Ritual

Primer dijous de vacances. El cansament m’abatia. No poséssiu mai parquet a casa. A la nit, el mestre dels mestres feia un concert íntim, pel Palau Sant Jordi ple a basar, i és que què té aquest madrileny que enamora Catalunya? Anys enrera haver tingut una entrada per aquest concert m’hagués emocionat extremadament, però a dia d’ahir l’emoció, pràcticament, mínima. El tercer després d’aquell èpic al Novedades. Al cotxe: hi mancava la mare. Al Palau: hi van aparèixer els sentiments, els records. Al començar l’espectacle vaig entendre que amb els anys oblides, la lletra de cada cançó poques paraules em treia, però cada acord, més al passat em portava. A quatre veus vaig descobrir l’Artista, a quatre veus érem una família, a quatre veus viatjàvem, la cinquena ens acompanyava. I és que al créixer amb aquest home, em farà emocionar-me sempre amb les seves cançons, recordaré anys passats, ni millors ni pitjors, però la nostàlgia porta certa felicitat, o emoció si es vol dir. Jo només sé que vivint el repertori d’aquell home vestit de color gris, cada pèl de la meva pell, s’estirà, no sé el perquè, però el fet de tenir el meu pare al costat, cantant amb mi, i amb tot l’estadi, era part important de l’emotiu moment.

És curiós que cada membre de la família adora el Cantant, però és provable que no sigui pel seu art. Hi ha cançons que agraden per allò que et fan sentir, per tot allò extern a la cançó, aquella situació que et transmet quelcom positiu. No és, per això, aquest el meu cas, les cançons, musicalment m’agraden, però allò que té més força és aquella emoció de saber que no estàs sol, que som quatre, i per això existeixen els rituals familiars, cada família en té un, el nostre: compartir la veu arrugada de Joaquín Sabina.