Dilluns

No és estrany que un dilluns em faci pensar en la rutina, perquè queda per davant tota una setmana calcada a l’anterior, en la qual el dilluns et mostra que estàs tan sols al començament d’aquest esquema de vida que és la setmana. Aquest dia carreguem amb el pes que suposa uns cinc dies llargs on brillen per ésser calcats i difícils d’esquivar. M’agradaria seguir un camí diferent al del mes passat, o el de fa dues setmanes, però resulta impossible, ens hem submergit en un món on canviar de vida és realment un acte de força de voluntat i d’autoestima, admirable, i de saber què et realitza com a persona i allò que per cadascú és ,veritablement, la vida.

Cercar llibertat és el principal anhel en el moment en el qual et sents adduït per un esquema de vida on omplir el temps amb tasques vàcues, sense un sentit veritable de felicitat i gens encaminades a sentir-se ple de vida, és aprofitar realment aquesta. Aquí et preguntes o et planteges encaminar el dia a dia cap a una rutina diferent, o fins i tot, un esquema de vida on la rutina no hi té cabuda i gaudeixes de 365 dies nous, sense mesos, dies amb xifres, dilluns d’estrès i divendres d’alegria fictícia i vacances, o succedanis de llibertat. L’estrany, però, és com de lluny ens trobem d’arribar a canviar algun dia aquesta rutina, ens ho hem plantejat més d’un cop, però era més un pensament convidat viatger del nostre cervell, que un post-it on apuntem allò pendent a fer realitat. És més aviat una utopia que un somni.

Som poc imaginatius? Difícil imaginar un món sense aquest lligam, sense el despertador que et recorda que comença la ficció, la comèdia, o la tragèdia. Som incapaços doncs, d’arriscar aquesta fictícia felicitat, per aconseguir algun canvi que posi en perill tota aquesta rutina?

La veritat és que al llarg dels anys, t’adones dels canvis, però cap és prou significatiu, tots aquests canvis et fan seguir per la mateixa via, no s’acaba de trencar mai amb tot el que t’envolta i et fa sentir corromput i súbdit a unes accions que segueix tothom i que semblen inevitables. Aquests petits canvis però sempre donen una alenada d’aire fresc i somnies en un dia a dia diferent, que de fet ho és, però per uns mesos o pocs anys. És ben cert, cal esmentar, que com s’acostuma a dir, els petits canvis són poderosos, és clar, però, que sembla que sigui l’única cosa que tinguem a l’abast.

Un campament improvisat presideix la clariana del bosc, on tots agermanats convivim sense problemes, treballant tots per tots, un treball que omple més que d’altres lluny de les muntanyes. Estones lliures, d’oci, amb la guitarra tots cantant, xerrant, intentant canviar el món, al menys el nostre, ja l’hem canviat. On res no té preu, o més ben dit, no té el preu dels diners, té el preu de l’alegria o la felicitat que et transmeti. La llibertat. Una utopia més?