Herois

Diverses vegades he sentit a dir que atribuir una heroïcitat a una persona concreta en un gest concret és quelcom absurd. És inútil admirar algú amb el que creus, és inútil portar una samarreta amb la seva cara, és inútil somniar, total, no et servirà de res. Sí, hi ha gent que riu quan mitifiques esdeveniments històrics, quan parles d’herois, en definitiva, quan busques ser una cosa que no ets, o millor, quan busques el camí a la teva perfecció.

Potser és que aquests ja la tenen, no necessiten centrar la seva admiració en res més que ells mateixos, perfecte, però el cas és que jo no gaudeixo de la seva impressionant i magnífica perfecció, auto-estima, o fins i tot, insubstancialitat, i he d’encaminar la meva vida cap allò que més m’emociona, i és que al sentir històries on la lluita pels ideals que tants anys has buscat és la protagonista, emociona, i més quan tu no ets capaç d’aixecar-te del sofà per aconseguir aquesta causa perduda. No es volen crear màrtirs, ni herois, i el més fort és que quan es fa, sembla immoral i del tot sectari, sembla que la vida d’aquells que alabes sigui tan o menys impressionant que la del veí, qui es passa davant de l’ordinador tot el dia jugant a jocs, la profunditat dels quals fa caure de cul. A vegades aquesta reticència a homenatjar accions es fa per exalçar la nostra pròpia vida, per què no podem acceptar que hi ha gent que té aquesta capacitat? Quina por fa això? La veritat, no ho entenc.

Tot això ve arrel de sentir la història de Salvador Puig Antich, ajudada de imatges gràfiques. El cas és que els companys d’en Salvador comentaven que en els inicis de la seva lluita no volien crear ni màrtirs ni herois i amb l’execució de Puig Antich, en van crear un. Em vaig preguntar per què no volien crear màrtirs ni herois, què hi ha dolent en il·lusionar-te amb allò que creus? En part, els companys del Salvador els entenc, però no entendré mai aquelles persones que en veure’t amb la samarreta del Ché deixen entreveure una petita rialla amb expressió de superioritat, com si la seva ment fos impenetrable i la teva la més dèbil i influenciable de totes, com si la saviesa pertanyés a ella i la ignorància a la teva persona, com si tot a la vida ho tinguéssim gràcies a elles, com si s’apiadessin de tu, i és que crec que en part tenen enveja, tots aquests que han sigut idolatrats van tenir el què s’ha de tenir entre les cames per fer front a enemics infinitament més capacitats que ells per lluitar per allò que creien, per la seva vida, i en part, per la nostra.