’acte i perdem els papers si no és així. Viuríem més tranquils si ens acostuméssim a viure amb naturalitat l’instant, si toca esperar, s’espera, més tard ja gaudirem del moment que ansiegem. Per tant, darrera l’expressió protagonista d’aquestes paraules, es deixa entreveure el sentit impacient que mostra la societat.

Espero que les paraules d’Horaci perdurin per tota l’eternitat, formant part de tot allò utòpic, i en cas contrari, si es duen a terme, que sigui sense remordiment i amb honor.

Meeeec

2008-10-03T17:14:00.002+02:00

Neix una nova secció, de primera i potser última edició avui, on mostraré, de manera irònica i intentant no molestar a ningú, aquelles coses que no m’agraden, que em superen, que no suporto o que són un error en l’espècie i la vida humana.

No recordo les vegades que m’he indignat davant articles del diari, o notícies, davant la poca objectivitat periodística, principi bàsic d’aquesta professió. Em posa nerviós el periodisme esportiu que va amb l’equip del país fins l’extrem de menysprear l’equip contrari i donar una informació errònia de la realitat. “Final entre les cordes, però feliç” és el títol de l’article sobre la victòria d’un equip espanyol sobre un de rus, em pregunto: feliç per qui? Pels russos segur que no, és més, el resultat és totalment injust, ja que l’equip soviètic mereixia la victòria, llavors és feliç el final, o injust? Es pot parlar de felicitat davant una injustícia? Són altres temes. Una altra cosa és el periodisme d’opinió...

Seguint amb el tema d’opinió, hi ha certa gent que abusa d’aquesta llibertat, amb teories sense sentit, ni criteri. No puc negar a ningú aquest dret, però a vegades, en segons quins temes, penso: millor no opinis d’això. Ningú s’atreviria a opinar sobre operacions a quiròfan, si es pot fer així o d’aquesta altra manera, sense ser metge, però de futbol tothom opina, hagis jugat o t’ho miris des del sofà, tothom és capaç de criticar tàctiques i sistemes de joc, fins i tot els que no ho han estudiat, no ho han viscut, no saben de què parlen, però ells posarien extrems, laterals, i l’entrenador, que ho ha estudiat, sempre ho fa malament. Per dir segons quines bajanades, millor no dir res, l’opinió és molt important, però com tot a la vida, amb certa mesura...

...a vegades es parla massa. Sabeu aquella gent que acabes de conèixer i no para de dir-te coses, d’explicar-te la vida, coses casi íntimes? Coneixeu aquesta gent, veritat? Més que no suportar-la, el que em passa, és que sento pena i intriga, crec que amaguen alguna cosa a dins seu i que l’esguarden dins aquesta faceta xerraire, ja diuen que la millor defensa és un bon atac.

Però realment la gent que m’horroritza, m’estimula la meva faceta nerviosa i em fa pujar per les parets, és aquella gent “especial”. No és fàcil entrar en aquest prestigiós i íntim col·lectiu, ja que has de fer coses que ningú més dins la societat fa, i que a més aquestes accions que prenguis a la vida, et produeixin un plaer que la resta de mortals mai podrà experimentar, perquè no saben el que es perden...per favor...Aquesta actitud l’odio, jo faig coses a la vida que m’omplen, però les fa molta més gent, i la resta de persones que no ho fan, també gaudeixen amb altres aspectes de la vida, és molt difícil obrar o ser diferent a tota la societat, no formar part d’un moviment, però pel contrari és fàcil ser pedant i dir que tu ets diferent i que la resta és inferior per seguir uns cànons establerts o un grup de persones.

El mal ús de la jerarquia del cafè, també és una cosa que m’intriga, a vegades em sorprèn i, perquè jo visc d’una manera personal el cafè, a vegades no m’agrada. Hi ha moments per un cafè sol, hi ha moments per un tallat, i n’hi ha per un cafè amb llet, pocs però. Aquests moments estan establerts, no et pots prendre un cafè amb llet després de dinar, és moment per un tallat o cafè sol, entenc un cafè amb llet per esmorzar, però em costa veure i m’hi hauré d’acostumar, el ritus del cafè amb llet després de l’àpat. No barrejaríem olives amb xocolata, encara que alguns ens agradaria, no ens menjaríem un entrecot a l’hora de berenar, doncs el cafè amb llet després de dinar, no arriba a aquests extrems, però s’hi aproxima.

“Ei, col·lega, vaig al curro”, és la frase que engloba més paraules malsonants. Odio, encara que sembli exagerat, les dues paraules: curro (i totes les seves derivacions: currar, currante...) i col·lega. Ha arribat un punt que el meu entorn m’ho ha fet odiar. Em recorda a un llenguatge del carrer, potent, poc formal, sobrepassant el familiar, poc propi de la gent que m’envolta i més, d’un altre sector de la societat. M’estalviaré les raons per les quals odio la paraula currar, només diré que és incorrecte en català. En canvi, tot i ser correcte, el terme “col·lega” queda indefinit. Tens companys, amics, però qui són els col·legues? A vegades són els companys de qualsevol activitat qui reben aquest substantiu, i fins i tot, i ho trobo de mal gust, els amics també són qualificats, degradats, amb el nom esmentat i criticat. Queda bé, és juvenil i modern, sembla que siguis més “guai” per dir col·lega, i això em rebenta. Però hi ha una cosa que no em rebenta, sinó que em preocupa, tinc amics que dins l’ús habitual de paraules utilitzen aquesta, com ja he dit que el meu entorn hi és present, i pot ser que en algun moment, en una conversa determinada amb algú, un d’aquests amics o amigues, s’hagi referit a mi amb aquest terme. Això és el màxim, minimitzar o tacar la meva persona amb el fet de relacionar-la amb aquesta paraula, m’horroritza.

Últimament, i per acabar, no m’agrada el “Carpe Diem”...

Amics?...Amics!

2008-08-17T21:58:00.001+02:00

És pràcticament impossible definir què és l’amistat, què és un amic, però pel contrari, sabem perfectament qui és amic i qui no ho és, curiositats insòlites del món de les paraules. És el típic esdeveniment que mostra la seva claredat dins la ment, però que a l’hora d’exterioritzar-ho amb paraules perd cert sentit, és voler, identificar sentiments amb paraules, definicions, tasca immensament difícil.

De fet, tot el context que envolta la paraula “amistat”, és molt curiós i totalment únic, perquè s’intenta anomenar una relació de convivència amb una sola paraula, o fins i tot, aquesta paraula vol transmetre un sentiment. M’explico: què és l’amic, la persona amb qui comparteixes instants de la vida i per tant, com a conseqüència, s’estableix una relació? O aquella persona per qui sents quelcom especial, aquella persona que estimes?. És a dir, què és abans, la relació o el sentiment? Tothom contestaria: com tot, la barreja de les dues coses, són les persones que estimes amb qui comparteixes els millors moments de la teva vida. Qüestions difícils de contestar, potser algú que ha arribat al coneixement absolut pot respondre amb fermesa.

Vull ser agosarat, i endinsar-me dins aquestes respostes impossibles, i intentar fer veure la meva visió al respecte. Sense gaire esforç, és fàcil veure que els amics s’estimen, i mirant enrera ens adonem que hem compartit moments inoblidables, és en aquest pensament, en el moment que visualitzem tot el recorregut de l’amistat, on recau el pes de la meva resposta: primer vivim, desprès sentim. És a dir, primer és l’experiència, la convivència i els moments màgics i desprès és el sentiment. Potser ho teníeu molt clar, jo no. El fet de compartir vivències al·lucinants, meravelloses, amb algú, crea un lligam que posteriorment, si es cuida, pot arribar a esdevenir una amistat. Aquest lligam, no ho he dit, i és allò que fa referència el títol del text, és difícil de trencar, en el moment que estableixes, inevitablement i de manera inconscient, la relació com a amistat, és complicat tornar endarrera, és el pacte fictici reflectit en el títol. Totes les experiències viscudes al costat de l’amic o amiga, creen un sentiment difícil d’esborrar, per bé o per mal. Tots coneixem la part positiva d’aquest lligam, però a vegades, quan has passat la barrera, t’adones que hi ha moltes coses que no t’agraden d’aquella persona, però el fet que te l’estimes, és el justificant per seguir sent amics. Hi ha casos que van més enllà, es pot donar el cas que no t’agradi la seva manera de ser, però com que heu compartit anys de vida, no pots permetre que això et determini l’amistat.

Suposo que hi ha casos i casos, i de fet, segur que si algú considerat amic, fa que l’altre sigui infeliç, l’amistat s’haurà acabat per sempre. És el cúmul de connotacions positives, ja sigui per instants inoblidables, com el sentiment d’estimació cap a l’altre, contra el cúmul de connotacions negatives que es puguin crear degut al caràcter, el que fa que l’amistat funcioni.

L’exposat anteriorment té la finalitat de justificar que en moltes ocasions un cop establert el pacte, entenent com a pacte, el sentit simbòlic d’atribuir el nom “amistat” a una relació amb algú, el punt en el qual passes la barrera de company, conegut, a amic, és complicat deixar de banda aquest pacte, perquè has acordat que aquesta persona és amiga i per molt que no t’agradi com és, el que fa, com obra, te l’estimes i això fa que vegis les coses amb una perspectiva parcial, i com que l’amistat ve precedida, segons el meu parer, pel fet de compartir emocions, aquestes són difícils d’esborrar i tenen massa poder a l’hora de qüestionar la validesa de l’amistat, tant gran és la influència d’aquest poder, que per molt que passi el temps, seguirem tenint dins la ment totes aquestes experiències que ens han marcat, encara que ens barallem, insultem, marginem, oprimim, ens deixem de veure, encara que passem un de l’altre, serem amics. Per què? Perquè vam fer un pacte, inconscient, però vàlid com els altres.

Conversa profunda de tres embriacs la primera nit d'estiu

2008-07-01T15:42:00.002+02:00

Si d’alguna cosa van servir aquells escassos minuts prostrats a la platja, on reflexionar era complicat i no per l’estat d’embriaguesa o somnolent, sinó pel context festiu i alegre que ens envoltava, va ser per fer-me adonar que els sentiments guanyen la posició a la moral, en el moment d’una lluita cos a cos per ser l’artífex de qualsevol acció que puguem o vulguem viure. No era la primera vegada que ho pensava, de fet, diuen que per ésser feliç, les accions que realitzem a la vida, han d’estar precedides per una emoció o sentiment que et mogui a comportar-te o obrar d’aquesta manera, però resulta que l’acte en el qual s’intercanviaven paraules entre els tres jacents a la sorra, duia de manera intrínseca, poca saviesa, això per començar, i l’afany de justificar o castigar l’acte impropi d’enganyar a la parella, cal remarcar, fent actes sexuals amb una altra persona.

Sempre he pensat que tot allò que envolta a l’abominació de fer el salt a la parella, no tenia raó de ser, ja que analitzant-ho de manera freda, objectiva i tenint en compte principis morals, no hi ha res, crec jo, que ens faci pensar que aquella persona ha de rebre un càstig exemplar per part del destí. M’explico: com a animals que som, tots tenim la necessitat, i no només necessitat, sinó que se’ns presenta de manera involuntària, de sentir atracció per un altre membre de la mateixa espècie. Aquesta es pot diferenciar de l’amor, ja que aquest és un sentiment molt profund i que et fa veure l’altra persona, no només com un membre amb el qual vols compartir moments de sexe, sinó tota la vida, amb tots els moments màgics que et brindi. Arribat aquest punt, la justificació del judici abans establert, seguiria el camí que com a éssers que necessitem l’acte sexual, no és amoral seguir l’instint i fer sexe amb la persona que t’atrau físicament. Segons la meva visió el sexe no només és existent dins la parella, sinó que és natural i forma part de tots aquells actes que ens vénen de gust per tenir una vida més completa i agradable, com poden ser, anar a fer un cafè, passejar, estar a llocs meravellosos, viure instants intensos, un seguit d’accions, que amb la presencia de l’amor són viscuts amb una intensitat enorme amb comparació amb la seva manca. Així doncs el sexe és un acte amb la finalitat de buscar el benestar, no crec que moralment sigui blasmable, ja que, com qualsevol acte amb aquesta finalitat, com els esmentats anteriorment, es poden compartir amb qualsevol persona, no cal que sigui la persona de la qual estàs enamorat o enamorada.

Tot l’establert anteriorment, no és fruit d’un impuls natural que m’obliga a escriure sense pensar, el contrari, hi he donat moltes voltes, i em puc anticipar a la visió contraria a la meva que pugui pensar que el sexe és una cosa molt íntima i que només es pot compartir amb certes persones, és veritat, però és una visió, no una afirmació moral, per alguns és íntim i molt secret, però per altres pot ser una eina que mostri tot el seu interior. A més, aquesta visió secreta del sexe, crec que ve determinada per la cultura, encara estem submergits dins la cultura que mostra el sexe com un tabú, és clar, que en el passat era més exagerat, però actualment encara costa normalitzar tot allò que envolta al sexe.

Si fins ara s’ha mostrat la part moral de qualsevol acte sexual, segons la meva visió, a partir d’ara, toca donar-li la oportunitat a l’enemic de la moral, i guanyador, en aquesta lluita cos a cos: els sentiments. He intentat justificar la naturalitat que pot tenir qualsevol acte sexual amb qualsevol persona, això no vol dir que si en un determinat moment la persona a la qual li han fet el salt, sóc jo, això no m’afecti, ja que tinc sentiments i diré més, tinc orgull, massa, ho sé, i dins meu es crearà la imatge de la traïció, del poc respecte i de la substitució, pensant que si aquella persona que tant estimo, amb qui comparteixo moments de sexe molt especials, aquests moments els comparteix amb algú altre, aquest altre m’haurà substituït dins la ment de la persona amada o compartim posició dins seu. Sabem que no és així, perquè els moments que comparteixes amb la parella són molt més intensos que els que pots compartir amb algú altre, però el sentiment de rebuig, substitució i, perquè no dir-ho, el sentiment de possessió, ens fa veure les coses com una traïció, i el sentiment d’amor que senties, sembla haver estat ferit per aquest acte, natural i propi de qualsevol espècie animal. Aquest seguit de sentiments són els que ens fan obrar en conseqüència, els que ens fan pensar que l’acte de fer el salt és vituperable i justificant per condemnar a aquesta persona a rebre un seguit de qualificacions, que la transformin en algú que deixa molt a desitjar. Aquí és on rau la conclusió de la reflexió, quan la parella ha realitzat actes sexuals amb algú altre, els sentiments que ens crea aquest fet, són els culpables de les accions, reaccions, que posteriorment puguem viure o sentir, moltes vegades, sense tenir en compte, la moral, i acabem jutjant de manera errònia aquest acte natural, humà i agradable.

No és fàcil tancar totalment la reflexió d’un tema tan complex com aquest, i crec que arribat aquest punt, s’han donat moltes voltes al tema, però per acabar, dir que en el moment de la presa de decisions un cop t’han fet el salt, també hi influeix molt la cultura, tot el que envolta el sexe, allò que es comentava anteriorment, que és íntim i secret, i aquest fet també afecta al sentiments. Quan estàs submergit en un context social que et dicta que el sexe és una cosa personal, que només ho has de fer amb aquella persona que estimes i molts cops, va lligat a la morbositat, aquest cúmul de circumstàncies afecten a l’hora de sentir, en el sentit sentimental, que et creen sentiments de víctima, aixafament i amb ganes que aquesta persona que t’ha traït, rebi el que es mereix.

No desitjo a ningú passar per aquest tràngol, però si algun cop passés, podríem analitzar el fet de manera freda i objectiva, moralment ho podem entendre, no ens hi fem mala sang i contemplem-ho com un acte natural i intrínsec a l’ésser humà. Sé que no és fàcil ignorar els sentiments, són el motor de la vida.

ANTI

2008-03-30T16:10:00.003+02:00

Basant-nos amb el significat utilitzat pels lletrats, el prefix anti rep aquesta definició: “prefix que indica oposició o inverteix el sentit del radical al qual s'adjunta”. De fet es pot entendre que essent anti-(alguna cosa), es pot arribar a ser el contrari d’aquesta cosa.

Però hi ha quelcom d’ambigüitat en les paraules, no tot és el que es reflecteix en el Diccionari de Llengua Catalana, i en aquest cas, el prefix anti, cada vegada em sembla més submís i dependent. Resulta que nosaltres som existents amb una independència de la resta d’existents, és a dir, jo segueixo existint malgrat la resta d’existents deixin de fer-ho. Ara bé, aquesta paraula em fa pensar el contrari, moltes vegades ens atribuïm un adjectiu amb el prefix anti, per tal de mostra el nostre desacord amb aquells que són exactament el contrari a nosaltres. Però si analitzem la paraula, trobarem que si som anti-(alguna cosa) estem donant a aquesta cosa, el poder de la nostra existència, no som res sense el fet que aquesta cosa existeixi, la nostra existència ve determinada per l’anterior existència d’aquesta cosa. S’entén llavors que li estem oferint un poder massa gran, som un esglaó per sota. Per exemple: molta gent s’atribueix el fet de ser antifeixista, i per mi, aquest fet significa que l’antifeixista no pot existir sense el feixista, en canvi, el feixista pot existir independentment de l’existència, o no, de l’antifeixista. Per tant deduïm que havent-hi antifeixistes, sempre hi haurà feixistes, mala cosa, es dóna massa importància a la cosa que ets contrària, li dónes el poder de la teva existència!

Així doncs, tenim que si algú és antiracista, deixa el seu esdevenir en mans d’aquells anomenats racistes, i jo em pregunto, si realment s’és contrari a alguna cosa, per què no busquem ser allò totalment contrari a aquesta cosa? Per entendre-ho millor, aquells que són antiracistes, per què no busquen ser tolerants? I que s’anomenin tolerants? Crec que no podria ser perquè no es pot ser tolerant al cent per cent, o perquè fa por ser-ho, o no som capaços. Aquí neix una altra qüestió, resulta ser un recurs fàcil atribuir-se a un mateix un adjectiu amb el prefix anti, ja que no ens mullem a l’hora de saber exactament què som, sinó que som allò contrari a l’adjectiu adjunt al prefix. Per entendre-ho millor, el prefix esmentat em fa pensar més en la destrucció que en la construcció, es destrueix tot el pensament contrari a nosaltres, amb la diferència que si ens anomenéssim mitjançant un adjectiu (sense prefixos) que mostrés l’antagonisme a qualsevol manera de pensar diferent a la nostra, construiríem unes idees, basant-se amb el verdader significat de l’adjectiu que ens hem adjudicat. Seguint l’exemple anterior, algú que es antifeixista només destrueix les idees feixistes (que no està malament), però si s’anomenés tolerant, i obrés en conseqüència tenint en compte el significat d’aquest adjectiu, construiria unes idees positives per avançar en el món on vivim.

Es pot deduir doncs, que hauríem de fer un esforç per fer un pas endavant, per no tenir por de fins on podem arribar, i intentar ser allò que volem ser, sense dependre de ningú i amb unes idees clares i úniques, perquè construint és l’única manera de seguir endavant, destruint, seguirem caminant, però potser la resta del món anirà més ràpid que nosaltres!

Realitat i Ficció

2008-02-27T12:57:00.003+01:00

Vivim en un país, el qual reconeix dues llengües oficials, atenent-se a la realitat social, a la convivència de dues llengües parlades al carrer.

FICCIÓ:

Però resulta que una de les dues està menyspreada, castigada i el seu ús en l’educació, a les institucions públiques, propagandes, cartells publicitaris, és mínim o inexistent, cosa contrària a la realitat social a la qual està submergida. Aquesta llengua històrica, mai imposada baix cap concepte, és l’espanyol.

Vaig tenir la desgràcia de néixer en un país que no respecta el dret de cadascú a parlar la llengua amb que ha estat educat a casa seva. Vaig rebre una educació totalment en català, on els que parlaven en castellà eren marginats, no pel fet que siguessin diferents, simplement per falta de comunicació, no ens podíem entendre. Actualment, curso ensenyament universitari, on, per descomptat, totes les classes s’imparteixen en la llengua del nord-est de la península ibèrica. De fet, vaig pel carrer i només sento paraules com: quelcom, forassenyat, bé (en to corrector de l'oració), vailet, company; i l’ús, fora de sí, de la perífrasis verbal: haver de; i mai aconsegueixo sentir, i això que aguditzo l’oïda, cap paraula en una llengua provinent de l’exterior de les fronteres de Catalunya. També s’ha de dir, que tots els comerços de la ciutat on visc, són retolats en català, així com les pel·lícules als cinemes, si no són en l’idioma esmentat, no són acceptades; els funcionaris t’atenen en català, com qualsevol treballador de qualsevol establiment. I és que al nostre país tothom coneix, parla, entén, i escriu en català, qui no ho fa, és marginat i un ciutadà de segona.

REALITAT:

Vivim en un país, la realitat social del qual ens mostra la convivència de dues llengües: el català i el castellà. Molta gent té com a llengua materna el castellà, així com també hi ha gent que ha sigut educada pels seus pares en català, però la diferència entre aquests dos tipus de persones és en el fet que la gran majoria, per no dir tothom, que té com a llengua materna el català, coneix, parla, entén i escriu en castellà, cosa que no passa a la inversa.

Vam viure una etapa fosca, on la imposició d’una llengua ens ha deixat seqüeles importants. Molts immigrants espanyols de l’època van arribar aquí desconeixent la llengua catalana, i molts anys després la segueixen evitant. El mal ús del català és degut a la falta d’educació en aquesta llengua durant una colla d’anys. I alguns aspectes més que no cal mencionar.

De fet, i sembla sorprenent, vaig rebre una educació primària exclusivament en català, tret de l’assignatura de castellà que s’utilitzava la llengua estudiada. Però, vaig cursar la secundària, dins un clima mesclat, aquells professors que tenien com a llengua d’ús social el català, feien les classes en català, pel contrari, els que tenien la llengua castellana com a ús social, les impartien en castellà. Ara, a la Universitat, l’aprenentatge el rebo, majoritàriament, en castellà.

No sorprèn, perquè hi ha una llengua que mor, que s’utilitza a poques regions del món, i a sobre el seu ús, no és molt majoritari, i a més, en molts casos, és incorrecte. Vaig pel carrer i em costa sentir una conversa en català, i quan la sento, m’entra per l'orella paraules com: algu, cabrón (amb perdó), bueno, tiu, colega, i la perífrasis verbal per excel·lència: tenir que. També veig, establiments retolats en castellà, on només t’atenen en aquesta llengua, propaganda al carrer en espanyol, i un munt de quotidianitats que em fan pensar que som pocs els que estimem la llengua de la nostra terra, que la recolzem, i sempre, sense fer malbé les altres.

Tant de bo, algun dia la ficció superés la realitat.

Perdem el temps

2008-01-23T19:26:00.003+01:00

La raó estava del seu costat, potser no ho sabia, encara que la seva finalitat fos una altra, ell deia la veritat, tot i que la majoria es posés en contra seva. Resulta que ell, nascut el 18 de Setembre de 1990, és nascut dins de la dècada dels vuitanta, encara que la gent li digués el contrari. La discussió no tenia cap més sentit que l’anecdòtic, l’un volia formar part dels vuitanta pel que representa, i els altres volien fer-li la guitza. Però en el moment de discutir el tema, resulta que molta gent, massa segons el meu parer, defensava la “teoria” la qual l’individu nascut l’any 90 era de la dècada dels noranta. Aquí bé el quid de la qüestió. Podem discutir sobre quin partit polític serà el més capacitat per desenvolupar el país, sobre quina actitud prendre en determinats moments, sobre què és bo i què és dolent, en fi, sobre temes amb una certa ambigüitat que et permeti formar part d’una de les dues parts. En aquest cas, no hi ha discussió possible, i no és que un tingui la raó absoluta, sinó que una cosa és i punt, no té discussió. Discutiríem la possibilitat que un objecte al ser sospesat a l’aire i deixant-lo anar, aquest es quedés flotant a l’aire? Suposo que no, perquè el fet que la gravetat actua és existent i no n’hi ha cap altre que pugui dir el contrari.

Així doncs, qualsevol persona nascuda entre l’1 de Gener de 1990 i el 31 de Desembre del mateix any és nascut dins de la dècada dels vuitanta, és un fet, i crec que indiscutible. Recordem que pel canvi de mil·leni es va obrir un debat, inútil tot s’ha de dir, sobre el moment exacte el qual canviàvem de mil·leni. Doncs bé, aquest es va produir al cap d’any de l’any 2001, perquè l’any 2000, tot sencer encara formava part del mil·leni i segle anteriors. Per entendre-ho s’ha de saber que l’any 0 no va existir, el primer any, va ser l’any 1, per tant, per completar el segon mil·leni l’any 2000 havia de passar sencer, és a dir, arribar al cap d’any de 2001. Pel que fa a la primera dècada, perquè passin 10 anys, l’any 10 també s’ha de contar, perquè, com bé diu el nom, una dècada ha d’estar formada per 10 anys, de l’any 1 a l’any 10, inclòs, sinó no passen 10 anys. Encara hi ha més, actualment estem a l’any 2008, però això no vol dir que hagin passat 2008 anys, sinó que, per la raó que l’any 1 és el primer, han passat 2007 anys i una mica més, estem dins l’any 2008è, així doncs el 18 de Setembre de 1990 havien passat 1989 anys i una mica més, per tant, era impossible que la dècada dels 80 hagués acabat, perquè comença l’any 1981, havent passat 1980 anys complets i acaba al cap d’any de 1990 a 1991, havent passat 10 anys complets.

Potser és complicat d’explicar, fixem-nos amb les hores. Ara són les 18:50, han passat 18 hores i 50 minuts d’avui, així doncs, estem dins la 19a hora del dia, perquè dins l’hora numero 18 no podem estar, perquè ja ha passat. Ara bé, si estiguéssim a les 23:56, estaríem a la 24a hora del dia, última ja, però aquesta hora ha de passar sencera perquè acabi el dia. Amb els anys és similar: 18 de Setembre de 1990, han passat 1989’716 anys des del naixement de Jesús, però encara no hem arribat als 1990 que significa el final de dècada, aquest any ha de passar sencer, com passava amb les hores, perquè el canvi de dècada sigui possible.

Per acabar ho faré d’una manera més gràfica i senzilla: tinc 10 entrepans, al primer li dic entrepà 1, al segon entrepà 2, i així successivament, fins arribar a l’entrepà 10. Suposem que jo em vull menjar 10 entrepans, quan passi de menjar-me l’entrepà 9 a l’entrepà 10 me n’hauré menjat 10? No. Suposem que tinc 1990 entrepans, m’acabo d’acabar el número 1989 (com a símil estaríem al cap d’any de 1990, passem del 1989 al 1990), no me’n falta un per menjar-me 9 desenes d’entrepans? no puc dir que al canviar de 1989 a 1990 han passat 9 dècades del segle vint, és fals.

No vull convèncer a ningú de res, més que res que no hi ha res a convèncer, perquè és una cosa indiscutible, i no perquè jo tingui la raó, perquè és un fet existent i punt. La discussió d’aquest fet ha sigut la meva motivació a l’hora de plantejar aquest tema, una discussió inútil, sense raó de ser.

Company, nascut el 18 de Setembre de 1990, dins la dècada dels 80.

Tan sols era un nen

2007-11-30T15:25:00.000+01:00

Feia anys que no li venia, altre cop, aquesta imatge al cap, aquell record llunyà ple de tendresa i felicitat, però alhora cruel i injust. I havia sigut en un dels actes més quotidians que realitzava, un pur tràmit a la seva vida, el trajecte pel subsòl urbà que el portava a casa cada dia.

Visualitzava entre la gent una parella, un home gran, d’uns setanta anys, i provablement, el seu nét, un nen d’uns deu anys. N’estava del tot segur que una escena així la podia veure cada dia, ja que a aquella hora, a la qual diàriament realitzava el viatge, era normal trobar avis amb els seus néts. Però la majoria d’elles li passaven desapercebudes, cap reacció del pensament li provocaven, d’aquí això especial que tenia aquesta imatge, transmetia el lligam perfecte entre avi i nét, entre mestre i aprenen, entre la saviesa i la ignorància, una sensació d’amor mutu, un amor veritable, un estar sabent que no es fallaran. Es trobava doncs pertorbat per aquesta escena commovedora, immers en un viatge temporal, es deixà endú pels llocs on el portava la ment.

El Senyor Isidre era famós a tot el barri, no podia recordar el dia que es van conèixer, ja que la ment borra, per desgràcia, aquells anys viscuts en la innocència i en la despreocupació, era massa petit en aquell moment per recordar-ho ara. El principi eren trobades casuals, al parc, al mercat, on l’ancià passejava tot xerrant i conversant amb la gent, que es van transformar en dies sencers invertits en aprendre de tot allò que Isidre li podia donar. Amic de tota la vida dels seus pares, Isidre era com de la família, el començava a veure com un avi, ja que els seus, vivien fora de la ciutat i eren massa grans per fer-se’n càrrec. No podia oblidar aquelles tardes al parc, on es passava hores escoltant tot el que el savi li explicava, tenia molta facilitat per atreure l’atenció, tan de la canalla, com de la gent adulta, aquella unió que, sense adonar-se’n, va crear amb aquell home admirable i d’avançada edat.

Així doncs mica en mica passava més temps amb ell, cada tarda baixava al carrer sabent que se’l trobaria, sabent que ell també el buscava, per passar la tarda plegats fent més ferm aquest lligam que ja era indestructible. El nen estava admirat amb tota l’ensenyança que podia rebre del Vell, cosa normal i previsible, el que no s’esperava, l’ancià, són totes les coses que aprengué del petit. Ara el petit se sentia feliç sabent que cada dia podia passar-lo amb ell, però la seva innocència el traí.

El succés havia passat durant la nit, una colla de joves d’estètica benestant, van cremar un caixer automàtic amb dues persones dins, una d’elles va aconseguir eludir la mort, però restà ingressada amb cremades greus, es tractava d’un indigent que passava moltes nits en aquell caixer; l’altre persona, però, va morir, després d’haver rebut una forta pallissa, degut a les cremades. Aquella mateixa tarda l’havia passat a casa d’ell, un pis típic del barri, una mica antic, però molt ben habilitat per viure-hi, però per mala sort, Isidre, al sortir de casa, va oblidar dins les claus del pis, i com era costum, mai agafava diners per passejar pel barri, així que es trobà, a l’hora de sopar deambulant pel carrer buscant un lloc on passar la nit. No era de demanar favors, no era de molestar a la gent per al seu benestar, així, que pensar que era massa tard i passar la nit en un caixer i l’endemà solucionar el problema, era la millor solució.

Caminava ara pel carrer fosc, lluny de casa seva, li venia al cap: “Jo, tan sols era un nen”, palplantat al carrer observà, els records l’havien portat al portal de l’edifici on tantes tardes havia après de la vida, aquell edifici on Isidre, després d’aquella nit, no havia tornat a trepitjar, on sabia que part d’ell es trobava allà dins, havia crescut entre aquelles quatre parets, és ell i no un altre, gràcies al nen que encara es troba en aquella casa, com també sap, que Isidre resta en cada un dels racons de la seva vida. Encaminava el camí cap a casa, amb un gran somriure. El dia a dia, era retrobar-se amb ell.

Qüestió

2007-10-26T14:46:00.000+02:00

Al llarg de la nostra vida, al dia a dia, se’ns presenten milers d’ocasions en les quals hem de decidir, triar, entre un camí o l’altre. Aquesta difícil tasca, la d’escollir allò que és millor per tu, la d’assolir un objectiu i tenir al davant dues opcions mitjançant les quals el faríem factible, podria ser realitzada per algú altre i facilitar-nos les coses, ja que molts cop resulta incòmoda i molesta. Però és la pega que té aquest premi que se’ns ha concedit, aquest valor intransferible i només a l’abast de cadascú, la llibertat individual. Està clar, però, que són, i han de ser, factors externs els causants de la presa d’una decisió o l’altra, ens mostraran el camí a seguir, tenint present la llibertat individual, ja que farem cas a allò extern que més ens convingui i més plaent sigui per nosaltres. Tots coneixeu d’allò que estic parlant, d’aquesta situació que es descriu, s’anomena: Dilema.

Etimològicament parlant, la paraula dilema prové del grec dílemma, està formada per la connexió de dis, que significa dos, i lemma, tema, premissa. Per tan deduïm, o sinó els diccionaris ens ajudaran, el significat de la paraula: dues premisses o posicions, moltes vegades contràries, que ens porten a la mateixa conclusió; o bé, més senzill: la situació d’escollir entre dues coses.

No totes les situacions que requereixen una decisió entre vàries opcions, es pot considerar dilema. Són realment importants, aquestes decisions, quan afecten temes claus a la vida, quan la decisió agafa una transcendència que fa que la opció descartada, molts cops, ho sigui ja per sempre. És aquí on neix el dilema que actualment tinc en ment. No és una situació concreta, amb un final real, descriptible, és aquell tipus de dilema, que se’m presenta i se’m fa realment difícil arribar a la conclusió final.

Triar la opció que la meva moral em dicta, seria el camí més personal, més íntim, una decisió que només podria prendre jo, és el meu camí que a la vegada mostra l’orgull que tots portem dins, no voler sortir d’allò que els nostres ideals ens marquen. Escollir allò que proporcioni el benestar de la majoria és un recurs fàcil, el més òptim, encara que s’hagi de malmetre la llibertat d’algú extern, de la minoria, una decisió totalment contrària als ideals. Una seria la que em permetria seguir sent fidel als meus ideals, en canvi l’altre proporcionaria la situació més correcte per a la majoria. L’encreuament d’aquests dos factors em provoca la situació més compromesa a la qual he estat sotmès, un dilema irresoluble, que evidentment, encara no li he trobat resposta.

Posem per cas que he tingut present les meves normes morals i he arribat a la conclusió. La conclusió pot resultar ser una situació caòtica, on la convivència, el benestar, no són els adequats. M’hauria de plantejar la vigència o, diguem-ne, l’autenticitat d’aquestes lleis morals? Em fa por arribar a aquest punt, per tant, encara em dificulta més la decisió.

Imaginem ara que he pres la decisió de fer les coses d’una manera racional, pensant en el resultat, un resultat que acaba sent plaent per la majoria, i on la minoria no hi és present. Proporciona un estat d’harmonia on tot rutlla a la perfecció, però he oblidat el meus ideals? Viuré tranquil menyspreant el meu cor? Em fa por arribar a aquest punt...

Enteneu el dilema que se’m presenta?

Jerarquia vehicular

2007-09-21T13:59:00.000+02:00

És tema d’actualitat, i centre d’interès des de fa uns anys, l’ús de la bicicleta com a mètode de transport interurbà. Degut a la situació, sembla que alarmant, a la qual hem arribat, en aspectes de contaminació i el futur cru que ens espera, són molts els nous usuaris d’aquest vehicle, cosa positiva i de la qual n’hauríem de treure profit i potenciar-la. S’està intentant, a Barcelona, canviar l’ús del cotxe, per un més ecològic, el de la bicicleta.

Degut aquest allau de nous usuaris, res a veure amb altres ciutat europees, s’està regulant, mitjançant ordenances, aquest ús. Es parla de civisme a la bicicleta, jo hi he estat pensant, i encara no hi he trobat sentit: és cert que anant amb bicicleta es pot ser cívic o incívic, però igual que anant a peu o amb patins. La qüestió és la manera de castigar els actes incívics d’alguns, afectant la resta de ciclistes. Comparem: un ciclista va per l’acera i propicia un cop a un vianant, està clar que l’acte del ciclista ha de ser castigat, l’acera és pels vianants, i després pels ciclistes (segons el meu punt de vista), doncs el càstig és: les bicicletes no poden anar per l’acera. Perquè un energumen faci un mal ús d’aquest transport, la resta també ho ha de pagar? Jo no ho trobo just. Ara bé, tenim un vianant que agredeix físicament a un altre, oi que no seran castigats tots els vianants a no poder circular per l’acera? Castiguem els actes incívics no restringim un transport nét i el futur de la nostra sostenibilitat.

Davant el que acabo d’exposar, pot semblar que els ciclistes tenen dret a tot, ja que han de gaudir de privilegis degut a la seva condició de ecològics i no-contaminants. Però quedi clar, el transport més nét i més a l’abast que tenim és el anar a peu, doncs, hem de tenir en compte que els més privilegiats han de ser els vianants, han de ser intocables, estan al punt més alt de la jerarquia. Seguits, ben de prop, per les bicicletes, i molt lluny, ja trobaríem, el cotxe i la moto. Però sembla que en aquesta ciutat els privilegis els gaudeixin els cotxes, estan fent ordenances que al cap i a la fi, el que provoquen és potenciar l’ús de vehicles contaminants. Serà més fàcil agafar un cotxe que una bicicleta, quan hauria de ser al revés.

Des de fa uns dies no puc obrir el televisor i escoltar un debat sobre el comportament indegut dels ciclistes, no puc perquè em poso nerviós. No puc suportar, la criminalització que s’està fent de la bicicleta, sembla que tots els que anem amb bicicleta siguem assassins i no persones. A veure, per començar, jo sóc vianant per sobre de tot, ja que l’acte de caminar és el més natural i el que menys contamina (sembla que no però la bicicleta contamina, no l’acte d’anar amb bicicleta però si la seva fabricació, és un altre tema), però està clar que no puc confiar en les meves cames perquè em portin a tot arreu, tenen un límit, per tant, la bicicleta és l’alternativa, per anar més lluny o si necessito més rapidesa, i s’hauria de facilitar el seu ús. Per contra, equiparen la bicicleta al cotxe, en mesures tant de seguretat individual, com ciutadana.

El que també està clar és que no només la culpa de la mala visió que es té dels ciclistes és de les autoritats, sinó, també, dels propis ciclistes, d’aquells que es pensen que estan per sobre de tothom i que poden passar per allà on volen, doncs no! Potser, si tots tinguéssim clara aquesta jerarquia vehicular, que humilment he exposat, les coses funcionarien millor.

No t'ho callis!

2007-09-01T17:44:00.000+02:00

Les coses es demostren amb fets i no amb paraules, és cert, i potser no en som conscients, però estem envoltats d’accions que demostren allò que la gent sent per nosaltres, demostren el què signifiquem per ells, accions que no són més que els sentiments posats en pràctica. Però com he dit no ens adonem de molts d’aquests fets, potser perquè són quotidians, perquè hi són i si no hi fossin hi pensaríem, potser, perquè ens fa vergonya explicar tot allò que sentim? O exterioritzar-ho d’una manera més clara? La qüestió és que necessitem de paraules boniques, abraçades, que et facin sentir estimat; sabem que aquella persona ens estima o que sent tal sentiment perquè ens ho demostra, però necessitem de les paraules per estar-ne segurs i realment sentir-nos estimats i a gust amb nosaltres mateixos.

Amb això vull dir: demostreu amb fets el que sentiu pels altres, però sobretot, també, digueu què sentiu i com és aquella persona per vosaltres.

Calen aquells: “t’estimo”, encara que sigui al teu pare, mare, germà, l’amic de tota la vida; calen també els més que típics: “estic aquí pel què vulguis”; com també, encara que no són molt escoltats: “ets molt important en la meva vida”, “sense tu la meva vida no seria la mateixa”, o fins i tot: “ ets genial”, “tens un gran cor”, “ets el millor amic que es pot tenir”, que t’ajuden a crear una autoestima més gran i sentir-te més orgullós de tu mateix. Per contra, no vull tornar a sentir: “no cal que t’ho digui, ja ho saps”. Realment això ho necessito.

Pel simple fet de tenir la gent que m’estima al meu voltant, ja és molt, però si a sobre et recorden què signifiques per ells, l’emoció és màxima.

Paradís, Món i Infern

2007-08-01T21:52:00.000+02:00

En aquests moments, tinc una mica de por d’escriure sobre el que escriuré. Tinc certa por de trobar una tristesa que no he trobat des de llavors, de pensar que està tot perdut, que tots tenim un final, i que tot pot arribar a ser inútil...

MÓN

Il·lusionat esperava l’endemà, omplint la motxilla de roba, sac, estris, però sobretot d’esperança, l’esperança de deixar el que m’envoltava, per submergir-me dins un paradís de cooperació i amor. Havia passat els dies anteriors, omplint el temps amb accions d’un sentit real, per dir-ho d’alguna manera, amb una reacció immediata, que no provocava cap més reacció que la inicial, és a dir, accions mancades de profunditat.

Havia passat dotze mesos així, construint el meu futur a base d’accions similars a les que comentava anteriorment, però em separava una nit de l’espai més gratificant que pot existir, una nit i em trobaria al Paradís.

PARADÍS

Educar, jugar, cantar, lluitar. Fa feliç saber que contribueixes a fer més persones als altres, fa feliç saber que tens la gent al costat per ajudar-te en aquesta aventura. És d’agrair tot allò que s’aprèn allà dalt.

La unitat que es demostra a Cavallera, és difícil de trobar, de fet tot el que he comentat que trobem allà, ve donat per l’amistat, la vertadera amistat que pobla aquell indret, un lloc on la maldat no hi té cabuda i on la bondat hi floreix amb abundància.

INFERN

Però el pitjor que et pot passar, és estar al Paradís i rebre un cop tan fort, que et porti directament a l’Infern. Veure com realment allà on estàs és fictici, ets conscient que el Món també transcorre paral·lelament al Paradís, és difícil d’entendre l’alegria dels nens, quan de cop penses el que ens espera, allò inevitable, tornarem al món real i tota la petita pel·lícula que et protegeix se’n va.

Trist no és la paraula que descriu el meu estat d’ànim al rebre la notícia, impactat sí que ho estava! Trobar-ne bons records no és difícil per tan sempre et recordaré amb alegria, cosa que tots voldríem.

Sabem que això del cel i de l’infern és relatiu, per mi, estàs al cel en el moment que et guardem tots un racó del nostre cor, en el moment que sabem que el teu pas per aquesta vida no va ser envà, ens has marcat, per això, et dic:

Per sempre amb tu.

Crònica d'una derrota anunciada

2007-07-03T00:34:00.000+02:00

Quan arriba la calor, i el Sol ens obsequia amb més presencia, és símptoma que s’acosta l’esdeveniment esportiu de l’any per excel·lència: les 24 hores de Futbol 7 – Vila de Gironella. Aquest any ha arribat a la dotzena edició, amb participants de totes les edats, des de cadets fins a veterans, i d’arreu de les comarques veïnes. Equips formats per una colla d’amics, d’altres procedents d’equips federats, veterans, però en aquesta edició, com en algunes d’anteriors, destacava un equip força curiós, s’anomenaven els Besora’s. No és estrany que sent vint-i-vuit cosins uns quants es dediquin a corre pels camps de futbol de tot Catalunya i que s’ajuntin a l’estiu per divertir-se plegats dins aquest espectacle mundial futbolístic, com són les 24 hores de Gironella. Altres anys tots els jugadors d’aquest equip eren de cognom Besora o membre de la família, normalment cunyats, però aquest any, sembla que la nombrosa família s’ha fet petita, i han requerit l’ajuda d’un jove jugador de Prats de Lluçanès, amic de David Besora, membre, com és lògic de la família. De fet, per no trencar la màgia que aquest equip envolta, el juvenil del Pradenc, va ser assignat com a parella de fet del seu amic, cosí Besora, i així, ja tot quedava en família.

Així doncs, amb els membres justos, l’equip dels Besora’s es disposava a començar el torneig, pensant més en acabar vius, degut a la presència de cosins d’una certa edat, però d’indubtable qualitat, que no pas en guanyar la final, ni fer un molt bon paper. Els primers partits determinaven la posició final d’un grup de 5 equips, és a dir, quatre partits. Els tres primers es classificaven directament per a vuitens de final, i la resta, els dos últims, feien un partit de repesca per poder entrar al quadre final del torneig. El primer partit va ser plàcid per als cosins, una bona defensa i una extrema facilitat dels rivals, va donar la victòria, per 2 a 0, al conjunt format només per familiars. La resta de partits del grup, els tres següents, els Besora’s, es mostraven forts defensivament i buscant el punta, que solitari a l’atac, intentava marcar a la porteria contraria. Així arribaren algunes oportunitats, però el catenatgio potser no t’aporta la victòria, però tampoc la derrota, i durant els tres partits següents no va rebre cap gol, 0 a 0, es presentava a vuitens, en segona posició i amb la porteria a zero.

Però dins dels plans de la colla de cosins, no entrava el que els esperava en el següent partit. Durant els partits anteriors s’havien trobat amb arbitratges polèmics, degut al caràcter que mostraven al camp, protestes, contundència, però el de vuitens de final va fer el màxim, potser sense adonar-se’n, per afavorir al rival. El partit va començar com els anteriors, els Besora’s tancats una mica a darrera, però sense renunciar a l’atac i al control de la pilota, i als primers minuts, va gaudir d’una triple oportunitat que el porter rival va ser l’encarregat de malbaratar. Seguia tot amb normalitat, ja es pensava en un nou 0 a 0, i amb els posteriors penals, quan en una jugada al mig del camp, amb la pilota dominada per uns dels cosins, aquest va ser objecte de falta, no sancionada per l’àrbitre, que va permetre a l’equip vestit de verd, recuperar la bimba i fer l’únic gol del partit. A partir d’aquí, un atac constant, tan a la porteria com a l’àrbitre i als jugadors rivals, de l’equip de samarreta negra. Tot i els intents en atac dels cosins Besora, el resultat no varià i aquests van abandonar el torneig abans, potser del que es mereixen, rebent només un gol i fent mèrits per anotar-ne algun més. Pel que fa als seus rivals a vuitens, accediren a quarts de final amb pèrdua de temps, encaraments amb els rivals, fins i tot, amb un familiar, que per amor a l’art feia de delegat, que al final del partit es van dedicar a increpar.Hi ha equips que no saben perdre, però el pitjor és que n’hi ha que no saben guanyar, no cal oblidar que es tracta d’un cap de setmana lúdic per gaudir del futbol, i que potser per aquests vestits de verd, el torneig era el màxim a assolir aquell cap de setmana, però pels cosins i familiars Besora, que es trobaven al camp, era per passar amb la família d’una manera diferent i divertida un parell de dies, on els gols encaixats, les derrotes, les victòries, tot era el de menys, l’important va ser, reunir a la família i compartir entre tots, alguna cosa, encara que sigui una pilota.

Dilluns

2007-05-28T23:50:00.000+02:00

No és estrany que un dilluns em faci pensar en la rutina, perquè queda per davant tota una setmana calcada a l’anterior, en la qual el dilluns et mostra que estàs tan sols al començament d’aquest esquema de vida que és la setmana. Aquest dia carreguem amb el pes que suposa uns cinc dies llargs on brillen per ésser calcats i difícils d’esquivar. M’agradaria seguir un camí diferent al del mes passat, o el de fa dues setmanes, però resulta impossible, ens hem submergit en un món on canviar de vida és realment un acte de força de voluntat i d’autoestima, admirable, i de saber què et realitza com a persona i allò que per cadascú és ,veritablement, la vida.

Cercar llibertat és el principal anhel en el moment en el qual et sents adduït per un esquema de vida on omplir el temps amb tasques vàcues, sense un sentit veritable de felicitat i gens encaminades a sentir-se ple de vida, és aprofitar realment aquesta. Aquí et preguntes o et planteges encaminar el dia a dia cap a una rutina diferent, o fins i tot, un esquema de vida on la rutina no hi té cabuda i gaudeixes de 365 dies nous, sense mesos, dies amb xifres, dilluns d’estrès i divendres d’alegria fictícia i vacances, o succedanis de llibertat. L’estrany, però, és com de lluny ens trobem d’arribar a canviar algun dia aquesta rutina, ens ho hem plantejat més d’un cop, però era més un pensament convidat viatger del nostre cervell, que un post-it on apuntem allò pendent a fer realitat. És més aviat una utopia que un somni.

Som poc imaginatius? Difícil imaginar un món sense aquest lligam, sense el despertador que et recorda que comença la ficció, la comèdia, o la tragèdia. Som incapaços doncs, d’arriscar aquesta fictícia felicitat, per aconseguir algun canvi que posi en perill tota aquesta rutina?

La veritat és que al llarg dels anys, t’adones dels canvis, però cap és prou significatiu, tots aquests canvis et fan seguir per la mateixa via, no s’acaba de trencar mai amb tot el que t’envolta i et fa sentir corromput i súbdit a unes accions que segueix tothom i que semblen inevitables. Aquests petits canvis però sempre donen una alenada d’aire fresc i somnies en un dia a dia diferent, que de fet ho és, però per uns mesos o pocs anys. És ben cert, cal esmentar, que com s’acostuma a dir, els petits canvis són poderosos, és clar, però, que sembla que sigui l’única cosa que tinguem a l’abast.

Un campament improvisat presideix la clariana del bosc, on tots agermanats convivim sense problemes, treballant tots per tots, un treball que omple més que d’altres lluny de les muntanyes. Estones lliures, d’oci, amb la guitarra tots cantant, xerrant, intentant canviar el món, al menys el nostre, ja l’hem canviat. On res no té preu, o més ben dit, no té el preu dels diners, té el preu de l’alegria o la felicitat que et transmeti. La llibertat. Una utopia més?

Eixample

2007-04-27T20:58:00.000+02:00

La silueta de casa nostra es dibuixava a la costa d’un mar tranquil i acollidor, que ens donava la retrobada a la ciutat. Tornàvem a casa per infinita vegada i tot i els bons moments viscuts lluny de la nostra terra, no volíem ser enlloc més que trepitjant el sòl que ens ha criat. És ben cert que durant sis dies hem compartit un trajecte difícil d’esborrar del record, on predominaven parcs i trens, amb companyes sud-americanes, cerveses de blat, un poder d’atracció que ens coercia a quedar-nos, però que no era comparable al de les arrels, que tibaven amb força i feren del viatge de retorn un acte simple i del tot inevitable.

Asseguts contemplàvem per la finestra un mar blau amb milions d’ones que reflectien el sol, que donava entrada la ciutat. Aquesta, d’imatge pertorbada, borrosa, tèrbola, amagava, des de l’aire tots els seus encants. Però escassos minuts després podíem gaudir al trepitjar altre cop terra catalana i pensar que restava ben poc per arribar a casa i sentir aquella protecció i aquella llibertat que només em dóna, en el meu cas, el pis del carrer Aragó.

No m’imagino massa temps lluny d’aquest pis, d’aquest carrer, del barri. Podria dir que al ser un pis petit comporta certs inconvenients, però al contrari, és íntim i acollidor, potser no et deixa tenir molta intimitat personal, però què hi farem, tot queda en família. Puc gaudir d’una de les meravelles del món tan sols sortint al balcó, la Sagrada Família, juntament amb les dues torres que majestuosament presideixen la ciutat. Però del què estic més orgullós del meu barri és dels diferents indrets que m’han criat, que m’han vist créixer. Un antic castell enmig de l’Eixample va començar a educar-me, juntament amb les tardes lúdiques a la Plaça Tetuàn, va veure’m entrar-hi amb tres anys, i nou primaveres després en sortia amb la base que m’ha convertit en el que sóc. Difícil tasca la de superar la realitzada per l’Escola Santa Anna, però tot i així l’educació secundaria, rebuda també en una escola d’escolapis del barri, deixava un llistó ben alt. No cal esmentar la meravella de la qual parlava abans, passejar-hi pel voltant és tot un luxe, imagineu les vegades que passant-hi pel davant ni en fas cas, tot un pecat. Però en allò que més penso quan lluny de casa em trobo, és en un tram d’un llarg i ample carrer, on no hi ha espai a l’enrajolat sense l’empremta del meu peu.

Un camí ben curt

2007-04-13T20:34:00.000+02:00

Algú picava a la porta. Amb prou feines podia sentir el timbre, però aquest la despertà. Buscant hora, incorporant-se del llit, sentia l’odi més superflu cap aquell estrany individu que la molestava de nit. Caminant poc a poc per la casa sentia les milions de gotes que impactaven damunt l’estructura externa de l’habitatge que en aquell moment la protegia de l’invasor del son nocturn. Impacient, sonava el timbre, lentament baixava les escales. Mirant pel petit forat de la porta, no distingia més que una figura arraulida sota la intensa pluja. La mà, mandrosa, s’acostava al mànec, el timbre sonà per darrer cop. Farta obrí, intentant entendre qui dimonis era capaç de despertar-la d’un son profund. A ella el cor li féu un salt, a ell l’estómac se li regirà. Tot i haver-li tallat el son, l’alegria compensava tot l’esforç, i al ser enmig de la nit, una nit freda, molla, feia aquell moment perfecte. Xop, no trobava les paraules adequades per raonar la seva visita, però la roba molla, la pell de gallina, els cabells xops, els ulls plorosos, no necessitaven paraules per parlar, l’instint l’havia portat a picar el timbre d’aquella casa, la casa d’ella. Un silenci, aliè a tota la tempesta que patia l’indret, dominava la situació. Però no era tens. Era feliçment perfecte. Llavors quan l’emoció del moment dequeia, cada llavi es tensionà, dibuixant a cada cara un somriure, deixant entreveure la part més sincera de cadascú. Significava l’oblit de tot allò que en un passat va fer mal, el perdó, un començament però a la vegada un final, el final del rancor, de l’odi, el començament del respecte, l’amor. Com havien patit l’un per l’altre. Però aquest llarg temps, ara quedava enrera, i de la boca d’ell en sortia la clau d’aquest final desitjat: Adéu. Amb pas ferm sota la pluja, ell, seguia el camí de l’oblit, la pau, la felicitat.

Un matí més. Un despertar del somni i començar el malson. Altre cop aquella dona a la ment, sense deixar respirar i obrar amb tranquil·litat el cervell d’ell. Des del darrer cop que la veié no pot deixar de pensar, de fer-se mal, necessita un camí i no sap quin. Ordenar una relació desordenada, on vés a saber si, fins i tot, s’ha perdut alguna peça. Necessita trobar-la. Ha arribat un punt el qual la vida no té sentit sense ella, ha perdut allò que més l’importa a la vida. Ella enamorada d’un altre. Ell ara, vol descarregar tota la ràbia que li provoca aquest fet, i els molts que inevitablement l’han ferit. Rancor, tornar-li tot el que li ha fet, emprendre el camí de la venjança. Ara n’havia trobat un, de camí. Era el millor? Només tenia en ment retreure-li tot un passat que per ell tenia molta importància, que no podria oblidar fàcilment. Sabia que la vida no podria tornar a rutllar amb normalitat si no actuava d’alguna manera, i ara n’havia trobat una. Un curt trajecte d’autobús separava ell d’ella, a anys llum ella d’ell. Només podia expressar ràbia dins seu, d’alguna manera li hauria de fer veure. Cada vegada es trobava més a prop i com més a prop amb menys claredat se li mostraven les idees, com acabar amb tot això, com començar de nou. La tranquil·litat s’apoderava del seu cos. Si per ell era el més important a la vida, com li podia retreure tot el mal? com es podia mostrar rabiós amb ella? Amb aquest pensament, allargava la mà, intranquil, ell, per concedir, al dit fred, moll, el poder de prémer el timbre de la casa d’ella.

Políticament correcte

2007-03-16T21:15:00.000+01:00

Ha arribat un punt en que la política és un joc de paraules, més que la política, la identitat política de cada membre de la societat. Atribuir-se una ideologia és fàcil, però veure-la reflectida en algun partit és pràcticament impossible. Estem submergits dins d’un sistema, social, polític, econòmic estancat, amb una sola idea de portar a terme aquesta tasca tan complicada com és la d’agafar les regnes del poder social. En general, el món es regeix per uns sistemes que, tan política, com econòmica, o fins i tot socialment, segueixen el mateix camí, estem aconseguint la globalització política del nostre planeta.

Entrant en matèria estatal, és a dir, Espanya, podem veure molt més pronunciat aquesta única manera de fer política. En temes socials, les polítiques d’aquells que es fan anomenar d’esquerres, no són gaire diferents a les d’aquells als quals anomenem de dretes. Potser si que amb el nou govern d’esquerres hem notat certa diferència amb l’anterior legislatura, però el sistema polític segueix sent el mateix, hem arribat a un punt el qual els progressistes no veuen més enllà del que tenen davant, i no són capaços d’arriscar el seu mandat per transformar Espanya en un país capdavanter en polítiques d’esquerres i pel poble.

Així com, analitzant l’altre cara de la política espanyola, també podem veure que la proximitat es fa patent. S’han apoderat de la reivindicació purament d’esquerres, com és la manifestació, s’han omplert els llavis d’aconseguir millores socials, han deixat, tant uns com els altres, de ser de dretes, i de ser d’esquerres.

Ara doncs, anar a votar és complicat, a no ser que et miris amb uns altres ulls la ideologia de cada partit, que t’ho miris tenint present el teu sentiment nacional. En aquest cas, les diferències són bastant pronunciades entre els diferents partits majoritaris. Davant les diferents nacionalitats espanyoles, cada partit té una manera de pensar, encara que n’hi ha que també són bastant pròxims; així posant per davant la teva nació és més fàcil atribuir el vot a un grup de gent concret. Però han oblidat què és ser de dretes i què és ser d’esquerres, i que hi ha gent que seguirà fidel als seus principis, que el tema nacional és superflu per alguns i que el veritable problema està en el sistema i no en les maneres.

A Espanya no existeix més política que la nacionalista, no hi ha dreta ni esquerra, i posats a dir, hi ha més dreta que esquerra.

Filosofem, humilment

2007-02-21T13:12:00.000+01:00

Existim en tant que actuem. Aquesta seria l’afirmació, base del que comentaré a continuació:

Existir: Què existeix? Què vol dir existir? Qüestions bàsiques per a qualsevol estudi filosòfic que es vulgui realitzar, tant sigui lamentable, com probablement serà aquest; o excel·lent, com molts dels extrets de la filosofia bàsica de Descartes. Com a ciència inexacte que és la Filosofia, i present en molts àmbits de la nostra vida, crec que tothom té el dret de filosofar una mica. És això, doncs, el que em proposo. Existir, doncs, significa ésser real, i viceversa, tota cosa real existeix. Ara bé, la cosa es complica a l’hora de saber què existeix i què no. Podem considerar existent tot allò que actuï dins del cosmos; però no només actuar significa ser ésser existent, amb tal actuació s’ha de realitzar un canvi dins aquest cosmos, és a dir, tota actuació d’un objecte existent portarà una conseqüència perceptible (sentimentalment o mitjançant els sentits). Com a idea final podem dir, resumint-ho tot: un objecte existeix en tant que actua i provoca una conseqüència perceptible.

L’altra idea que s’ha utilitzat al llarg del paràgraf anterior és la de cosmos. Filosòficament vol dir, tot allò que existeix, i clar en aquest context té una ambigüitat remarcable, així que dins la meva visió, el cosmos és un determinat volum, espai, sense fronteres establertes, on tot allò restant dins d’aquest, es pot percebre a través dels sentits. Es pot dir finalment, que tot allò que actuï dins d’aquest espai i provoqui un altre acte (sigui el de veure, el d’olorar o sentir, en el sentit sentimental) sobre un altre objecte restant en el volum còsmic, serà considerat: existent.

Potser teòricament s’ha entès aquesta humil teoria, portem-ho a la pràctica per tal que, mitjançant exemples, s’entengui millor:

El primer és el de l’ésser humà, situat, està clar, dins del cosmos (es pot percebre a través dels sentits), és, com a habitant d’aquest, existent. El simple fet de formar part del cosmos et determina a ser objecte existent, real. Però, hi ha objectes que no formen part del cosmos i són reals. És el cas del segon exemple:

L’amor, com a concepte global, no es pot percebre sensiblement, per tan no forma part del volum còsmic, però és real. Aquest sentiment al actuar porta com a conseqüència, l’estat d’enamorat, difícil de definir però conegut per tots o si més no, sabem que es pateix. El pacient rep la conseqüència de l’actuació de l’amor dins del cosmos, perquè ell en forma part, així que segueix els paràmetres de la definició de ésser existent: Actua i porta una conseqüència, tot dins del cosmos.

L’existència de Déu és qüestionable, amb aquesta teoria, també. No es percep a través dels sentits per tan, no forma part del cosmos, això queda clar. El problema està a l’hora d’analitzar si actua o no dins aquest cosmos, hi ha gent que creu que si, n’hi ha que no, és un tema apart. Però no només s’ha d’actuar per ésser real, això ha de portar una conseqüència, per tan, el fet de creure que actua significa que alguna cosa està feta per gràcia divina, per exemple, alguna gent creu que actua sobre totes les coses, per tan, la conseqüència és l’existència de totes les coses visibles, portant-nos a dir, que Déu existeix. Si pel contrari creiem que Déu no actua sobre res, aquest no existeix.

Com a últim exemple, veurem quelcom que no existeix: l’unicorn. Aquesta criatura mitològica no forma part del cosmos, i la seva actuació, poc probable, no deixa percebre cap conseqüència per a qualsevol habitant del cosmos.

Al pensar què existeix i què no, és una tasca relativament fàcil, sabem atribuir la existència o la inexistència dels objectes que se’n acudeixin. El difícil és saber atribuir un perquè de la seva existència, una llei que segueixen tots els objectes que són reals. És el que he intentat en aquesta petita i humil teoria.

Teoria III: jo, gelós

2007-01-27T17:57:00.000+01:00

És curiós, i objecte d’estudi pel meu interès, com es combina el concepte global de gelosia en diferents marcs de la nostra vida. No és l’amor, tant sols, el que té la capacitat de fer aparèixer gelosia per allà on passa, enamorats o no, en moltes ocasions sabem percebre aquest sentiment dins nostre.

El fet de ser gelós ens fa propietaris d’alguna cosa, al menys ens ho sembla a nosaltres. Està clar, però, que ningú és propietat de ningú, i la llibertat passa per sobre de qualsevol rampell de gelosia. Amb això vull encetar el tema del lligam gelosia/amor. És doncs, la primera, la culpable de certa mancança de llibertat, ja que en la relació amorosa, la gelosia és patent i d’indubtable existència, i no es deixa acceptar, en la majoria de casos, un altre lligam d’amor entre un membre de la parella i qualsevol membre extern d’aquesta; i, exagerant, però basant-me en la realitat, hi ha gent que no accepta cap mena de relació externa a la de la parella, per al seu, seva, enamorat, enamorada, sigui d’amor, d’amistat...

L’amistat és també un dels marcs on hi podem trobar gelosia, potser el grau és inferior que en l’amor, però l’amistat també té certa importància a la vida, equiparable o no a l’amor, això depèn de cadascú. És difícil d’explicar, però la relació amical a vegades ens desperta l’enveja que tenim dins, i busquem allò que l’amic no fa o no sent amb nosaltres, però que si amb altres persones. Busquem una rialla que un dia li vam descobrir que desconeixem al nostre costat, busquem aquella compatibilitat que té amb aquell i amb mi no, aquell gest que per tu mostra realment el concepte d’amistat però que al teu costat no és el mateix i sembla que us uneixi una amistat un graó més avall que la dels altres. En aquest cas la llibertat és molt més valorada que en qualsevol relació amorosa, ja que s’accepta tota relació fora de la pròpia relació amical.

En el moment de contraposar els dos tipus de gelosia que avui he comentat, he pensat en com estem determinats per lleis morals, lleis socials, diguem-li com vulguem, el cas és que és acceptat l’acte de mostrar certa gelosia, en petita dosi, en una relació de parella, d’amor; però, mostrar aquesta petita gelosia que pot aparèixer en l’amistat ens corromp i ens fa sentir poc tolerants. En l’amor no es permet cap altre relació amb amor pel mig, tret de la nostra, en canvi en l’amistat, si no és així ens sentim possessius i egoistes.

El perquè d’aquesta situació és el que em fa pensar, per què certa llibertat en l’amistat i no en l’amor? És més important una que l’altra a la vida? La veritat, no ho sé.

Ara són records

2006-12-29T17:04:00.000+01:00

Estovat com una neula sucada en el cava, recordava l’ímpetu en què picava aquell tros de fusta sense cap poder màgic imaginable a l’edat de 7 anys, brut i vell. Tots aquells records que creia oblidats fluïen altra vegada pel cervell al contemplar l’escena de la meva infància, protagonitzada, ara, per la nova generació, que donava corda a aquest dia tant especial a casa els avis, perquè la resta de familiars puguem gaudir de l’emoció que ens evoca veure’ls picar.

Alçar la manta i veure una desena de regals. Regal rera regal. Aquest gran engany d’un tió que caga regals per tota la família, té un sol significat, compartir l’amor familiar en forma de petits detalls que omplen la casa de somriures, saber que tots els presents estan per allò que faci falta, que la família està unida; potser és trist fer aquest gest només durant aquesta època, però i si no ho féssim mai? A mi el Nadal em recorda coses materials, perquè al ser infant no t’adones de res més que d’allò amb què jugar que et donen els oncles, pares i avis; però ara, al recordar-ho, sé que tot es basava en la finalitat de fer-me feliç. Que sota la manta que tapa el tió, hi ha amor i infinitat de desigs de felicitat per cadascun de nosaltres. Sabem que ens estimem i ens ho demostrem.

Què és allò que més et fastigueja del Nadal? Tota aquella gent que hi troba pegues, sembla que vulguin passar per aigua l’única època on alguna gent és feliç, l’època en la qual som més solidaris, ho hauríem de ser sempre, però si no hi fos el Nadal, quan hi pensaríem? Sembla també que aquests dies de l’any ens evoquen a consumir i comprar sense mesura, i no som així durant tot l’any? Vivim en una societat consumista no ho oblidem. No m’esborrareu fàcilment tots els records nadalencs, perquè és pràcticament tot, per mi, del Nadal.

M’encanten les nadales, m’encanta la missa del gall del Guixaró, m’encanta picar fort contra un innocent tros de fusta, m’encanta veure cada expressió d’alegria dels nens al obrir els regals, m’encanta quan ens donem les gràcies per cada regal, m’encanta aquella abraçada posterior a desembolicar el paquet. Aquesta abraçada té molt més poder que tots els diners que ens puguem gastar.

Muntanya

2006-12-15T21:27:00.000+01:00

Des de dalt es pot veure un món on algunes coses perden importància i d’altres en guanyen, on aquell estrès patit a baix et sembla ridícul i del tot petit, i la comunicació sembla més fluïda i penses que no hi ha altra manera millor de viure que aquesta, o si més no, et preguntes per què visc una vida totalment diferent a aquesta, si així sóc feliç?

És curiós, però durant el dia a dia, trobo a faltar aquella vida al costat de la llar de foc, enmig d’un bosc el qual el màxim que et molestarà serà per algun cant allunyat d’ocell, que et farà apartar dels pensaments que flueixen, sorprenentment, amb més claredat. I no només la llar de foc, ni les milers d’activitats realitzades al seu entorn, sinó l’estat natural en el que et trobes, com si la ment relacionés el seu entorn amb tot allò que passa per ella, buscant naturalitat a tots el problemes, un nou punt de vista per on encaminar la solució.

Durant els pocs dies que s’hi passen, a dalt, t’impregnes d’una pudor, que allà no sembla ser-hi, posseïdora de l’espiritualitat viscuda, d’idees, d’aire fresc i net i d’aigua pura, però sobretot del fum de la llar de foc; que al arribar a la ciutat, a baix, la notes en cada una de les peces de roba que portes, que dies més tard, a l’armari, hauran substituït la pudor, per l’agradable, però no tan màgic, olor a suavitzant i seguiràs submergit a les profundes aigües de la vida real. Olor, la del suavitzant, que pretén imitar a la natural, irònic succés, quin olor pot ser més natural que amb la que arribes d’allà dalt? Caminant amb ella pel carrer et sents un estrany trepitjant passos de vianants fets de quitrà amb sabates enfangades, amb esgarrinxades al cos, mal vestit, en definitiva, amb una imatge tan antiestètica que la gent pensa que no ets d’aquest món, doncs sí, malauradament en sóc, però vull gaudir de la felicitat que em suposa desconnectar de la ciutat quan puc, i sentir-me aliè a tot aquesta vida estructurada i repetitiva.

L’altre dia tornant amb tren, cada nova estació suposava està més pendent del què m’esperava que del que havia deixat, poc a poc m’anava oblidant dels prats, boscos i em venia al cap coses amb les que feia dies que no pensava, fins que va arribar un punt, que al olorar el jersei que portava vaig recordar un lloc que em semblava estar, en el temps, a anys de distància.

Fantasia

2006-11-24T18:50:00.000+01:00

La incertesa amb la qual m’he aixecat del llit aquest matí, m’ha sorprès, ni gratament ni per mal, simplement el rebombori nocturn dins la meva ment somnolenta, m’ha impactat. Infinitat de vegades, despertava, i pensava que aquell somni interromput pel so del despertador era real, però aquest cop, a part d’aquesta comuna sensació, el somni era una metàfora de la meva vida actual, dels meus problemes, dels meus sentiments, de com enfrontar, en general, aquest món real fora de les il·lusions transmeses per aquest ideal context que ens ofereix el son. Per això, i com podeu veure per les meves al·lusions, he entès Plató, bé, ja l’entenia, però pensava que un llunàtic indignat amb la vida (aquest món sensible del qual parla), maltractat, fins i tot, per aquesta, i que s’havia de refugiar en el seu món ideal, patètic, perquè no sabia arreglar les coses que l’envoltaven que li anaven malament. Doncs, avui he vist en aquest somni el món de les idees, com reflectien perfectament la realitat.

Diuen, si més no he sentit a dir, que els somnis duran com a molt segons, però el poc temps que tenen per mostrar-se l’utilitzen de meravella, és ben cert, però, que en comptades ocasions el despertar et deixa a mig plaer dorment. La màgia amb que doten aquest pocs segons et deixa perplex, i al despertar, a la boca, un sabor místic, irreal, habitant estranger d’aquest món que palpem amb les mans. També he de dir, que no és gaire habitual en mi recordar somnis, així com molts cops m’he despertat amb la sensació que descrivia abans, els actes d’aquella obra nocturna no els recordava.

Avui, a les deu i set minuts, la meva ment ha deixat de banda el món de les idees per traslladar-se al dels sentits, i també, a la boca es barrejaven tots aquests gustos. Però, sorprenentment tot prenent el meu got de cacau en pols diluït en llet (per què no dir marques? Cola-cao), l’escena se’m presentava en perfecta claredat, el meu cap me la projectava per tal que l’analitzés, i hi he pogut trobar aquesta perfecta metàfora de la meva vida de la qual us parlava. Cinc persones assentades al voltant d’una tauleta, tres en butaques i en un sofà, evidentment, i si no em fallen les Matemàtiques, les dues persones restants. La sala totalment desconeguda, mai vista per la meva persona, però puc dir (dins la opacitat en què se’m presenta), proveïda d’un to rústic, i veïna a una de mida semblant, probablement la cuina. Evidentment l’escena així no recorda res de la meva vida, però l’actuació dels cinc personatges donen la gràcia necessària perquè trobi fantàstic el somni.

Sé que ben bé el somni no és com m’he l’imagino i el tinc gravat a la ment, perquè difícilment recordem a la perfecció allò que passa per la nostra ment mentre dormim, i que me l’he anat creant a mesura que hi pensava al llarg del dia, tant sols volia compartir aquest sentiment que aquesta tarda em trasbalsa, m’emociona, la sensació que em provoca pensar que la vida et segueix vagis on vagis, dormis o no, i que les pors també es reflecteixen en somnis, però mentre estiguin allà, viure tranquil.

Guanyar, guanyar i guanyar!!!

2006-10-27T14:54:00.000+02:00

“No busquis guanyar, l’important és participar”. Quants cops ens han dit aquesta frase o alguna de semblant. La meva infantesa va anar passant cap a la maduresa (encara no assolida) repetint dins el cap aquesta frase i més que res, la idea que transmet. Certament pensem això? La moral en aquest cas ens limita, per tal de no buscar la victòria tant si com no, se’ns inculca el fet de participar i el joc nét. Principalment crec que és per això, per evitar el joc brut, perquè no trepitgis els altres amb la finalitat de sortir-ne vencedor, perquè sàpigues que l’esport dóna lloc a vencedors i vençuts, perdedors; encanvi tenint en compte la premissa inicial, tots són guanyadors perquè la participació és la que ens porta la victòria.

Però quan veus la febre que es pateix en el futbol professional dubtes de totes aquestes idees, i més quan la rivalitat és màxima. Quan per arribar a guanyar la Champions el joc nét moltes vegades es passa per alt, quan a Argentina per un sol partit de Lliga les afeccions s’odien pel simple fet de ser de l’equip rival i s’arriben a crear situacions increïblement bèl·liques. Sé que no es pot comparar els partits als patis de col·legi amb els dels professionals, però la sensació de participar no és res davant la que et provoca guanyar.

Em pregunto. “A qui no li agrada guanyar?” A mi per descomptat, m’agrada. I diré més: m’agrada guanyar jugant nét. L’eufòria que crea aquell gol a l’últim minut que dóna la victòria in extremis al teu equip de tercera regional, el fet de deixar-te la pell al camp per rebre aquest premi, haver perdut part del què ets per guanyar molt més, res més enllà que aquella que crea el gol de Belletti a la darrera final del Barça. I és que aquesta eufòria ens dóna felicitat a petites dosis, cosa que ens dóna la participació? Em pregunto, simplement. La participació només serveix per arribar a assolir el triomf. M’agrada sentir el sabor de victòria als meus llavis.

El pròxim cop que algú mencioni aquesta frase, riuré, pensaré que és un perdedor i que s’ha de resignar amb el què té, el fet d’haver participat de l’espectacle. Collons! Lluita per guanyar! És clar que jo perdré, i he perdut, molts cops, en qualsevol context, però dins meu no he pogut experimentar sensació igual a la de triomf, diré més, una provoca tristesa i l’altre felicitat, per què és millor participar que guanyar? No es busca la felicitat en aquesta vida? No podem evitar que en l’enfrontament hi ha guanyadors i perdedors, millor guanyar, no? Esforç igual a victòria.

No és tan fàcil passar per alt aquella emoció que sents al pit quan veus Gòtic liderant la taula de classificats.

Herois

2006-10-06T19:37:00.000+02:00

Diverses vegades he sentit a dir que atribuir una heroïcitat a una persona concreta en un gest concret és quelcom absurd. És inútil admirar algú amb el que creus, és inútil portar una samarreta amb la seva cara, és inútil somniar, total, no et servirà de res. Sí, hi ha gent que riu quan mitifiques esdeveniments històrics, quan parles d’herois, en definitiva, quan busques ser una cosa que no ets, o millor, quan busques el camí a la teva perfecció.

Potser és que aquests ja la tenen, no necessiten centrar la seva admiració en res més que ells mateixos, perfecte, però el cas és que jo no gaudeixo de la seva impressionant i magnífica perfecció, auto-estima, o fins i tot, insubstancialitat, i he d’encaminar la meva vida cap allò que més m’emociona, i és que al sentir històries on la lluita pels ideals que tants anys has buscat és la protagonista, emociona, i més quan tu no ets capaç d’aixecar-te del sofà per aconseguir aquesta causa perduda. No es volen crear màrtirs, ni herois, i el més fort és que quan es fa, sembla immoral i del tot sectari, sembla que la vida d’aquells que alabes sigui tan o menys impressionant que la del veí, qui es passa davant de l’ordinador tot el dia jugant a jocs, la profunditat dels quals fa caure de cul. A vegades aquesta reticència a homenatjar accions es fa per exalçar la nostra pròpia vida, per què no podem acceptar que hi ha gent que té aquesta capacitat? Quina por fa això? La veritat, no ho entenc.

Tot això ve arrel de sentir la història de Salvador Puig Antich, ajudada de imatges gràfiques. El cas és que els companys d’en Salvador comentaven que en els inicis de la seva lluita no volien crear ni màrtirs ni herois i amb l’execució de Puig Antich, en van crear un. Em vaig preguntar per què no volien crear màrtirs ni herois, què hi ha dolent en il·lusionar-te amb allò que creus? En part, els companys del Salvador els entenc, però no entendré mai aquelles persones que en veure’t amb la samarreta del Ché deixen entreveure una petita rialla amb expressió de superioritat, com si la seva ment fos impenetrable i la teva la més dèbil i influenciable de totes, com si la saviesa pertanyés a ella i la ignorància a la teva persona, com si tot a la vida ho tinguéssim gràcies a elles, com si s’apiadessin de tu, i és que crec que en part tenen enveja, tots aquests que han sigut idolatrats van tenir el què s’ha de tenir entre les cames per fer front a enemics infinitament més capacitats que ells per lluitar per allò que creien, per la seva vida, i en part, per la nostra.

Teoria 2: Pàries

2006-09-24T20:29:00.000+02:00

Com és natural, i dic natural referint-me a que és habitual, normal, no atorgat per naturalesa; dins la societat hi ha aquells que seran més afavorits i aquells els quals aquesta no els té molt en compte, o més aviat els utilitza. Com en les classes socials, hi ha una degradació, dels més rics i influents, als més pobres i marginats; en aquest cas, el que us vull exposar, la degradació ve determinada per els “guais”, fills de puta que es diverteixen humiliant els altres, i aquells que són humiliats. Al ser un estudi empíric, els extrems no els tindrem en compte i parlarem d’allò real, d’allò que tots hem viscut.

Mantenint-me al marge d’aquest tema tan polèmic i en l’òrbita de tots els mitjans de comunicació, com és el “bullying”; explicaré el perquè en molts dels temes de conversa apareix una persona objecte de mofa, aquell que recordem per passar l’estona.

En tota situació sempre hi ha d’haver aquell que rep totes les bromes, aquell que l’atzar a elegit perquè la resta de la gent centri el seu plaer en ell, més aviat en tot allò que es diu d’ell. La confiança en aquest punt és important, depenent de la que es presenti, el mofat o, diguem-li: pària, es mostra més o menys emprenyat, en funció, com ja he dit, de la confiança, en aquest cas, inversa, com més confiança: menys tensió o ràbia. Sé que és dur ser aquest objecte de burla, però tots ho hem sigut, dins de cercles d’amistat, i d’aquells que no tant, i realment no agrada. Però també cal dir que hem sigut instigadors d’un atac burleta contra el més desgraciat del grup, siguem clars.

És difícil deduir fins on vull arribar. Vull comentar que tot això és inhabitable, no podrem canviar una cosa que crec que és inherent a la societat; tenir amics, relacions, ser social en definitiva, té aquest inconvenient, comporta que algú rebi.

El fet de quedar amb els amics, companys, ha generat una necessitat, la necessitat del plaer, un plaer difícil de definir, basat en la satisfacció de menysprear i insultar aquell que davant de tots té un defecte el qual centrarà totes les mirades i crítiques d’aquell context. Introduïm un nou concepte: el context. I és que el ser pària en un determinat context no genera la necessitat de ser-ho en tots els altres de la teva vida, aquell que és pària a l’escola, pot no ser-ho al bàsquet, i diré més, pot ser aquell que humilia a un altre pària a música... Sabem, però, que n’hi ha, poc afortunats, que ho són a molts llocs, què hi farem...

Potser no s’arriba enlloc en llegir aquesta teoria, o penseu que sóc bast i arrugant, o fins i tot que m’he passat una mica amb tot aquest escrit. Cert, no va enlloc, però una cosa quedi clara, no va amb cap mena d’ànim d’ofendre a ningú, no us sentiu agredits, paraula de pària a pària.

Estiu

2006-08-29T18:16:00.000+02:00

Tot i ser cada any és esperat amb tota emoció, però la calor que ens porta és sufocant i molts cops irritable, tot i això, tenim sort que existeixin llocs frescos on passar quinze dies morint-te de fred a les nits, i sopar amb un jersei posat, és aprofitar aquest prestigiós tresor: l’estiu.

Sigui com sigui com has invertit aquest temps trimestral, recordes el seu inici amb certa nostàlgia i sabent que t’esperen nou mesos per endavant, on la pell emblanquirà, els llits sense llençols seran tapats per piles de mantes, la foscor de la nit guanyarà terreny a la llum del dia i despertarem cada Dilluns, amb ressaca del cap de setmana, abominant sobre els cinc dies propers i esperant el cap de setmana següent, curt i mandrós.

Cada any el mateix: campaments, festes majors, calor, boscos, cases de pagès, edificis, sol, algun plugim. Amb algunes excepcions: Luxemburg, França, Bèlgica, Holanda, tots els viatges estiuencs. I a destacar: deu anys pujant al Ripollès, assolint, aquest any, per segon cop a la vida, el cim del Taga; aquells agosts invertits íntegrament a la família i a tots els vilatans de Guixers, on amb una pilota i amb la imaginació de la mainada, érem els més feliços del món; amb autocar per Tunísia, amb això ho dic tot; i més recentment una mogudeta nit per Marina començant per cubates, xupitos, aigua de València i “cubus” de cali, i acabant de cap al wàter d’una casa aliena; sense oblidar que sempre ens quedarà Calella.

I ara que s’acaba, el fred intenta apoderar-se de mi, però tots els magnífics moments retinguts a la memòria que m’ha ofert aquest estiu i he acceptat gratament, estant dotats d’una calor que hem mantindrà calent un any més. Any rera any pensem que no hi pot haver un estiu millor que el darrer viscut, però són tots i cadascun dels molts estius que vivim els que formen una gran part del que som, i quina és la importància d’aquesta estació, sinó totes les persones amb les que convius aquests moments? Les connotacions positives que té l’estació més calenta de l’any no és només pel bon temps que fa, és també per les milers d’anècdotes que ens comporta i tots aquells que les han viscudes amb tu, perquè tot això està amagat rera la paraula “estiu”. Per haver compartit amb mi aquest estiu, gràcies.

Beneït Messenger

2006-08-17T17:13:00.000+02:00

Em sorprenc a mi mateix del títol que he donat a aquest petit, però molt petit, homenatge a un medi amb tan poc sentit que a vegades resulta repulsiu. Però què hi farem si el “frikisme” s’apodera de mi i no em puc resistir a parlar per aquest medi tan odiat. Resulta que tot i ser fred, distant, és, podríem dir, útil. Sí, amb els anys la seva funció ha variat, però sempre l’he tingut al meu costat quan el necessitava, quan, en èpoques d’adolescent enamoradís, buscava parlar amb la noia que tantes alegries em donava, doncs bé, qui era el que em proporcionava aquest desig? El Messenger. I és que encara que trobem en ell la nostra part més fútil, amb la seguretat de la distància que separa als interlocutors ens podem mostrar diferents o si més no, distorsionats, ens disfressem darrera aquesta petita pantalla i amaguem la nostra veu substituïda pel fet de prémer unes tecles. El dubte s’apodera de mi quan enmig de lletres, símbols, dibuixos resulta que tot això, o només això, és una persona amb la que et comuniques, dubto de si és realment aquella persona, potser la conec, però suficient per reconèixer-la pel Messenger?

Puc sentir-me afortunat de gaudir d’aquest tant desitjat premi, i és que és part de la meva vida, sense ell no hauria viscut sopars, platges, Cubelles...L’únic que em fastigueja de tot aquest nou món tecnològic, i és que sóc molt tradicionalista, és que es perden altres mitjans de comunicació, el correu de sempre ha sigut substituït per l’electrònic, perdent així tota il·lusió d’obrir una carta desprès d’un llarg estiu i poder gaudir dels moments llegits sobre paper i d’aquells mots amb una cal·ligrafia característica.

Vull eterna vida al Messenger, però si us plau, també...VULL REBRE UNA CARTA!!!

Ja hem arribat

2006-08-06T19:00:00.000+02:00

Avui un poble maltractat, oprimit, i tot s’ha de dir, molt poc ambiciós, ha aconseguit un nou objectiu, hem arribat a pujar a un podi del prestigiós però poc esportiu espectacle de la Formula 1. Amb la segona plaça ens hem quedat amb la mel als llavis, però sort que Pere no ha passat el primer per la línia d’arribada, la irònica situació d’un català premiat amb l’himne espanyol, em fa fàstic, i sí! Ho hem viscut molts cops, i en tots ells tot allò que restava al meu estómac s’obria pas cap a la boca.

Avui la sorra i la sal s’han apoderat de la meva pell, mentre les mans del català amb dificultats a l’hora de parlar la llengua del seu país, acariciaven el timó d’aquell monoplaça que revolt rera revolt s’acostava a la glòria. Ara puc entendre com se senten aquests fanàtics vestits de blau que vibren quan un asturià puja al podi i l’acompanya l’himne, aquest si, del seu país. He dit entendre, perquè de moment no he pogut gaudir d’aquesta meravella, però un dia arribarà, no podem donar res per perdut, hem de saber el que volem i fer cada pas ben fet, no ens resignem i lluitem.

Avui Pere ha lluitat per tots nosaltres per portar l’esport català molt més amunt i encara ha de créixer molt més. Els Segadors sonaran en honor d’aquests que un dia van alegrar a tota la nació donant part del que són per acabar escoltant l’himne de la repressió. I és que, com he dit abans, entenem què se sent quan un dels teus fa història vestint els colors de la teva bandera, però el què cal ara és que tots vosaltres, congratulats amb un estat, entengueu que sense aquest premi no sou res, que l’esport perd part de si mateix en el moment que no et representa; és així com ens sentim els catalans, heu de saber que sense l’Estat català no som humans, tenim el dret de formar part d’un estat que representi la nostra cultura, ja que ha quedat clar que l’espanyol, no només no ens representa sinó que ens limita, menysprea i castiga. Heu d’entendre una cosa molt senzilla: tu ets espanyol, jo sóc català!

Avui he vist un demà on les quatre barres volaran al vent.

Només...mirades?

2006-08-01T19:57:00.000+02:00

Rera cada mirada que unia ull amb ull hi havia molt més que el mer acte natural i essencial de mirar, era molt més que un dels cinc sentits: veure. En la desesperació, l’activitat, el descontrol, es teixia novament el lligam entre els ulls. Potser es buscava molt més que una trista i simple mirada, però sembla mentida la d’emocions que transmet aquest comú succés. Van valer la pena totes elles, totes transmetien un fons, se sabia que en aquest fons esperava el més preuat dels sentiments. Però totes tenien també inconvenients, i és que encara que el contacte hi fos, mancaren abraçades, petons, la unió dels dos fons de cada mirada convertida en física. Enlaire es deixaren caure, i cada cop que es buscaven, es trobaven.

Només...mirades? És un tribut a les coses incompletes, a totes aquelles relacions que es van quedar en mirades, que no les menyspreem, que el significat d’una mirada és molt ampli i transmet, en infinites ocasions, emocions que amb paraules, gestos, no es podrien percebre. Cada part d’un tot té la seva importància, i és que són les mirades la part d’un tot, i com a tal, cal remarcar-ne el significat.

Teoria 1: La Protecció

2006-07-15T13:13:00.000+02:00

L’absurditat de ser anti-crist cada dia em sorprèn més i està arribant a límits insospitables. Sembla que està de moda ignorar aquell que per molts és el creador d’aquest lloc on vivim, però això no és greu, el fet de negar i intentar destruir tota aquesta creença, model de vida, cultura, si que ho és. Més que greu no es pot entendre, és d’ignorant. Molts d’aquests i aquestes que abominen sobre el nom de Crist, no suportarien que la seva dona, home, noi, noia, el que es vulgui, posés en perill la seva fidelitat, bé que s’ho fes amb algú altre, i en aquest moment obliden que tots aquests valors són cristians? O potser no els importa els pares, els avis, amics, els fills, la família, aquella imatge perfecta de Maria, Josep i el seu fill Jesús. La protecció que ofereix la creença d’alguna cosa superior a nosaltres és natural i crec que inherent a l’ésser humà. A part d’ofendre a milers d’anys d’existència, tot aquest nou moviment, s’oposa a la seva naturalesa, tot humà per naturalesa necessita un protecció externa als seu actes, la responsabilitat de tots els nostres actes és quelcom superior a les nostres capacitats, sé que és fàcil atribuir l’esdevenidor a allò aliè a nosaltres, però potser és perquè així es viu millor, i perquè requereix certa perfecció, cosa que nosaltres, per suposat, no tenim.

Si mirem endarrera en el temps, tot i que no m’agrada fer ús de la història, aquesta em dóna la raó. Els primers humans tal i com els coneixem actualment, creien en forces superiors que els determinaven la vida, així com anys posteriors, grecs, romans, bé, en definitiva, grans civilitzacions arrelades a religions i com a columna bàsica de la seva cultura. És molt fàcil titllar a tot aquell creient d’il·lús, influenciable i amb poca capacitat de pensament o originalitat, titllar-los de comuns i conservadors; però demanaria una mica més de respecte o si més no pensem abans d’acusar, pensem que tots, sense excepció, dins al meu punt de vista, tenim fe en alguna cosa, diguem-li força, que ens dóna seguretat, sigui Déu o Alà, una part de la ment humana dóna lliure albir a la vida, deixant-la fora del seu control, sota la responsabilitat d’una força externa.

Qüestionar creences no hauria de ser la nostra tasca, qüestionem fins on podem arribar, on manquem perquè apareguin religions i fes que s’apoderen de nosaltres, qüestionem la nostra capacitat, no és el bon camí dubtar de milers anys d'història.

Ritual

2006-07-08T18:29:00.000+02:00

Primer dijous de vacances. El cansament m’abatia. No poséssiu mai parquet a casa. A la nit, el mestre dels mestres feia un concert íntim, pel Palau Sant Jordi ple a basar, i és que què té aquest madrileny que enamora Catalunya? Anys enrera haver tingut una entrada per aquest concert m’hagués emocionat extremadament, però a dia d’ahir l’emoció, pràcticament, mínima. El tercer després d’aquell èpic al Novedades. Al cotxe: hi mancava la mare. Al Palau: hi van aparèixer els sentiments, els records. Al començar l’espectacle vaig entendre que amb els anys oblides, la lletra de cada cançó poques paraules em treia, però cada acord, més al passat em portava. A quatre veus vaig descobrir l’Artista, a quatre veus érem una família, a quatre veus viatjàvem, la cinquena ens acompanyava. I és que al créixer amb aquest home, em farà emocionar-me sempre amb les seves cançons, recordaré anys passats, ni millors ni pitjors, però la nostàlgia porta certa felicitat, o emoció si es vol dir. Jo només sé que vivint el repertori d’aquell home vestit de color gris, cada pèl de la meva pell, s’estirà, no sé el perquè, però el fet de tenir el meu pare al costat, cantant amb mi, i amb tot l’estadi, era part important de l’emotiu moment.

És curiós que cada membre de la família adora el Cantant, però és provable que no sigui pel seu art. Hi ha cançons que agraden per allò que et fan sentir, per tot allò extern a la cançó, aquella situació que et transmet quelcom positiu. No és, per això, aquest el meu cas, les cançons, musicalment m’agraden, però allò que té més força és aquella emoció de saber que no estàs sol, que som quatre, i per això existeixen els rituals familiars, cada família en té un, el nostre: compartir la veu arrugada de Joaquín Sabina.

Seguint camí

2006-06-25T01:26:00.000+02:00

Seguim endavant i ens fem grans, canviem. Però sabem que cada pas en el llarg de la vida deixa petjada, i no es pot esborrar així com així. No em demaneu que 6 anys de la meva vida passin pel meu cap com un simple record, no sé fer com vosaltres que sembla que oblideu amb facilitat. Per mi no han sigut sis anys escolars, m’han donat moltes amistats, i sé que algun dia recordarem l’escola pia com un simple tràmit a la nostra vida, i també sabia que amb els anys ens perdríem, ens mantindríem, ens parlaríem o ens odiaríem, però fa mal veure com us allunyeu sense que hi posem remei. La gent creix i es fan noves amistats que substituiran les altres, és sabut, però amb un simple any el que ens em allunyat antics companys!

On queden aquells TPDs, on un dia vaig conèixer un boca grossa. Aquell terrorífic, al principi, però especial al final, primer dia, on al meu costat s’assentà el biguès (natural de Bigues). Patis jugant a futbol i insultant nens una mica, allò que vulgarment es diu, grassos. La primera entrevista amb el tutor, on buscant l’aula d’informàtica et relaciones amb companys tan perduts com tu. Sopars amb l’Éric. I molts anys després aquelles nits a marina?

Potser em mostraré una mica ridícul o fins i tot escèptic, amb això que us diré, però no us vull perdre, m’hi resisteixo, i si les circumstàncies permeten aquest fatal desenllaç, pensaré que per alguna part falla, que a l’hora de fer els fonaments de la nostra amistat no es va fer ben fet i un dels dos, o els dos, no hi donàvem tanta importància. I tot i deixar que tot això succeeixi hi haurà un lloc on restarem sempre, on ens trobaran a faltar. Les visites quasi diàries a aquell llastimós banc de Gran Via, ens van fer créixer arrels, i ara la nostra absència mata al pobre Banc. Si en l’escrit anterior he basat tots els records, amistats i escenes en un fulard; al buscar un símbol on identificar-nos és fàcil, aquest és el nostre Banc, i ho serà sempre, ja em veig passant amb el cotxe d’aquí uns anys i comentar a la meva família que més d’un de nosaltres va acabar de cap al contenidor. Bàsicament penso que ens queden molts moments per compartir, no donem les coses per fetes si encara no han passat, no vulguem créixer abans d’hora, no cremem aquesta etapa que estem vivint. Sempre estarem a temps d’abandonar-nos, que passarà, és el que deixa el pas del temps, però per què fer-ho ara?

Si casualment, aquest escrit, o els molts que esperen, són la única notícia a partir d’ara que rebeu meva, espero que em recordeu amb sentiments, i diré més, sentiments amb connotacions positives, que no sigui una simple imatge dins vostre, que no oblideu que hi va haver una època on fins i tot haguéssim donat la vida per un de nosaltres, i no oblideu tampoc, que existí un banc el qual féu créixer, en un grup de persones, allò que tant es busca, l’Amistat.

No és només un fulard

2006-06-12T12:30:00.000+02:00

Molts potser l’han fet servir de mocador, de tovalló (tots pràcticament), de límits d’una porteria de futbol, per tapar el sol, per eixugar la suor o fins i tot per fer mal al fer-lo picar. Però tots aquests enginyosos portadors del fulard saben quina és la seva funció, o si més no, encara que no ho sàpiguen, l’han aplicat correctament. Tots aquells que comparteixen any de naixement també comparteixen color de fulard.

Aquell vell i brut drap al arribar a casa, mostra que encara que el temps sembla aturar-se en aquell singular indret, aquest corre i de pressa, marcant l’estimat parrac de noves taques i forats, i marcant dins de cadascú una nova experiència, un nou punt de maduració. L’acolorit fulard es renta i sembla així trobar-te molt lluny d’aquell paisatge natural, d’aquells actes inoblidables, d’aquell prat, de La Casa. I és que al mirar-lo no veus un simple tros de roba d’un determinat color, veus tots aquells que el porten a uníson, tots els membres que amb tu han fet, de nou, aquells 15 dies especials.

Verd, blau, vermell, taronja, i fins i tot salmó (mira que és lleig) són alguns d’aquests colors, que junts formen un Tot, allò que per mi és un tot en aquell determinat moment dins el temps i aquell determinat lloc dins l’infinit. Allò que més m’importa. I és que al ser Allà oblides temps passats, llocs freqüentats anteriorment, temps pitjors o millors, llocs fascinants o horribles, però encara que hagi de semblar-ho, en moments feliços i espais meravellosos, recordes cada pas al camí de “porland”, cada joc al “Ken”, cada somni baix les estrelles a la travessa, cada cabussada a la piscina, cada ball a la plaça, cada cançó a la guitarra, cada insecte (o mamífer en algun cas) al lavabo, cada història del dia comú, cada conversa nocturna, cada paraula, cada abraçada, cada petó, aquell Tot del qual parlava.

I és que el fet que tots i cadascun dels acampats porti fulard no és per casualitat, així com tampoc que el símbol d’això que anomeno Tot sigui una bandera amb tots els colors de la colònia. Com tampoc ho és el record d’aquell estrany dia el qual em vaig comprar un fulard verd i vaig decidir marcar-me amb ferro roent aquell nom, el nom que cada cop que s’escriu dins del meu cap em provoca un somriure, i és que tan el fulard com aquest nom no són només lletres o objectes, són allò que m’han fet qui sóc, i tot i que a vegades penso que la felicitat d’aquell indret és fictícia, o que pertany al món de les idees, els 133 dies, 3192 hores, 11491200 segons de la meva vida invertits en conviure amb uns maleïts porcs, que es dutxen quan els hi sembla, sectaris, i amb idees utòpiques no els puc canviar per res ara, i tampoc ho faria, tot el que m’envolta té quelcom de Cavallera, del Prat, del camí, de tots els que han cohabitat amb un tros de roba totalment antiestètic, brut, antiquat, salvatge, penjat al coll. Al calaix de la meva habitació guardo tot un món, que encara que vagi perdent color, jo recordo que era verd i juntament amb els altres fan allò que tan estimo, us fan a tots vosaltres, i llavors dins meu un veu em diu: SENSE ELS PRATS DE CAVALLERA JO NO PUC ESTAR!!!

3

2006-06-04T18:46:00.000+02:00

Aquell pati probablement havia jugat a futbol, aquella època era la meva única preocupació, saber si ens tocava el camp gran o el camp del carrer, amb quin equip aniria i amb quins companys, o potser ens tocava el camp de bàsquet, una decepció per mi. El cas és que al tornar a la classe m’esperava la tasca que des de feia uns quants dies se m’havia dictat, una tasca del tot innocent, on la ingenuïtat del nen era totalment necessària, on fins i tot, també, la seva il·lusió, aquella que se li mostrava al fer un favor a la mestra. D’aquesta en recordo el nom, Marta.

L’objectiu per a la mestra era totalment contrari al del il·lusionat minyó, és a dir, jo. El paper se’m lliurava a la mà i fins que no arribava al terreny on acabava la missió no es separava de mi, quina confiança mostrava en mi la mestra! Corria per l’escola que Marta mantenia una relació més que professional, amb el professor de gimnàs (el record del seu nom és borrós), o el de informàtica, com es vulgui, era d’ús variat. El meu coneixement detallat de l’escola em va permetre realitzar cada viatge fins la sala d’informàtica, la ubicació de la qual pocs coneixíem, i entregar en mà el paperet, de contingut del tot desconegut, i encara diré més, poc m’importava. Cartes d’amor lliurades pel carter habitual, anades i vingudes de la sala d’informàtica, em vaig convertir en el tercer de la relació, sense mi allò no tenia esperança, i ho feia sense saber el poder que se m’havia concedit.

Però en algun moment algú dels dos va pensar en mi? I si jo, posem per cas, estava enamorat bojament de Marta? O de Professor d’Informàtica? (és suposar molt). Si se m’hagués passat pel cap, obrir una de les cartes, hagués descobert la infelicitat de l’amor no correspost i, a part, hagués visualitzat en el meu cap que se m’havia utilitzat per tal d’amenitzar un relació totalment contraria als meus interessos. Aquella relació es mantenia viva gràcies al meu ajut innocent, i amb bona fe.

Queda clar doncs que TRES és un numero que és millor no aplicar en relacions amoroses, i si es fa, penseu com es pot sentir aquesta tercera persona, quins són els seus interessos, i sobretot mostreu-li tota la informació possible perquè es faci una idea de on s’ha ficat. És provable que no em feu cas amb això que us dic, però feu-me un favor, si sóc jo aquest, apliqueu-ho si us plau. Aquests consells són extrets empíricament, el cas de l’idíl·lic amor entre dos membres del professorat de l’Escola Sta. Anna no és l’únic cas en que he sigut el TRES.

La Felicitat

2006-05-31T13:39:00.000+02:00

Havia esperat molt temps aquell moment des que sóc conscient del que faig i deixo de fer, d’aquelles coses que al no haver-les fet em fastiguegen, d’aquells fets que han traçat la meva vida, d’aquells que per bé o per mal han fet que acabi on sóc, d’aquells que he compartit, d’aquells que he guardat per mi. Aquest era per compartir, era un moment de pensar que tots els presents passàvem pel mateix, tots teníem, dins el que cap, els mateixos sentiments, sabíem que a pocs metres de nosaltres restava la mà amiga que ens ajudaria. Imatge ideal d’amistat, empatia, compartir, respecte. Tot seria perfecte si no fos pel context.

El rellotge no parava i se’ns menjava, faltava un quart d’hora i dins d’aquella consciència on guardava tots aquells fets, vaig trobar una emoció, una experiència que havia viscut moltes vegades ja, una sensació d’impotència, el fet d’impossibilitar-te canviar el present totalment contrari al teu criteri. Em veia perdut, convençut que allò no canviaria, si no fos per art de màgia...

I així va ser, una passada interna a l’àrea d’Iniesta cap a Larsson va ser aprofitada per Samuel Eto’o a posterior deixada del suec. D’aquesta acció l’equip en va treure l’empat. La màgia d’aquest em va fer capgirar la sort, a la traça del meu camí s’hi cosia aquell dia, 17 de maig de 2006. Sabia que desprès d’aquell gol en vindria un altre i la copa de campions viatjaria cap a Barcelona. El marcador canvià, però en aquell bar, petit, acollidor, el context era el mateix, tots els presents sentíem el mateix, el cor ens va proposar sortir de la seva ubicació quan el camerunès va batre el porter de l’Arsenal, espanyol, suplent i penós actor d’aquella final. Així que compartint sentiments vam compartir paraules, gests, càntics, abraçades, dins la petita sala la desena de cossos en formaven un.

Escassos minuts després el nom de Belletti es va impregnar a la nostra ment per sempre, aquell gol no me l’hagués perdut per res del món, però si per una casualitat de la vida en aquells moments hagués estat aliè a aquell melodrama, la seva repetició la veuria fins i tot anys després mil vegades, sense exagerar. Ara, sense la necessitat de la televisió recordaré aquella escena fins que em mori, i el seu heroi.

L’escena ja era perfecta, la felicitat era extrema, ideal, va durar breus instants comparats amb els que em brinda la vida, però allò era el paradís, no hi pot haver ningú que visqués com jo aquell acte, això ho fa especial, tot i que un bar no és l’espai més luxós on restar-hi, però la felicitat del meu interior em feia veure l’exterior com alguna cosa perfecte. La calor física de l’indret, la passió, era esgotadora, d’aquella calor que no em vaig cansar va ser la de compartit amb tots els presents l’emoció i la felicitat del moment.

Dona de pel·lícula

2006-05-31T13:16:00.000+02:00

Hora de la migdiada: son, un sofà, molta mandra, bàsicament ganes de tot menys d’aixecar-se, eren aquestes les premisses d’un context habitual i del tot casolà en la meva vida de cada dia al voltant d’aquesta hora. La decisió era complicada, havia de ser exhaustiva per tal de trobar la millor parella que acompanyés el son, què era millor per tal de fer la migdiada? Queda clar que la televisió és la millor entre totes les parelles possibles. Ara bé, quin programa? Davant l’allau d’informació que rebem és clau saber triar el que et convé, bé, en aquest típic i real context del qual parlo, això no hi tenia cabuda, així que seguint aquest principi bàsic de la televisió vaig pensar a mirar una peli. Com més superficial millor, em demanava la meva ment, més en un somni que pendent del món sensorial. Canal: no interessa, buscant... vaig veure 16:30 “La vecina de al lado”, idioma: espanyol (no entrarem en temes lingüístics, ja que ens han robat part de la nostra cultura, ens han robat un dialecte). Sí! Allò era el que jo volia, declarada genèricament: comèdia, mostrava tota la seva part vàcua. Dic declarada perquè un cop la veus descobreixes que a part de tres “gags” comptats i tres bajanades de film americà no hi ha res més que et pugui treure, ni tan sols, una petita rialla. Però sabia que com a típica pel·lícula d’adolescents on apareix sempre l’enrotllat, el marginat, les festes, i per descomptat les noies, també hi seria una protagonista. Potser va ser pel fet que la meva ment estava en un món ideal, potser van ser aquelles corbes i tan sols era una atracció sexual, potser era que em posseïa amb la mirada, el somriure, els gestos, potser era que la televisió em mostrava quelcom irreal, perfecte. Tot d’una mica. No sé ben bé el perquè però una sensació que poques altres vegades havia captat, va envair el meu cos, la meva ment, tot jo. Vaig descobrir que allò inaccessible, del qual només en sentiràs llegendes, només te’n pots fer una idea, hem descobert en històries, llibres, allò magnífic, pur, natural, l’escènica de la vida; sabia que existia, fos on fos, la imatge d’aquella dona restaria per sempre en la meva ment en aquell estat, perfecte, pur. No vull conèixer res més d’ella, així m’agrada, potser em passa com el protagonista de la l’esmentada pel·lícula, que al descobrir el seu passat, es destrossa l’encant. Això no ho vull per mi, tal com la tinc ficada a la meva consciència és perfecte, les rialles perdudes en la pèssima història han sigut recuperades per un somriure que tan sols vaig poder expressar quan ella mostrava les seves cartes. És possible que pel fet de ser una insignificant imatge dins d’aquest món on l’important és sensible, a l’abast de la mà, dibuixat en la retina, olorat, se’m tracti d’ingenu i fins i tot algú em pot arribar a dir immoral. Tot del que se’m titlli no tindrà la força que ha creat en mi aquesta filmació, només ser que per uns moments la insubstancialitat de l’escena va fer créixer en la profunditat del meu ésser alguna cosa, totalment falsa, imaginària, però que em va fer feliç. No oblidaré fàcilment aquella tarda de maig, on vaig créixer, on la vaig conèixer, no oblidaré mai aquella dona de pel·lícula.