És curiós, i objecte d’estudi pel meu interès, com es combina el concepte global de gelosia en diferents marcs de la nostra vida. No és l’amor, tant sols, el que té la capacitat de fer aparèixer gelosia per allà on passa, enamorats o no, en moltes ocasions sabem percebre aquest sentiment dins nostre.
El fet de ser gelós ens fa propietaris d’alguna cosa, al menys ens ho sembla a nosaltres. Està clar, però, que ningú és propietat de ningú, i la llibertat passa per sobre de qualsevol rampell de gelosia. Amb això vull encetar el tema del lligam gelosia/amor. És doncs, la primera, la culpable de certa mancança de llibertat, ja que en la relació amorosa, la gelosia és patent i d’indubtable existència, i no es deixa acceptar, en la majoria de casos, un altre lligam d’amor entre un membre de la parella i qualsevol membre extern d’aquesta; i, exagerant, però basant-me en la realitat, hi ha gent que no accepta cap mena de relació externa a la de la parella, per al seu, seva, enamorat, enamorada, sigui d’amor, d’amistat...
L’amistat és també un dels marcs on hi podem trobar gelosia, potser el grau és inferior que en l’amor, però l’amistat també té certa importància a la vida, equiparable o no a l’amor, això depèn de cadascú. És difícil d’explicar, però la relació amical a vegades ens desperta l’enveja que tenim dins, i busquem allò que l’amic no fa o no sent amb nosaltres, però que si amb altres persones. Busquem una rialla que un dia li vam descobrir que desconeixem al nostre costat, busquem aquella compatibilitat que té amb aquell i amb mi no, aquell gest que per tu mostra realment el concepte d’amistat però que al teu costat no és el mateix i sembla que us uneixi una amistat un graó més avall que la dels altres. En aquest cas la llibertat és molt més valorada que en qualsevol relació amorosa, ja que s’accepta tota relació fora de la pròpia relació amical.
En el moment de contraposar els dos tipus de gelosia que avui he comentat, he pensat en com estem determinats per lleis morals, lleis socials, diguem-li com vulguem, el cas és que és acceptat l’acte de mostrar certa gelosia, en petita dosi, en una relació de parella, d’amor; però, mostrar aquesta petita gelosia que pot aparèixer en l’amistat ens corromp i ens fa sentir poc tolerants. En l’amor no es permet cap altre relació amb amor pel mig, tret de la nostra, en canvi en l’amistat, si no és així ens sentim possessius i egoistes.
El perquè d’aquesta situació és el que em fa pensar, per què certa llibertat en l’amistat i no en l’amor? És més important una que l’altra a la vida? La veritat, no ho sé.
2 comentaris:
Beso! Ja fa dies que vaig llegir el text, eh?! Però com que veig que ningú et posa res... Bé, jo tampoc sé pq fem tanta diferència entre aquests dos tipus de gelosia. Jo també em sento gelosa dels amics molt sovint, és lògic i ben normal. Tot i així penso que els dos tipus de gelosia no són comparables.
Crec que la gelosia no és una mostra positiva d'afecte, doncs tot i que en dosis petites pot resultar agradable perquè ens fa sentir estimats, és un sentiment fàcilment descontrolable (sobretot perquè cadascú té un baròmetre diferent per mesurar-la i el que per uns és poc pels altres és passar-se...).
En l'amor crec que si algú es mostra molt gelós i possessiu amb la parella és que no hi confia prou (sigui per motius de pes o no), i una relació sense confiança no arribarà mai a bon port, així que no val la pena.
En l'amistat és cert que a tots ens ha passat sentir-nos menys propers a algun amic/ga del que ens pensavem o del que n'és amb algú altre, però aixó no vol dir que no tingui una relació especial amb tu.
Però en ambdós casos, el perquè de la gelosia s'aprén amb els anys i amb les patacades, com tot a la vida, vaja...
Ptons*
PD: ma nkntat el txt.
PD2: t vai prometre k comentaria duran el cap d 7mana ia xí ho he fet ;P
Publica un comentari a l'entrada