Guanyar, guanyar i guanyar!!!

“No busquis guanyar, l’important és participar”. Quants cops ens han dit aquesta frase o alguna de semblant. La meva infantesa va anar passant cap a la maduresa (encara no assolida) repetint dins el cap aquesta frase i més que res, la idea que transmet. Certament pensem això? La moral en aquest cas ens limita, per tal de no buscar la victòria tant si com no, se’ns inculca el fet de participar i el joc nét. Principalment crec que és per això, per evitar el joc brut, perquè no trepitgis els altres amb la finalitat de sortir-ne vencedor, perquè sàpigues que l’esport dóna lloc a vencedors i vençuts, perdedors; encanvi tenint en compte la premissa inicial, tots són guanyadors perquè la participació és la que ens porta la victòria.

Però quan veus la febre que es pateix en el futbol professional dubtes de totes aquestes idees, i més quan la rivalitat és màxima. Quan per arribar a guanyar la Champions el joc nét moltes vegades es passa per alt, quan a Argentina per un sol partit de Lliga les afeccions s’odien pel simple fet de ser de l’equip rival i s’arriben a crear situacions increïblement bèl·liques. Sé que no es pot comparar els partits als patis de col·legi amb els dels professionals, però la sensació de participar no és res davant la que et provoca guanyar.

Em pregunto. “A qui no li agrada guanyar?” A mi per descomptat, m’agrada. I diré més: m’agrada guanyar jugant nét. L’eufòria que crea aquell gol a l’últim minut que dóna la victòria in extremis al teu equip de tercera regional, el fet de deixar-te la pell al camp per rebre aquest premi, haver perdut part del què ets per guanyar molt més, res més enllà que aquella que crea el gol de Belletti a la darrera final del Barça. I és que aquesta eufòria ens dóna felicitat a petites dosis, cosa que ens dóna la participació? Em pregunto, simplement. La participació només serveix per arribar a assolir el triomf. M’agrada sentir el sabor de victòria als meus llavis.

El pròxim cop que algú mencioni aquesta frase, riuré, pensaré que és un perdedor i que s’ha de resignar amb el què té, el fet d’haver participat de l’espectacle. Collons! Lluita per guanyar! És clar que jo perdré, i he perdut, molts cops, en qualsevol context, però dins meu no he pogut experimentar sensació igual a la de triomf, diré més, una provoca tristesa i l’altre felicitat, per què és millor participar que guanyar? No es busca la felicitat en aquesta vida? No podem evitar que en l’enfrontament hi ha guanyadors i perdedors, millor guanyar, no? Esforç igual a victòria.

No és tan fàcil passar per alt aquella emoció que sents al pit quan veus Gòtic liderant la taula de classificats.

Herois

Diverses vegades he sentit a dir que atribuir una heroïcitat a una persona concreta en un gest concret és quelcom absurd. És inútil admirar algú amb el que creus, és inútil portar una samarreta amb la seva cara, és inútil somniar, total, no et servirà de res. Sí, hi ha gent que riu quan mitifiques esdeveniments històrics, quan parles d’herois, en definitiva, quan busques ser una cosa que no ets, o millor, quan busques el camí a la teva perfecció.

Potser és que aquests ja la tenen, no necessiten centrar la seva admiració en res més que ells mateixos, perfecte, però el cas és que jo no gaudeixo de la seva impressionant i magnífica perfecció, auto-estima, o fins i tot, insubstancialitat, i he d’encaminar la meva vida cap allò que més m’emociona, i és que al sentir històries on la lluita pels ideals que tants anys has buscat és la protagonista, emociona, i més quan tu no ets capaç d’aixecar-te del sofà per aconseguir aquesta causa perduda. No es volen crear màrtirs, ni herois, i el més fort és que quan es fa, sembla immoral i del tot sectari, sembla que la vida d’aquells que alabes sigui tan o menys impressionant que la del veí, qui es passa davant de l’ordinador tot el dia jugant a jocs, la profunditat dels quals fa caure de cul. A vegades aquesta reticència a homenatjar accions es fa per exalçar la nostra pròpia vida, per què no podem acceptar que hi ha gent que té aquesta capacitat? Quina por fa això? La veritat, no ho entenc.

Tot això ve arrel de sentir la història de Salvador Puig Antich, ajudada de imatges gràfiques. El cas és que els companys d’en Salvador comentaven que en els inicis de la seva lluita no volien crear ni màrtirs ni herois i amb l’execució de Puig Antich, en van crear un. Em vaig preguntar per què no volien crear màrtirs ni herois, què hi ha dolent en il·lusionar-te amb allò que creus? En part, els companys del Salvador els entenc, però no entendré mai aquelles persones que en veure’t amb la samarreta del Ché deixen entreveure una petita rialla amb expressió de superioritat, com si la seva ment fos impenetrable i la teva la més dèbil i influenciable de totes, com si la saviesa pertanyés a ella i la ignorància a la teva persona, com si tot a la vida ho tinguéssim gràcies a elles, com si s’apiadessin de tu, i és que crec que en part tenen enveja, tots aquests que han sigut idolatrats van tenir el què s’ha de tenir entre les cames per fer front a enemics infinitament més capacitats que ells per lluitar per allò que creien, per la seva vida, i en part, per la nostra.